Un foc textual que no s’ha extingit

Hi ha obres que no poden deixar indiferent. Més enllà del tòpic, Assaig d’aproximació a “Falles folles fetes foc” és una d’aquestes novel·les, una provocació que demana de tot menys silenci. Els seus lectors en parlen.

“Però, justament, d’això es tractava. De venjar-se de tanta mitjania com li calia empassar-se dia rere dia: d’escriure una escollida impertinència”. Són paraules perdudes enmig de l’únic paràgraf de l’opera prima d’Amadeu Fabregat, Assaig d’aproximació a “Falles folles fetes foc”, una novel·la que és precisament això: una impertinència literària, una peça volgudament irreverent, una boutade narrativa. Guanyadora del Premi Andròmina del 1973, l’obra de Fabregat era, en el fons, una pedrada jove enmig de l’anquilosat i desert llac narratiu valencià del franquisme. Una pedrada ben pensada i precisa, que arribava en plena discussió sofista entre neorealistes i formalistes. Una pedrada que encara avui provoca les reaccions dels seus lectors.

Experimental, n’han dit. Densa. Artificiosa. Difícil? “No és ben bé un text difícil, sinó un text singular”, comenta Margalida Pons, professora de la Universitat de les Illes Balears, “és un text que posa contra les cordes —encara avui!— la taxonomia dels gèneres i, en particular, la concepció de la novel·la com a relat orgànic”. Per què? La resposta, per Pons, és evident: “el llibre és una mostra de textualitat compacta (179 pàgines en un sol paràgraf!) que divaga, amb irregularitat radicular, entorn de l’intent de la veu narradora d’editar un manuscrit del desaparegut escriptor Lluís Montanyà: un manuscrit que el narrador reivindica com a assaig i que alguns consideren una obra teatral, però del qual no arribam a llegir una sola línia”. Agosarat, com a mínim, i encara més si tenim en compte que anava adobat amb una orgia de lèxic rescatat de les profunditats del diccionari.

Una proposta, doncs, que contrastava —i molt— amb la famèlica trajectòria de la narrativa valenciana durant el franquisme. “És com si de la República Centreafricana isquera ara una obra paradigma de la postmodernitat”, diu Enric Balaguer, professor de Literatura Catalana a la Universitat d’Alacant. “Paradoxal”, “sorprenent”, “insòlita”, adjectius que creixen entre els lectors d’Assaig… Els repeteix Josep Àngel Hervàs, un jove filòleg de 25 anys —l’edat de Fabregat en escriure la novel·la— que arribà a les pàgines de Falles folles… través de les de Joan Fuster. “Una de les coses que més sorprén de l’obra és l’excepcional maduresa literària de Fabregat, i encara més si tenim en compte que és la primera obra d’un escriptor aleshores novell, i tan jove”.

Recalca el tan. No és estrany. Es tracta d’un escriptor radicalment jove, sí. I valencià. Un altre detall que cal tenir en compte. “Era sorprenent que al País Valencià, amb una situació lingüística més complexa que a Catalunya, per exemple, hi hagués un risc formal superior, una recerca i una transgressió dels codis molt més agosarada”. Ho afirma el crític, assagista, professor i editor, Àlex Broch, un dels qui millor coneix la novel·la. I ho afirma sense dubtar. “En estudiar la novel·la catalana recent ningú no podrà negar ‘l’experiència valenciana’ com una de les més arriscades i renovadores del moment”. El moment, ja ho hem dit, era la fi de la travessia del desert del franquisme, temps, per cert, de retrobaments nacionals. Assaig d’aproximació…, entre els densos murs del seu edifici narratiu, no evadeix la qüestió, al contrari, l’encara: “el que està en joc és el tema de la identitat nacional valenciana”, diu Broch, “Fabregat planteja el tema i la pregunta, però no hi respon ni hi pren posició. Ho planteja i marca les forces en tensió”.

Amb tot aquest còctel, però, no van abundar els amables voluntaris disposats a llegir l’obra. “Va tenir poquíssims lectors, la novel·la de Fabregat”, confirma un dels qui sí que la van llegir i valorar, l’escriptor Josep Piera, “potser perquè no n’hi havia enlloc de preparats per a llegir aquella narrativa. Per moltes raons i desraons. Si a Catalunya tingué més estima dels crítics que lectors entusiastes, a València a penes se’n parlà i no bé. Probablement vaig ser dels poquíssims a qui va convéncer aquell foll enfilall de mots trets del diccionari que no eren l’assaig d’una novel·la impossible, sinó el relat d’un deliri pop i d’una catarsi lingüística”. Una “catarsi” que, llevat d’algunes línies elogioses com les que el mateix Broch li oferí el 1975, no gaudí de bona premsa: “La crítica oral la maltractà per il·legible. I això, a pesar que Joan Fuster en féu un comentari de premsa a Barcelona i diguera que “des de l’angle valencià la cosa és —i serà— una fita””. Una fita, doncs, poc llegida. Podria haver estat d’una altra manera?

Difícilment. L’època, en el fons, demanava reptes. I és que els setanta no són uns anys qualsevol, i encara menys per a la literatura en català al País Valencià. Com comenta l’escriptor Ferran Cremades, company de generació literària de Fabregat, “la llengua, abolida durant els anys del franquisme, redescobria l’espai de l’escriptura, amb una eclosió extraordinària”. I si es descobria la llengua, també la literatura: “Amadeu Fabregat, com la majoria d’escriptors de la generació dels 70, estàvem al corrent dels moviments literaris, com el nouveau roman i les teories del vessant Tel Quel”. Descobriments i redescobriments que feren d’Assaig d’aproximació… la conseqüència d’un temps i d’un autor que, contra tot o cap pronòstic, no continuà el camí de la narrativa.

Què en queda, de tot allò, doncs? Fou un crit aïllat, condemnat a l’oblit? En part, sí. Fabregat no en publicà més, de novel·les. “Amb el temps, i passada tota aquesta sacsejada cultural”, continua Cremades, “tant el mercat com la necessitat d’una producció literària per a una escola en valencià, començaran a imposar un cert ordre que aproparà la literatura cap a un nou realisme, on l’argument i la dinàmica dels diàlegs esdevindran una exigència”. En la mateixa línia, Balaguer, comenta que “l’evolució de la narrativa valenciana, tot i que va donar lloc a un estol d’obres experimentals, va prendre una direcció més propera al relat clàssic”. Hi hauria algun experiment més —però no de Fabregat.

D’aquesta manera, l’única novel·la d’Amadeu Fabregat s’erigeix, isolada i una mica llunyana, com un símbol de l’època en què quasi tot estava per fer. “Era l’inici d’una possible brillant carrera literària”, comenta Hervàs, “si no haguera estat pels avenirs personals i professionals de l’autor, que molt probablement han fet que amb el pas dels anys Falles folles… haja quedat, mai millor dir, en un foc d’encenalls”. Per a uns altres, però, són paraules que encara conserven, tossudes, tota la força, i una oposició radical a extingir-se. Segons Pons, “Assaig d’aproximació a “Falles folles fetes foc” ha superat tant les invectives i les condescendències que va sofrir en ser publicada com els intents d’obliteració amb què les veus més empoltronides han intentat ratllar-la posteriorment”. Ella és de les que creu que, malgrat tot, “és un foc textual que no s’ha extingit”. Si no extingit, el cert és, però, que, ara i adés, s’han de fer mans i mànigues per a trobar lectors d’una obra que, com diu Piera amb aquella veu seua ancestral, “va ser alhora un estrepitós fracàs i una fita narrativa: irrepetida i irrepetible”.