Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra

Història reenfocada

El procés independentista va creant la seva hegemonia cultural passant pel seu sedàs dades i fets

Rafael Casanova, icona de la resistència i dels màrtirs de 1714, tot i ser-ho menys que el més oblidat Antoni de Villarroel. Ampliar foto
Rafael Casanova, icona de la resistència i dels màrtirs de 1714, tot i ser-ho menys que el més oblidat Antoni de Villarroel.

"Está claro que en toda investigación histórica la selección y ordenación de los datos es función de la perspectiva o punto de vista adoptado por el historiador”. És el ponent de la Constitució Miguel Herrero de Miñón qui ho diu al pròleg de La cuestión catalana (Crítica), que els historiadors Carme Molinero i Pere Ysàs acaben de publicar. El llibre aporta precisió en l’anàlisi d’un període, el de la Transició a Catalunya, de revisitació obligada. Però, tal com fa Josep Fontana amb l’obra que publicarà a l’octubre, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo), o amb el llibre en què treballa amb col·legues espanyols “sobre el problema de les Espanyes i la seva manipulació”, queda clar que la història i la historiografia són clau a l’hora de construir discursos, legitimitats polítiques i qualsevol consens social o nacional. És el que Gramsci en deia “hegemonia cultural”. I avui, a Catalunya i a Espanya, el consens de la Transició ha saltat pels aires. I, com en la política, tot queda també obert pel que fa al discurs històric.

1. Rafael Casanova  i els herois caiguts

El sobiranisme que avui es mesura de nou al carrer i reclama fer-ho a les urnes se sent convocat per la Història. Així resa el lema oficial d’un Tricentenari que dirigeixen dos periodistes sense títol d’historiador —Miquel Calçada i Toni Soler— per a un govern on hi ha molts historiadors: Ferran Mascarell, Santi Vila, Ramon Espadaler... i el soci Oriol Junqueras. El cas és que l’independentisme a l’alça no ha desaprofitat el camp de batalla memorial que suposen els darrers 300 anys. S’han impulsat seleccions de dades i fets històrics en llibres, novel·les, documentals, exposicions, congressos o discursos per reenquadrar o reenfocar el passat en funció del nou paradigma independentista. No sempre es fa des del rigor acadèmic, però no vol dir que es reescrigui la història. Simplement s’adapta a favor de la nova hegemonia cultural. O en contra, per combatre-la. Vet aquí la censura de la diplomàcia espanyola a la presentació a Utrecht de la novel·la d’Albert Sánchez Piñol Victus (La Campana).

Hi ha de tot. Per descomptat, aportacions acadèmiques: el polèmic congrés Espanya contra Catalunya que va obrir Fontana el desembre passat —i que ara té defensa en la Crònica negra d’un simposi d’història (Base), de Jaume Sobrequés— és replicat a 1714. Cataluña en la España del siglo XVIII (Cátedra), on Antonio Morales coordina autors com Ricardo García Cárcel i Francesc de Carreras. Però predomina l’edició de reculls sobiranistes. És el cas de 300 anys de lluita. 1714-2014 (Albertí), dels editors Elisenda Albertí i Ròmul Brotons; 50 moments imprescindibles de la Història de Catalunya (Columna), del periodista Jaume Clotet; i la reedició (després de 150.000 exemplars venuts) d’Història de Catalunya (modèstia a part) (Columna), de Toni Soler. Precisament qui enfoca la història a l’estil Polònia coincideix amb Herrero de Miñón quan conclou: “Els fets històrics són irrebatibles, però agafats en conjunt poden donar peu a interpretacions oposades”. Quadern posa el focus en 11 episodis o personatges de Catalunya des del 1714 que són significatius en l’elaboració del discurs històric.

