Pla torna a Nova York

Josep Pla té ara a l’abast els lectors d’Ohio, Denver i Detroit, per no parlar de tot el públic potencial de llengua anglesa. Que se’l llegeixin depèn d’un immens imponderable que no té gaire a veure amb la literatura. Però la meva idea del pròleg a l’edició americana d’El quadern gris va ser presentar un Pla a l’altura d’un escriptor europeu de pes. Era tot el contrari del Pla casolà de tantes anècdotes falses, l’espia, el xerraire, el cul de cafè. ¿Com ens agrada que ens presentin un autor de primera —potser d’un país petit— que fins ara ens era desconegut? No va ser altre l’ànim del pròleg per a El quadern gris. Fa anys, els editors de The New York Review of Books passaren per Barcelona i demanaren quin efecte podia fer El quadern gris en anglès. Ja molt abans, el 1967, l’exdona de Gabriel Ferrater —Jill Farrell— va fer arribar a l’editorial Farrar, Straus & Giroux un informe molt favorable sobre el llibre. L’editorial n’havia tramitat l’opció. L’informe era de Ferrater. Gairebé 50 anys després, tenim The Gray Notebook, publicat per The New York Review Books, amb categoria de clàssic. Sens dubte, el pròleg hauria de ser de Gabriel Ferrater i no meu. En qualsevol cas, des que hi viatjà el 1954 per a la revista Destino, Pla torna a Nova York. 

“Per a Josep Pla escriure és un sentit de fidelitat a la vida. Va dir que la gràcia de la literatura és la veritat i que, quan escrivim, la malícia és un factor actiu. L’experiència de la memòria li importa més que la ficció i, enfront de la metàfora, busca el llenguatge de les coses. Pla imposa l’hegemonia del realisme sintètic, l’apologia del detall i la maduresa cromàtica. És la literatura entesa com una formalitat de supervivència contra la natura per contrast amb les volutes fràgils de la cultura, tot i que res pot retardar l’empresa anihiladora del temps. De fet, el seu estil té la pretensió clàssica de no voler ser un estil. Insisteix que és molt més difícil descriure que opinar “i per això tothom opina”. La dialèctica entre el fet de descriure i l’acció de narrar li suggereix en algun instant un sistema à la Balzac, però a l’hora d’omplir-ho de personatges no inventa éssers humans sinó que es projecta ell en la ficció, com Stendhal. Triomfa el memorialisme sobre la imaginació, el retrat sobre la peripècia, l’escena sobre la trama. La seva prosa prové d’un sentit omnipresent de la imaginació, una precisió sensual en el detall i una riquesa sintàctica que obté un ritme que és com la partitura d’orquestra d’un sol home, dedicada a la incerta glòria de les coses concretes, empíriques. Són les exactituds d’una literatura d’observació, en la qual el mirall pot refer la realitat, fins i tot reimaginar-la, però no substituir-la per una equivalència simbòlica.

El quadern gris és considerat la seva millor obra i ve a ser l’aqüeducte d’un Bildungsroman. Dóna a la prosa catalana una capacitat expressiva, una ductilitat i una amplària de registres que abans només s’havia expressat amb les limitacions de la lírica. Pla domina el raccourci, el sistema d’adjectivació, la ziga-zaga elèctrica i la promptitud nerviosa d’un pura sang. És un diari de joventut que va de maig de 1818 a novembre de 1919, vint mesos d’una vida a partir dels vint-i-un anys. És la veritable obra matriu de Pla, perquè algunes parts es traslladen, amb una maduresa estilística molt precoç, als seus primers llibres. El quadern gris no va aparèixer fins al 1966, quan Pla tenia seixanta-nou anys. Amb nous efectes i substàncies, el diari de joventut esdevingué una obra de plenitud. El lector pot gronxar-se en la qualitat de l’estil que arriba a ser un to de veu.

