El canonge i la llibertat

Al començament de la dècada dels setanta del segle passat, un fet insòlit somogué el món eclesiàstic de València. Un grup d’estudiants de capellà, en rebel·lia davant l’arquebisbe, José María García Lahiguera, enlairaren públicament les Constitucions de Tomàs de Villanueva per reivindicar la seua capacitat d’autogovern en el col·legi major fundat pel sant més de quatre segles abans. El conflicte tenia com a protagonista involuntari Josep Espasa, que havia estat rector del col·legi des del 1945. I només va acabar després que l’arquebisbe demanara a les autoritats civils de les acaballes del franquisme que hi intervingueren.

“De este modo llega a sus últimas fases el conflicto entre los seminaristas del Colegio de Santo Tomás y las autoridades eclesiásticas de la diócesis, conflicto que surgió cuando los colegiales se opusieron a aceptar sustanciales cambios preconizados por la autoridad eclesiástica. Esta crisis dio lugar a la expulsión de cinco seminaristas y a una larga serie de pronunciamientos y trámites legales”, escrivia el periodista J. J. Pérez Benlloch en una crònica del mes de gener de 1973.

Josep Espasa, a parer del bisbe auxiliar de València, Jesús Pla, era una “persona perniciosa per als col·legials i per a la diòcesi per la seua manera ‘aperturista’ d’entendre el Concili Vaticà II”, segons va comunicar personalment a l’al·ludit. “L’eixida de Sant Tomàs el va afectar molt, no tant pel cessament sinó per la manera com es va produir”, ha explicat un dels seus grans amics, Josep García Richart. És possible comprendre-ho si pensem que aquell canonge culte i ecumènic, professor al seminari i també a la Universitat de València, havia convertit l’antic Col·legi de la Presentació i Sant Tomàs de Villanueva en una institució on els col·legials es formaven amb una gran autonomia i no eludien el contacte amb la societat. Espasa, a més a més, va substituir als anys seixanta el vetust i cèntric edifici de la institució per una construcció moderna, obra de l’arquitecte Juan José Estellés, que despertà una cobdícia poc dissimulada en alguns elements eclesiàstics.

L’episodi centra un llibre, publicat per l’editorial Saó i coordinat per Emili J. Marín, que obri una nova col·lecció titulada “Tresors de la fe”. Un volum que troba l’excusa en el centenari del naixement de Josep Espasa a Dénia, ciutat a la qual es va sentir sempre vinculat. En el llibre s’apleguen col·laboracions de dos bisbes (José Gea, dimissionari de la diòcesi de Mondoñedo-El Ferrol, i Joan Piris, de Lleida), i d’especialistes en teologia, escriptors, antics deixebles i amics. Antoni Signes, Antoni Espasa, Teresa Espasa, Lola Barberà, Trini Simó, Francesc Aracil, Joaquín Signes, Vicent Miquel i Diego o el mateix Emili Marín hi aporten una visió afectuosa i plena d’anècdotes de la figura d’aquell canonge de qui recorda el seu nebot, Antoni Espasa, com explicava en Què cal creure?, un dels seus llibres, que “la fe es basa en la llibertat i en un compromís de solidaritat, i que sense això no és res”. Com a conseqüència, “el creient està molt a prop de l’ateu que té aqueix mateix compromís”.

Era excessivament “aperturista” la visió del concili que practicava el pare Espasa? “Don Josep ja fou un capellà postconciliar abans del Vaticà II”, escrivia Joan Fuster en la necrològica que li va dedicar quan va morir l’any 1980. El fet que el canonge fóra amic de Fuster o de Vicent Ventura dóna una idea de la seua “independència intel·lectual”, a desgrat que, com apuntava l’assagista de Sueca, “no entrava en el seu caràcter la decisió provocativa: més aviat era un home discret, tremendament raonable”. Fuster continuava: “Afegir que va ser perseguit, fins i tot després del concili, no seria cap hipèrbole. Mossèn Espasa dirigia un vell col·legi major —el de Sant Tomàs de Villanueva— d’estudiants de capellà, i en el període que en va ser rector va fer tots els possibles perquè els seus col·legials fossin responsables de la vocació que assumien, i els forçava a replantejar-se l’opció des d’uns angles de permanent llibertat”.

Si això és el que n’opinava un “descregut” com Fuster, no molt diferent és el que n’escriu l’actual bisbe de Lleida, antic col·legial de Sant Tomàs, Joan Piris Frígola. “Ell ha confiat sempre i molt en la bona voluntat dels que vivien una mica allunyats de l’Església, independentment de les seves sensibilitats polítiques, que mai no foren un impediment per a la seva religiositat. Ben al contrari, practicava allò de: ’en les coses necessàries, unitat; en allò dubtós, llibertat; i en tot, caritat”.

Potser a la llum de les esperances d’obertura i normalització que el nou papa Francesc encomana als creients serà interessant revisitar episodis d’aggiornamento postconciliar, com el del conflicte del Col·legi de Sant Tomàs, i també figures marginades com la de Josep Espasa. Ho és, sens dubte, des del punt de vista de la nostra memòria civil. “De vegades el present es troba amb traços i personatges esborrats de la nostra història passada, que han estat culpablement eliminats perquè no caben en el mediocre ideari actual”, escriu Emili Marín en el pròleg del llibre que comentem. I conclou que “és urgent retornar-los al present”. Per exemple, aquell canonge incòmode que creia en la llibertat.