Martí de Riquer, tot un marxista

La combinació de talent i longevitat del filòleg, medievalista i savi Martí de Riquer, mort l’any passat als 99 anys, va donar com a resultat una obra ingent que, sense exagerar gaire, podríem dir que constitueix, en ella mateixa, tota una literatura. La boutade ho semblarà menys si ens adonem que els seus assaigs i estudis poden llegir-se com a novel·la detectivesca (Cervantes, Passamonte y Avellaneda), d’aventures (Vida i aventures de don Pero Maça i Caballeros andantes españoles), biografia (Quinze generacions d’una família catalana) i autobiografia (una part substancial i substanciosa de Martí de Riquer. Viure la literatura, la biografia semidialogada escrita per Cristina Gatell i Glòria Soler). Afegim-hi que va editar i traduir tota la poesia imaginable i més, que va escriure estudis essencials per a la història literària, social, militar i estètica de Catalunya, Espanya, França i Occitània (les heràldiques catalana i castellana, L’arnès del cavaller, Los cantares de gesta franceses, els tres volums de Los trovadores i els tres primers de la Història de la literatura catalana publicada per Ariel el 1964, obra fundacional i encara de referència) i que, per si tot això no fos prou, també es va fer càrrec d’un volum i mig (Antiguitat, Edat Mitjana i Renaixement) de la prodigiosa Historia de la literatura universal, coescrita amb José María Valverde i publicada per Planeta el 1968. Només un savi integral, un veritable home orquestra i, sobretot, un gran escriptor podia escriure tant i tan bé (perquè Riquer era capaç de fer amè el tema més ensopit).

Se sabia que havia escrit, als vint anys, dues comèdies, però ell no volia que se’n parlés gaire, segons havia recordat Josep Palau i Fabre. Ara, per fi, es tornen a editar i completen la literatura riqueriana, amb una aportació dramatúrgica gens menyspreable. Spinoza i els gentils (1935) i El triomf de la fonètica (1936) són dues peces breus en tres actes absolutament hilarants, representades una sola vegada per actors no professionals molt poc abans que esclatés la Guerra Civil.

El jove Riquer, ja un medievalista incipient i reconegut, mostra aquí el seu vessant de teatrer. Ell, lector fervent de Bernard Shaw, que anava en colla amb Espriu, Rosselló-Pòrcel, Ignasi Agustí i Joan Teixidor a fer barrila a les estrenes, compon, amb un humor afí al dels germans Marx, que sempre el van fer riure molt, dues comèdies esbojarrades, plenes de ritme i de personatges de classe alta posats dins una coctelera on tenen cabuda esquimals que parlen català, armadures medievals que es posen a caminar, morts que ressusciten, lladres que cauen per la xemeneia, bromes sagnants sobre Freud i cabres que belen darrere dels bastidors (de fet, el mateix Riquer va proferir els bels que se sentien durant la representació d’El triomf de la fonètica)...

Humor delirant, tirant a absurd, alta comèdia amb tot d’embolics, on gairebé ningú és qui pensa que és i els papers s’intercanvien a una velocitat frenètica, aquestes dues obretes (de les quals es farà una lectura des de demà i fins diumenge que ve a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya) revelen un talent dramatúrgic que Riquer no va tornar a explotar, tret de dues farses històriques medievals escrites pel seu amic Joan Oliver, en les quals va col·laborar però que sembla que s’han perdut. Per més que ell les considerava “bromes eixelebrades”, hi trobem un cop més l’escriptor lúcid, intel·ligent i juganer, capaç d’esbossar uns divertiments amb aires de screwball comedy americana que, més desenvolupats, s’adirien perfectament amb autors com Miguel Mihura i Enrique Jardiel Poncela.