Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
UN PAÍS DE PARAULES

L’aura contaminada de València

Xavier Aliaga s’aboca sense manies a un dels costats clàssics de la novel·la negra, el que enfoca la realitat sense filtres

Xavier Aliaga és va consolidar com a novel·lista amb el retrat generacional potent pintat en Vides desafinades (2011). Els seus llibres posteriors, sense tanta altura, però amb resultats força òptims, confirmen una veu narrativa destra i flexible, amb una mirada pròpia, capaç de saltar d’un gènere a un altre sense perdre el pols narratiu. Més aviat, el contrari: és mou amb desimboltura pels diversos registres i gèneres narratius i fa seu allò que li interessa i sense obligació de pagar peatges. Així, en El meu nom no és Irina (2013) viatja a la literatura dels joves, però lluny de proposar-los jocs embafosos i infantilitzats, els situa enmig del remolí confús de la vida problemàtica de cada dia i des de la gana omnívora dels joves de menjar-se el món. Tot això, mentre dansa per diversos gèneres, remoguts i gens caramel·litzats. La seua darrera proposta, que encara fa olor de tinta nova, repesca un personatge amb grapa, Feliu Oyono, d’origen guineà i que parla valencià, que debutà en Els neons de Sodoma (2008). De fet, ja eixia en un relat llarg «Només volia que ho saberes», publicat l’any passat, i que és el punt de partida de la recent Dos metres quadrats de sang jove, amb la qual coincideix si més no en dos punts: radiografiar la crisi actual, remoure la brutícia i la corrupció dels pretesos homes d’ordre que gallegen per les institucions, i l’hàbit d’explicar a les víctimes absents la part de la història seua que no han pogut conéixer.

Dos metres quadrats de sang jove

Xavier Aliaga

Editorial Alrevés

Barcelona, 2014.

187 pàgines

En Dos metres quadrats de sang jove Xavier Aliaga s’aboca sense manies a un dels costats clàssics de la novel·la negra, el que enfoca la realitat sense filtres, via directa i crua, però amb prou llibertat creativa perquè el producte tinga el seu propi vernís literari. També va més enllà en un altre punt: l’atzar té un valor absolut, davant del qual la deducció investigadora perd transcendència, se n’esfilagarsa l’aura; amb tot, serveix, cal dir-ho, per a il·luminar l’entramat que envolta el cas, però no ajuda a resoldre els assassinats. És a dir, ens du als fils interns de la cuina de la política institucional i de totes les estratagemes, xiringuitos semiautònoms, que permeten sense massa perill xuclar la mamella pública. També ens mostra, d’una banda, la carnisseria interna de les institucions on tots estan a mata-degolla amb l’objectiu de desfer-se dels contrincants i tenir via lliure per a les ambicions; i, de l’altra, apunta la delirant gestió bancària i immobiliària i, de rebot, l’ànsia de dissoldre el patrimoni territorial per la gente de bien.

La trama arranca amb la investigació de l’assassinat d’un periodista jove que treballa per a un periòdic digital alternatiu, honest, que anhela ser la puça higiènica dels tripijocs de la política. Però, per a poder funcionar, pot ser que li toque fer coses que no deu. Això el lector ja ho descobrirà. En tot cas, ací l’autor trau un altre tema terriblement preocupant: la situació precària dels periodistes i el desconcert d’un ofici que no sap cap on va i quin paper adoptar.

La història es trena a través de diverses veus narratives a fi de mostrar el ventall de perspectives i posicions, de situacions i de contextos. Tenen grapa els soliloquis de Feliu Oyono, les intervencions-monòlegs d’Amalia i la mena de dietari en forma de post de blog que anirà desvetllant amb comptagotes els draps bruts que amaguen les martingales que dissenyen els polítics. Els puntals forts de la novel·la recauen en els dos protagonistes, l’agent Amalia i l’inspector Oyono. Amalia cau a la vora del policia negre amb l’objectiu, segons els seus superiors, de sortir de l’abisme personal on es troba. És una dona introvertida, tancada, de físic abandonat. Una de les agents que fa la seua vida del cos de policia; conservadora, però de rectitud moral. És el contrapunt del policia Feliu, un descregut de llengua afilada, que l’observació de la realitat li permet desgranar una mirada negra sobre la condició humana. Un solitari collat pel sexe. És el coixí vital que li permet viure sense compromisos ni massa cabòries. La personalitat d’Amalia minarà la cuirassa aparentment infranquejable de l’inspector i ens mostrarà el seu vessant més sensible i humà.

Potser els dos punts que algun lector podrà considerar més o menys problemàtics del llibre siguen el fet que l’acció siga contada, i tal vegada la narració, en directe, dins dels monòlegs o no, i la introducció al final de la novel·la d’una trama situada al País Basc. Amb tot, això son minúcies que no enterboleixen de cap de les maneres la marxa i la tensió narrativa de Dos metres quadrats de sang jove, potenciat pel llenguatge de tall de navalla, corrosiu, les tongades d’humor i una prosa acerada i vibrant que fa que el llibre és llija en un girar d’ulls. Llegir Xavier Aliaga és trobar-se amb un autor amb moltes ganes de mossegar el present, i ho fa amb un potencial literari meritori, digne de recordar.