Que “al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor” ho dictaminen els versos de Frederic Soler, Pitarra, que el 1882 van guanyar els Jocs Florals. El 1886, el Centre Català de Pitarra va instaurar la celebració de l’Onze de Setembre al voltant dels herois del 1714 i, singularment, del conseller en cap Rafael Casanova (1660-1743), a qui l’Ajuntament de Barcelona va erigir el monument el 1888. Pere Anguera a L’Onze de Setembre (Abadia de Montserrat), i Robert Surroca a L’Onze de Setembre a través de la història (Base), han estudiat l’evolució de la Diada. Més enllà de polèmiques per l’ofrena a Casanova o els actes al Fossar (feu independentista des de 1977), la discussió històrica rau en el manteniment d’un mite romàntic reforçat pel nou Born Centre Cultural. I és que ni Casanova va caure el 1714 (es va fer passar per mort) amb l’èpica que Antoni Estruch va pintar el 1909, ni la zona zero de l’11-S català ha estat reconsagrada fins fa poc. Aprofitant els estudis d’Albert Garcia Espuche sobre el barri de la Ribera i el destí final del mercat del Born, s’ha erigit un memorial que va més enllà del monument al soldat desconegut fixat en la dignificació del Fossar de les Moreres del 1989 (amb peveter del 2001).

Escultura a Joan Prim ampliar foto
Escultura a Joan Prim

L’arqueòleg Roger Molinas, autor de Patrimonicidi (El Llum), argumenta que, més enllà de la tradició oral, citada per Albert Balcells a Llocs de memòria dels catalans (Proa), no hi ha proves que la fossa parroquial de Santa Maria del Mar —ossera des d’època romana— fos el destí principal dels entre 5.000 i 7.000 morts del setge borbònic. I Sánchez Piñol reivindica a Victus l’heroisme del militar galaicoasturià Antoni de Villarroel (1656-1726) i de les classes populars en la defensa de Barcelona. Casanova cau del pedestal en ser presentat com el cap dels “pendons vermells” i d’uns “ministres de la Generalitat que eren d’allò més penós”. Si Villarroel va morir a la presó i un altre heroi del 1714, el general Moragues, decapitat, Casanova els va sobreviure a la seva casa pairal de Sant Boi: rehabilitat com a advocat i amb els seus béns restituïts pels mateixos Borbons a qui havia combatut.

2.El general Prim, amb caixa i faixa

A redós del bicentenari de Joan Prim (1814-1870), el català més influent del segle XIX ha estat exhumat. D’entrada, per aclarir el seu assassinat a Madrid el dia que s’entronitzava Amadeu I de Savoia: va ser tirotejat i apunyalat, segons Las muertes de Prim (Tébar Flores), de la forense María del Mar Robledo i el criminòleg Ioannis Koutsourais. Però l’exhumació del fill de Reus amb estàtua a la Ciutadella serveix, sobretot, per exalçar aspectes d’una figura que Borja de Riquer veu objecte de “culte, manipulacions i equívocs” (L’Avenç, núm. 404). Mentre TV-3 i TVE produeixen el biopic Prim, l’assassinat del carrer del Turco, el periodista Arnau Cònsol reivindica amb El general Prim (La Mansarda) el patriotisme “d’un líder generós i just, amb el grau de duresa i brutalitat necessàries”. I el contraposa a la figura del seu rival Baldomero Espartero, estigmatitzat per predicar amb l’exemple que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys.

Però Prim no va ser un sant, com va deixar clar Pere Anguera a Biografía de un conspirador (Edhasa). De Prim és la sentència “o faixa o caixa” quan, el 1843, va bombardejar Barcelona per reprimir la revolta de la Jamància. La faixa de general se la va guanyar com a governador de Puerto Rico, a les guerres de Crimea, el Marroc, Mèxic i als prolegòmens de la de Cuba. La caixa de mort la va encarregar a terminis exercint com un dels espadones que intrigaven a l’Espanya d’Isabel II. El van amortallar quan, presidint el Govern de la Revolució de 1868, va jugar una carta monàrquica constitucional no volguda ni pel republicanisme ni pels seus rivals liberals.

3. L’ignot federalisme de Pi i Margall

Des de l’agost, l’activista veïnal Joan Maria Soler fa córrer per YouTube el seu curtmetratge animat El sofá, que defensa la Confederació dels Pobles Lliures de la Península Ibèrica. Enmig d’una posada en escena naïf, apel·la a diversos referents històrics: Francesc Pi i Margall (1824-1901) precedeix Teófilo Braga, Joan Maragall, Miguel de Unamuno, Alfonso Castelao, Joaquim Maurin, Natalia Correia, José Saramago i Francesc Macià, que el 14 d’abril de 1931 va proclamar “la República catalana com a Estat integrat de la Federació Ibèrica”. Les prop de 2.000 visualitzacions d’El sofá no faran la competència a L’endemà, d’Isona Passola, però sí que interroguen sobre la poca difusió dels ideals i la figura de Pi i Margall, que el 1873 va succeir el també català Estanislau Figueras com a efímer president de la Primera República Espanyola. Probablement és més conegut el seu coetani Laureà Figuerola (1816-1903), el ministre de Prim que va instaurar la pesseta com a moneda oficial.

