Puntals grocs plantats

La inauguració recent d’un petit espai urbà, a l’avinguda de Vallcarca, just per sobre de la plaça Lesseps de Barcelona, ha fet sorgir la polèmica, de la qual s’han fet ressò la televisió i la premsa. Es tracta d’un espai menut, una resta urbana encaixada entre tres carrers —Bolívar, Ballester i l’avinguda de Vallcarca— que no és més que l’expressió d’un conjunt d’intervencions i plans coneguts com microurbanitzacions, engegades per Hàbitat Urbà. En el solar en qüestió, primer es va proposar fer-hi uns horts urbans —com a resultat d’un concurs entre entitats per l’esmentat pla, cosa que va ser rebutjada pels veïns— i més tard un espai lliure. El que s’ha dut a terme finalment és una proposta provisional d’escenari urbà característic d’aquesta època de pobresa interessada. Les xifres dels elements emprats en aquest projecte són molt expressives: dotze puntals tubulars d’acer de color groc plantats segons una retícula d’uns vuit metres, quatre llums, quatre seients de plàstic de color amb respatller (els estrictament obligatoris), dos grups de tres bancs de formigó, quatre arbres, uns quants metres de cable d’acer i sacs de sauló. La proposta assajada en aquest racó urbà s’ha estès ara al solar del davant, tot donant sentit a la seva concepció. Els veïns reclamen un espai més humà i rebutgen el disseny, per a satisfacció dels mitjans.

És cert que a primera vista és radical i antipàtic, però també és cert que amb un pressupost no raquític (aquí és de 58 euros el metre quadrat) es podria millorar. En qualsevol cas, el problema no és el disseny del —diguem-ne— mobiliari d’aquest lloc, sinó el lloc en si mateix. El que ara veiem són les restes d’un accident urbanístic. Una reforma urbana que encara necesita temps per acabar-se, seguint les instruccions del que el planejament urbanístic va decidir després de successius plans per a aquest lloc urbà. És tan sols una mostra del que es proposava fa ara gairebé 12 anys: enderrocar una estreta illa de cases amb davants i darreres, entre el carrer Bolívar i l’avinguda de Vallcarca.

Aquesta avinguda, tan particular per la presència del viaducte de Vallcarca, està afectada pràcticament des que tenim memòria democràtica, i el resultat de tantes afectacions i versions urbanístiques ha dut a destrossar-ne el teixit urbà. Fa tant de temps que això dura que el barri s’ha degradat i ha aparegut un conjunt de solars buits considerable. El que l’Ajuntament de Barcelona va anomenar Pla de Buits sembla haver estat inventat per al planejament de Vallcarca, un pla no per fer ciutat sinó per fer buits urbans. L’amplada excessiva d’aquesta avinguda desdibuixa la part nord de la plaça Lesseps, que queda sense un fons adequat en aquest costat i accentua els problemes que no ha resolt el repertori metàl·lic que prova d’endreçar-la. La façana de l’edifici d’una institució d’inspiració religiosa, el Refugi d’Obreres, sobre l’avinguda acaba amb qualsevol esperança d’arreglar-ho. És tan lletja que al seu costat la façana de la desapareguda Casita Blanca, amb les seves finestres de persianes sempre tancades, sembla ara, en el record, virtuosa. Si existeix el pecat en matèria de façanes, la del Refugi d’Obreres ho és.

L’equivocació d’aquest lloc no és la seva dotació, sinó el planejament, un dels pitjors d’aquest anys a Barcelona, i que aquesta intervenció, sens dubte, millorarà. El poc pressupost no tan sols es fa present en els escassos elements col·locats, sinó també en la concepció mateixa. Aquí l’economia són els puntals grocs que fan de suport, l’ordre dels quals convida a veure’ls com un petit sistema, i que expressen que avui el disseny de l’espai públic és canviant, que no és complet sense l’acció dels veïns. Per expressar-ho d’una altra manera, aquí els elements metàl·lics estan plantats com en una vinya i, en canvi, a la veïna Lesseps, com en un jardí capritxós. Dir que l’espai no té ombres és, pel cap baix, impaciència a la vista dels arbres que el pressupost permet (de fet, s’hi afegiran tendals, és a dir que ampliaran el pressupost).

Acusar el disseny de l’espai de poc sensible és no veure que l’insensible és el pressupost. Particularment, em sembla que l’opulència exhibida a la plaça Lesseps no fa sinó que mirem aquest espai amb certa simpatia. Allà fins i tot el desplom informal dels fanals transmet la concepció d’un espai acabat, i aquí en canvi està per fer. Són les accions dels veïns, penjant dels cables i dels puntals garlandes, llums o tendals, els qui poden completar-lo, civilitzar-lo i donar-li sentit. Allà es van atrevir fins i tot a pintar de color gris marina de guerra la xurreria, que va veure així silenciada la seva estètica de fira. Aquí, en canvi, la fira està per fer. Si els veïns volen, és clar.