El Llapis escriu un altre cop

De totes les intervencions artístiques que entretenen l'espai públic barceloní, l'(anti)monument a Salvador Espriu -inaugurat el passat mes gener als Jardinets de Gràcia- és, probablement, el més inadvertit malgrat la seva (terrible paraula) elegància formal. L'escultura consisteix en una empremta allargada de 26 metres, que és la silueta en negatiu del veí obelisc de la victòria vençut sobre la gespa. La seva negror casernària potencia el desencant, un buit que fa pensar en el no-res d'un present polític mancat d'utilitat, fossilitzat i buidat. Solc, creada per l'artista Frederic Amat, és l'ombra d'un dubte, o més ben dit, una gran paperera que no té ni conté res, potser una ganyota de desgrat, una burilla o el recipient de plàstic llançat per algun transeünt despistat.

Però convé recordar la història del lloc on aquest sarcòfag casual sembla enterrar la glòria i, al mateix temps, la seva inutilitat, perquè és llavors que el talús i el seu llapis introdueixen el rotund signe de la laceració entre l'individu i la realitat. Situat a la intersecció entre el passeig de Gràcia i la Diagonal, l'obelisc va néixer com un símbol de la confiança en el progrés, l'intent de construir una societat oberta a noves classes i destinada a ser guiada per aquestes. Projectat sota la monarquia d'Alfons XIII i inaugurat durant la Segona República, el 1936, l'obra estava dedicada a l'intel·lectual, federalista i filòsof proudhonià Francesc Pi i Margall, segon president de la Primera República Espanyola. Blanc predilecte de pintades i pasquins, el conjunt monumental va ser sacsejat per les onades de la història. Desfigurat pel franquisme, amb el temps van desfilar al seu voltant altres escultures victorioses, i es van penjar i remoure plaques. I va resistir a la polvorització postmoderna. El 1981, l'Ajuntament va prendre la decisió de dedicar aquest símbol faraònic -i la plaça on es troba- al Rei d'Espanya, en agraïment "pel seu paper salvador davant l'intent de cop d'Estat", tot just quatre dies abans. I només fa dos anys, el govern municipal de CiU, que encara no era independentista, va rebutjar (!) el canvi de nom de la plaça de Joan Carles I (sense que es conegui cap barceloní que l'hagi anomenat així en anys, i sí en canvi plaça del Llapis); els ecosocialistes apostaven per plaça del Cinc d'Oros, mentre que ERC la volia rebatejar com la plaça de la República. Avui és l'única obra d'aquestes característiques a Espanya que ret tribut tant a un president republicà com a un monarca.

Doncs bé, hi ha un lloc privilegiat des del qual poder contemplar en tota la seva dimensió les contradiccions de l'escultura-homenatge a Espriu, que, en aquests dies de claudicacions i comiats hipocondríacs, resulta fins i tot admonitòria. Es tracta de la terrassa-bar de l'hotel Casa Fuster, que ocupa l'edifici modernista dissenyat per Lluís Domènech i Montaner el 1910, per encàrrec de l'advocat mallorquí Marià Fuster i Fuster. El 2004, el palauet es va restaurar totalment per convertir-se en l'únic Cinc Estrelles Gran Luxe Monument. Mentrestant, la casa va viure no menys vicissituds que el famós llapis dels jardinets: l'Alemanya de Hitler va fixar-hi el seu consolat i la Itàlia de Mussolini va instal·lar l'Institut Italià a la planta principal. També va ser seu central de les joventuts del POUM, la CNT i la FAI; més tard, de la Falange i del Auxilio Social. Durant els seixanta, l'empresa Enher, que l'acabava de comprar, la va voler enderrocar per fer-hi un modern bloc d'oficines. La revista Destino i el Diario de Barcelona , al costat d'un grup de joves arquitectes comandats per Oriol Bohigas, van fer mans i mànigues en la defensa de l'immoble. A la quarta planta de la Casa Fuster va passar bona part de la seva vida el poeta de La pell de brau .

La terrassa-bar de Casa Fuster és avui un mirador privilegiat que arriba al Tibidabo, Montjuïc i fins al Montseny. Des d'allà, la vista del monòlit caigut porta a pensar en el panorama erm d'un país. Perquè, per Espriu, la terra ampla d'Espanya era la tomba de l'espai i el record de la sang, una ferida negra, la terra d'Occident, on va arribar per instal·lar el poble jueu de la diàspora, en el seu Golah. A la cantonada oriental de la pell de brau viu un petit poble, estranger i arrelat, adolorit, que enyora una glòria llunyana, fidel i traïdor a si mateix, conscient de la seva justícia i dels seus pecats: el poble català. A l'(anti)monument a Espriu, la història gira sobre el seu eix en el segle XX per enfrontar-se al XXI.