El desembre del 2013, al seu testament intel·lectual Trilogia federal: tres cartes d’un federalista català, el politòleg Miquel Caminal explicava que ni el Pi i Margall de Las nacionalidades (1876), ni el Valentí Almirall de les Bases para la Constitución Federal de la Nación Española y para la del Estado Cataluña (1868) i Lo catalanisme (1886), van assolir mai el ressò que es mereixien. Deia Caminal: “L’oblit persistent de les idees polítiques d’Azaña, com de Pi i Margall i Almirall, la seva solitud, no són casualitat; formen part d’aquesta Espanya autista amb la seva pròpia història, obstinada a cometre i repetir els mateixos errors del passat”.

4. El tancament de caixes... i d’anarquistes

Des que Pasqual Maragall va signar el 2010 un manifest pro-Estatut que instava a “un tancament de caixes per part del poble català” com el de 1899 en defensa del concert econòmic, en cercles sobiranistes ha sigut recurrent aquesta idea d’insubmissió fiscal. Les noves síntesis divulgatives de Clotet i Albertí-Brotons hi dediquen capítols específics. I, com ja va fixar Josep Termes a Història del catalanisme fins al 1923 (Pòrtic), inscriuen en la gènesi del catalanisme —que va del Memorial de Greuges (1885) i les Bases de Manresa (1892) a la Solidaritat Catalana (1906)— també la vaga fiscal de 1899, que, “malgrat acabar en derrota, fou en realitat una victòria”. Centrada a Barcelona, durant tres mesos va liderar la protesta la Lliga de Defensa Industrial i Comercial abans de claudicar per la repressió estatal i les pèrdues econòmiques.

En canvi, ni Clotet, ni Albertí-Brotons, ni Soler —però sí Termes a Històries de la Catalunya treballadora (Empúries)— recullen el Procés de Montjuïc contra l’anarquisme català que, entre 1896 i 1898, va trasbalsar Barcelona i va tenir eco a Europa. L’agitació social exemplificada en les bombes del Liceu (1893) i Corpus (1896) va acabar amb la detenció indiscriminada de més de 400 persones, tancades a Montjuïc. La pressió social i internacional no va evitar cinc execucions, però sí la deportació africana de la majoria dels condemnats, expatriats a la Gran Bretanya i, el 1901, indultats. El 1902 una vaga general va deixar clar que, com la qüestió nacional el 1899, la qüestió social estava irresolta. Clar presagi de la Setmana Tràgica de 1909.

5. El llegat  de Francesc Cambó

Francesc Cambó ampliar foto
Francesc Cambó

“República o Monarquia? Catalunya! Això deia Cambó i això diem nosaltres”. Van ser les paraules de Josep Antoni Duran i Lleida per justificar l’abstenció de CiU a la llei d’abdicació de Joan Carles I. El cinisme d’aquest comodí esgrimit pel catalanisme conservador —i replicat per Niceto Alcalá Zamora en retreure al líder de la Lliga Regionalista voler ser “alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya”— no s’entén sense precisar que Cambó el va fer servir, el desembre de 1918, en retirar-se els diputats catalans de les Corts en un moment d’agitació social i reivindicació d’un primer Estatut d’Autonomia fallit. Atès que Cambó (1876-1947) ja havia estat ministre d’Alfons XIII el 1918 (de Foment) i ho seria el 1921 (de Finances), diu Termes que aquell estirabot va ser “una forma de barrar el pas als republicans i un intent de fer oblidar la col·laboració de la Lliga amb el Govern central”. Després Cambó la faria més grossa avalant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, a qui va finançar com a mal menor (i benefici major) de la burgesia catalana.

Malgrat que Agustí Colomines i Aurora Madaula signen Pàtria i progrés. La Mancomunitat de Catalunya, 1914-1924 (Comanegra), el fet que l’any del seu centenari (eclipsat pel Tricentenari) el referent de cert nacionalisme encara sigui Cambó i no el pare de la primera institució moderna d’autogovern, Enric Prat de la Riba (1870-1917), deu voler dir alguna cosa. Quina? Potser a Artur Mas, que en la investidura del 2010 es va reclamar “hereu” de Prat de la Riba i Francesc Macià, a hores d’ara ja el guanya Macià. Si no se li imposa Cambó.

