Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
LLIBRES

Ànimes perdudes

Lluís Calvo traça una agra comèdia d’errors de fonda densitat moral i fina expiació irònica

Lluís Calvo, l’autor de "L’endemà de tot",  empresona els personatges en la geografia física del Raval. carles mercader Ampliar foto
Lluís Calvo, l’autor de "L’endemà de tot", empresona els personatges en la geografia física del Raval. carles mercader

Després d’Aconitum (1999), una novel·la de misteri on passaven tantes coses i d’una manera tan enrevessada que era difícil esbrinar qui era qui i què feia cadascú, després de L’expulsió del paradís (2004), una mena de thriller amb més bones intencions que no pas fortuna literària, després d’haver esdevingut un poeta notable —després d’Estiula, sobretot—, Lluís Calvo (Saragossa, 1963) torna a la narrativa amb L’endemà de tot per demostrar que els esforços de la imaginació i de la prosa es poden dirigir amb mà ferma: L’endemà de tot, també, pot servir perquè el lector constati que una de les línies novel·lístiques més fèrtils del moment sembla que revisi els plantejaments que van dominar els anys seixanta, i que imperi de nou una mena de relat de costums on es tendeix a descriure la problemàtica quotidiana nascuda amb la crisi econòmica, la fragilitat de la concòrdia civil, la corrupció de la innocència, la incomunicació, o la vida sense cap altra idea possible que la de la pura supervivència del dia a dia. És una altra cara d’allò que es va anomenar “realisme social”. La gràcia de Calvo a L’endemà de tot és que no es conforma a presentar uns personatges típics en unes situacions típiques, sinó que va més enllà i representa la vida a través d’uns caràcters humans creïbles.

Els quatre protagonistes de L’endemà de tot són “uns homes fragmentats, esquinçats, fets a trossos”, o “uns homes valents que converteixen la vida en un sacrifici personal”, o són quatre personatges que haurien d’admetre com a cert el que diu Giralt, el narrador, sobre Villarrasa, i veure’s com “una ànima perduda que juga a fer-se el fort i té l’esperit tou”, i tots quatre, evidentment, haurien d’estar d’acord amb el que Soteres diu a Onelli: “Vivim en la contradicció permanent. No ens atrevim a posar bombes al Liceu, com feien els rebesavis, però tampoc ens agrada passejar per la rambla de Catalunya amb el tortell, l’americana de tergal i la corbata que ens va regalar la tieta (...). Conclusió: no som ni una cosa ni l’altra, ni carn ni peix, ni suc ni bruc. I per això la ciutat sembla tan poc autèntica, tan caragirada i tan restreta”.

L’ENDEMÀ DE TOT

Lluís Calvo

Raig Verd

224 pàgines. 16, 50 euros

Onelli, Soteres, Villarrasa i Giralt, l’artífex d’aquesta novel·la introspectiva en forma de monòleg interior que és L’endemà de tot, viuen empresonats dins del laberint del Raval, massa semblants entre si, o massa oposadament semblants, cadascú obsessionat amb la seva misèria particular com per no caure de dret en la tragèdia de la incomunicació. A partir del lleu pretext argumental de les seves relacions quotidianes, Calvo traça una agra comèdia d’errors d’una fonda densitat moral i d’una fina expiació irònica on el protagonisme rau en la complexitat de la seva convivència, en els racons de cada un dels caràcters descrits i, sobretot, en el sentiment d’una monotonia mortal, en la narració d’una existència forçadament trivial, buida i absurda, en una desassossegant successió d’actes gratuïts i inconscients destinats només a omplir els transcurs dels dies. Giralt està a l’atur i a la vora de la indigència; Villarrasa és un separat que viu un amor no correspost, instal·lat en un àmbit de bogeria i lucidesa; Soteres és una mena de Thomas Bernhard de barri, i Onelli és, en aparença i a pesar de tot, el partidari de la felicitat, però, com els altres, tampoc s’estalvia el diagnòstic negre d’un present que augura unes malformacions encara més negres pel futur que s’acosta.

El que més pot satisfer el lector de L’endemà de tot és el rigor amb què Calvo compleix al llarg de la novel·la amb l’exigència de les regles formals que s’ha imposat, un seguit de paràgrafs prolongats que emmurallen i empresonen els personatges de la mateixa manera que els emmuralla i els empresona la geografia física del Raval. O les històries secundàries que contrapuntegen amb força el tedi i l’abúlia dels quatre personatges —és especialment memorable la propietària del pis on habita el narrador. O la descripció del ritme mecànic i tenaçment invisible del temps que passa i fuig sense que ni un sol dels personatges de la novel·la en prengui consciència ni ho experimenti com una amenaça real i tangible, com si ignoressin que la clau de l’enigma del seu malestar, al cap i a la fi, és que perden el temps sense saber-ho.