Pla és un empirista empeltat per una noció de fracàs que només té la sortida de la literatura. Memorialista reticent a la intimitat, és un mestre del sentit del ridícul, el viatger que reinventa trajectes, el novel·lista que pretén no escriure novel·les, el prosista que transforma unes sardines a la planxa en una figuració lírica. És la mesura justa —d’arrel romana— tant per descreure del proïsme com per creure en la vida tal com és i no com voldríem que fos. Així reescrigué El quadern gris arran de la xemeneia del mas Pla, entre el fum regirat per les inclemències del vent de tramuntana, indagant le mot juste. La memòria i el caràcter dels homes es nega a submergir-se en l’oblit o la col·lectivitat. L’escepticisme s’enfronta a l’abstracció; el detall resisteix a l’absolut; el tragí de les coses enfront de la literatura verbal. La prosa com una forma paral·lela de sentit comú.

El quadern gris és una alternança axial entre Palafrugell i Barcelona. Pla prefereix el cinisme exuberant dels amics de Palafrugell a les especulacions de la tertúlia de l’Ateneu de Barcelona, club soi disant d’escriptors i tafaners. Però sap escoltar: D’Ors o Francesc Pujols, per exemple. S’escolta els causeurs humoristes i egòlatres de la seva petita ciutat o de Barcelona, perquè si admirava la prosa francesa del segle XVIII és perquè era una literatura de converses. Al cap i a la fi, la prosa és fer intel·ligible la conversa humana.

Era un escèptic convençut que la llibertat no és un corrosiu; ben al contrari, pot ser la gràcia. És un principi: llibertat lligada amb continuïtat. Entre la coacció formal deliberada i l’horitzó sense fronteres, l’escriptor pretén a la vegada exactitud i atmosfera, la sensualitat i la raó empírica. Escriure per extreure del gruix vital la línia gràcil o dramàtica d’una melodia, el perfil d’una vida humana, un camí. O sigui: contribuir a la lluita entre cultura i natura, perquè la capacitat destructora de la natura és incalculable. I al mateix temps, el paisatge penetra El quadern gris perquè la pàtria —diu Pla— és el paisatge.

Després de l’esplendor medieval de la poesia d’Ausiàs March o la prosa de Ramon Llull, un dèficit de tradició de la literatura catalana afecta els segles en què la llengua catalana és pràcticament un patois domèstic, fins a la recuperació lingüística que és pròpia de l’època romàntica. Pla subratlla que quan Montaigne —un dels seus mestres— començava a escriure, la literatura catalana gairebé havia desaparegut.

Arriba a París com a corresponsal quan tot just ha acabat la Gran Guerra. És el moment del Tractat de Versalles, que va ser l’origen —per un efecte d’espoleta retardada— de la Segona Guerra Mundial. Quan parla de l’Assemblea de les Nacions sobretot recorda els entrecots del restaurants de Ginebra. Després explora la vella Europa, que, en qüestió de dècades, serà un munt de ruïnes. La tragèdia europea llavors consistia a quedar-se sol a l’andana i veure com les masses havien ocupat tots els vagons del tren de les ideologies. Amb l’adveniment de la Segona República, primer ho veu amb optimisme però de seguida percep un risc d’inestabilitat política. Amenaçat de mort pels anarquistes, ha de fugir a França. Amb la guerra fratricida, alguna cosa queda trencada en la seva consciència. Això potser el fa més àcid, més escèptic. Fins i tot el bucolisme pot ser cruel. En un país dislocat, costa de creure en res més enllà del temps discontinu i caòtic. Al mas Pla, escriu de matinada. El corresponsal cosmopolita fa de petit propietari rural. Escriu que, en definitiva, frustració equival a la civilització. Abomina de la Segona Guerra Mundial. Després va tornar a viatjar. Occident li va ser la mesura de les coses.

I per això insistia: “No tenim més remei que acceptar la terra on hem nascut, per amarga, misèrrima o bona que sigui. No tenim altre remei”. També a principis del segle XXI, tot és insegur, tot és incert. Però la literatura encara és un vincle. Això és Pla, un vincle. És una literatura que avala l’afirmació de Pascal que quan ens topem amb un estil natural, ens sorprèn i ens fascina, perquè esperàvem trobar un autor i descobrim un home. La natura és el caos —deia Pla— i la cultura és l’ordre. La literatura en cap cas és una finalitat en si mateixa sinó un mètode per a aclarir i ordenar el pensament. Si ho acceptem així, la memòria pot suplantar l’art però l’art no sobreviu sense la memòria.

Extracte del pròleg de Valentí Puig a ‘The Gray Notebook’