6. L’independentisme de Salvador Seguí

El 2012, el líder de la CUP, David Fernández, va defensar l’independentisme del líder de la CNT Salvador Seguí, el Noi del Sucre (1886-1923). La base argumental, difosa per les xarxes i en una polèmica de Gerardo Pisarello i Jaume Asens a Diagonal (7/12/2012) amb un historiador madrileny de pseudònim Mauricio Basterra, és la cita d’un discurs de Seguí a l’Ateneo de Madrid, l’octubre de 1919: “Als treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por”. Basterra acusa de “manipular” el passat per “justificar posicions presents” i de descontextualitzar el discurs anarcosindicalista, extret del llibre Apòstols i mercaders que Pere Foix, amic de Seguí afí a ERC, va publicar el 1949 a Montevideo.

Salvador Seguí, el Noi del Sucre ampliar foto
Salvador Seguí, el Noi del Sucre

Sense cap biografia de Seguí per arbitrar la polèmica més enllà dels apunts de Josep Maria Huertas —El Noi del Sucre (Laia)—, l’historiador Xavier Domènech dóna la raó a Basterra: “El Noi del Sucre és un referent per a tothom; però que fos independentista, quan el catalanisme passava aleshores per reconstruir Espanya, no se sustenta”. Estirant del fil a Hegemonías (Akal), Domènech veu en Seguí el Gramsci català i sosté que entre la vaga de La Canadenca de 1919 i el seu assassinat per pistolers patronals es va erigir en “un revolucionari intel·ligent que va propugnar àmplies aliances polítiques i socials”. Isidre Molas ja va fer aquesta observació a Salvador Seguí (Edicions 62), igual que Termes va sentenciar que “l’articulació entre el catalanisme polític d’esquerra i el món obrer es va fer de la mà d’homes” com Seguí, Francesc Layret i Lluís Companys.

7. Miquel Badia i la FAI, a cara o creu

Fa tres anys, Agustí Colomines va agitar una polèmica sobre la violència d’una part de l’independentisme en criticar un homenatge a Miquel i Josep Badia i els seus “feixistitzans escamots” d’Estat Català (Avui, 30/5/2011). Els va titllar “d’assassins”, al nivell dels anarquistes que, el 28 d’abril de 1936, van matar l’anomenat Capità collons. Miquel Badia (1906-1936) va estar amb Josep Dencàs al capdavant de l’ordre públic de la Generalitat republicana, i tots dos es van enemistar amb Lluís Companys i la FAI mentre flirtejaven amb el feixisme en nom de la independència. Sobre aquest terreny relliscós matisen amb rigor Enric Ucelay-Da Cal i Arnau Gonzàlez a Contra Companys (PUV) i Fermí Rubiralta a Miquel Badia (Duxelm). I sobre el mateix terreny han lliscat el dirigent d’ERC Oriol Junqueras, l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa i el director del Born, Quim Torra, que el 2013 van anar a l’homenatge a Badia que aplegà l’extrema dreta independentista.

L’altra cara de la moneda és el manteniment del tòpic perfil murciano i violent de la CNT-FAI. José Luis Oyón, a La quiebra de la ciudad popular (Serbal), i José Luis Martín Ramos, a La rereguarda en guerra (L’Avenç), aporten matisos poc divulgats. Oyón admet que “la figura del murciano faista, una representació gairebé racista de certa premsa dels anys trenta, ha estat pietosament ignorada per la historiografia frontpopulista”. Però aclareix que no era “l’element forà, socialment irresponsable” citat per Jaume Vicens Vives, perquè “rarament duia les idees a la maleta”; les adquiria a Barcelona, en la misèria i d’anarquistes catalans.

Martín Ramos desmenteix “la imatge tòpica del patruller com un indiviu de la FAI”: el 1936, de patrulles de control van tenir-ne tots els partits, i les d’ERC “van ser importants i no només anecdòtiques”.

8. Samaranch i la cara fosca dels catalans

Juan Antonio Samaranch ampliar foto
Juan Antonio Samaranch

“Joan, mañana cuando os levantéis yo ya me habré ido y no pienso volver”, li va dir Juan Antonio Samaranch a l’escriptor Joan Llarch a la Curullada, un poblet de la Segarra on tots dos estaven destinats el 1938 com a soldats de la 60a Divisió republicana”. Així començava Josep Maria Huertas un perfil de Samaranch (1920-2010) censurat per una editorial catalana. S’hi explicava que l’artífex dels Jocs Olímpics de 1992 des de la presidència del COI s’havia passat a les tropes feixistes i que, en morir Franco el 1975, un Samaranch president de la Diputació de Barcelona i aspirant a líder de la dreta catalana (fracassaria electoralment el 1977) havia dit: “Soy franquista ciento por ciento”. Quan va morir el 2010, Samaranch va tenir uns funerals d’Estat, presidits per Joan Carles i Felip de Borbó. Quatre anys després, l’alcalde Xavier Trias ha hagut de recular en la seva idea de dedicar-li un carrer perquè, tret del PP, tothom s’hi oposa.

Samaranch il·lustra les contradiccions sobre les complicitats catalanes amb un franquisme vencedor d’una Guerra Civil presentada sovint només en clau Espanya contra Catalunya. N’és un exemple que Francesc Xavier Hernàndez i Francesc Riart, a Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans (Dalmau), amaguin en un peu de pàgina el franquista Terç de Nostra Senyora de Montserrat mentre dediquen pàgines senceres a glossar els republicans catalans a la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. I simptomàtic és que siguin petites editorials valencianes o mallorquines les que publiquin treballs sobre la relació entre la cultura catalana i el franquisme, com La cara fosca de la cultura catalana (Lleonard Muntaner), de Jordi Larios, i Entre el malson i l’oblit (Afers), de Carles Santacana.

9. El mirall trencat de Pujol

L’autoinculpació de Jordi Pujol per frau fiscal trenca un mite polític que acabava d’entrar en la literatura amb la novel·la de Jordi Mercader sobre els Fets del Palau 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó (Columna). Un gran acte al Palau de la Música, el 19 de maig del 2010, va commemorar el mig segle de la protesta (amb El cant de la senyera) contra Franco i el director de La Vanguardia Luis de Galinsoga, que havia dit: “Todos los catalanes son una mierda”. Pujol no hi va ser, però ho va instigar i va pagar amb dos anys i mig de presó. Ho relata el periodista Enric Canals a El consell de guerra a Jordi Pujol (Pòrtic), reforçat amb el documental de TV-3 Pujol / Catalunya i una edició facsímil del sumari contra Pujol a càrrec de la Generalitat. “No farem mai tota la justícia que caldria envers Jordi Pujol i Marta Ferrusola”, va dir el conseller Francesc Homs durant la presentació del llibre, al costat de Pujol i l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, el 17 de juliol, una setmana abans de l’autoinculpació.

Però serà el rigor historiogràfic l’element que acabarà de desmuntar el mite de Pujol. Mentre Paola lo Cascio ja ha estudiat a Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003 (Afers) un pujolisme que va assolir el poder amb l’ajuda d’una patronal aterrida pel triomf de l’esquerra, treballs recents apunten a noves sorpreses. Jordi Amat, amb cartes de Josep Benet, revela que Benet va orquestrar el mite del Palau més enllà de les pintades “Pujol/Catalunya” de l’escriptor Xavier Polo. “Necessitem que el cas Jordi sigui conegut als barris i no es quedi entre l’element burgès”, instava Benet. I estudiants comunistes com Jordi Borja i Quim Sempere van fer pintades per la llibertat de Pujol.

Jordi Pujol ampliar foto
Jordi Pujol

Anys després, amb Benet com a company de viatge del PSUC, Manuel Fraga i Rodolfo Martín Villa van negociar amb “l’interlocutor privilegiat” Pujol precisament per barrar el pas als comunistes en àmbits com el moviment veïnal. La figura d’un banquer amb pedigrí antifranquista va servir a la dreta catalana i espanyola per pactar una transició d’ordre i amb previsions d’autogovern a la baixa: fins que les manifestacions de febrer de 1976 (Pujol no hi va anar), les Diades de 1976 i 1977 i la victòria de PSC-PSOE i el PSUC el 15 juny de 1977 van posar el Govern contra les cordes, Pujol acceptava el Consejo General d’Adolfo Suárez i renunciava a restablir la Generalitat. És a les hemeroteques i en papers del negociador de la UCD Federico Mayor Zaragoza, que Molinero i Ysàs citen a La cuestión catalana.

10. Xirinacs i la transició, mites enfrontats

A l’agost es va fer el tercer aplec en record de Lluís Maria Xirinacs (1932-2007) al bosc del Ripollès on el sacerdot —conegut per les plantades de protesta antifranquista a la Model i que el 1977 fou elegit senador independent— es va deixar morir, 30 anys després, en un “acte de sobirania”. Així ho va deixar escrit en una carta on reiterava les crítiques de les seves memòries La traïció dels líders (Llibres del Segle), que el periodista Francesc-Marc Álvaro ha evocat arran de la confessió de Pujol (La Vanguardia, 1/9/2014). Per a l’esquerra independentista, que ha recollit 14.060 euros amb micromecenatge per fer un documental, la figura de Xirinacs té clars molt clars: en concret, les esmenes a la totalitat que va fer a la Constitució i l’Estatut per no recollir el dret a l’autodeterminació ni els Països Catalans. Però també té obscurs: fracassar el 1980 al capdavant d’un Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional enfrontat als Nacionalistes d’Esquerra de Jordi Carbonell i haver-se declarat “amic d’ETA” el 2002. I convé també explicar que el senador Xirinacs va votar a favor de la Llei d’Amnistia que ara es denuncia com a llei de punt final. O que les seves esmenes constituents de 1978 no defensaven la independència —tampoc ho va fer el diputat d’ERC Heribert Barrera—, sinó un “Estatut nou adaptat a les circumstàncies” i una Espanya confederal.

La mitificació de Xirinacs està en marxa des que el 13 d’octubre del 2008 un homenatge al Palau de la Música dirigit per Joel Joan va recrear la manifestació per l’amnistia de l’1 de febrer de 1976 com si fos una marxa independentista que mai no va existir. Al marge de “dotar d’èpica l’independentisme”, segons Andreu Mayayo (El Periódico, 17/10/2008), la construcció d’aquest mite enllaça amb la tendència a desconstruir-ne un altre: el de la Transició espanyola. Mayayo a La ruptura catalana (Afers), Antoni Segura a Crònica del catalanisme. De l’autonomia a la independència (Angle), Pau Casanellas a Morir matando (Catarata) i Molinero i Ysàs a La cuestión catalana hi posen el rigor acadèmic. Però, com admet Xavier Domènech, és una assignatura pendent adonar-se de “l’impacte” que en la crítica de la Transició tenen obres més polítiques que historiogràfiques, com CT o la Cultura de la Transición (Debolsillo), del periodista Guillem Martínez, i La Transición contada a nuestros padres (Catarata), del politòleg de Podemos Juan Carlos Monedero.

11. La mesura dels  Onze de Setembre

“S’ha dit —i és cert— que no hi podia haver el milió o milió i mig de persones que la premsa va afirmar que havien omplert els carrers”. Sobre la Diada de 1977, així de clar es pronuncia l’històric membre del Front Nacional de Catalunya Robert Surroca, autor de La Diada (Base). Fa una dècada, tirant d’hemeroteca, el col·lectiu Contrastant va calcular el nombre de manifestants d’aquella Diada en 266.689 persones. La Guàrdia Urbana va xifrar els de l’Onze de Setembre del 2012 en més d’un milió. A la Via Catalana del 2013, la Generalitat va donar dades d’1,6 milions de participants a la cadena humana de 400 quilòmetres que l’ANC va organitzar amb 455.000 inscrits previs. Contrastant (700.000) i Societat Civil Catalana (793.683) van rebaixar el càlcul a gairebé la meitat...

Sense entrar en la guerra de xifres, però passant les que hi ha pel sedàs comparatiu, Xavier Domènech apunta que l’Onze de Setembre de 1977 va ser “injustament desbancat com el més multitudinari de la història” per la Diada del 2012, celebrada en “una Catalunya que supera en dos milions la població dels setanta”. Però, com conclou Surroca pel 1977: “Tant li fa, tot Catalunya era en aquella manifestació”. Ho ratifica l’exgovernador civil i exministre d’UCD Salvador Sánchez Terán a De Franco a la Generalitat (Planeta): “La manifestación fue verdaderamente impresionante y demostró ante toda España y ante el mundo la realidad política de Cataluña”. Com del 2012 ençà. Els fets històrics són els que són; després, cadascú els reenfoca i interpreta com vol.