En el fons de la putrefacció

En el primer conte del seu primer llibre, Entomologia, Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) explicava que els escarabats piloters, quan es movien a la superfície del femer, no tenien prou consciència per imaginar que sota seu, en el fons de la putrefacció, enmig dels excrements, hi habitaven uns cucs blancs de la mida d’un fideu, “suaus com la pell d’un nadó”. Des del primer conte del seu primer llibre, Sala ha centrat la seva narrativa en l’anàlisi meticulosa de les capes invisibles dels fems i en les formes de vida insospitades que genera la podridura en qualsevol ordre de la vida moral i física dels seus personatges: des d’Entomologia fins a Marina, des de Rodalies fins a Els nois, la seva última novel·la, Sala s’ha recreat intensament i amb ímpetu en la descripció tenebrista i mòrbida del dolor i l’abjecció del món, i pàgina rere pàgina, ha insistit obsessivament en la construcció d’una atmosfera carregada i moralment insalubre per impedir que el lector pugui practicar cap exercici de vampirisme amb els seus personatges.

D’instint cruel i amb fam de violència, morbosos i extravagants —com si haguessin cicatritzat deficientment el mal de néixer—, és com si els seus personatges només estiguessin concebuts per intrigar i meravellar alguna vegada, però mai per commoure.

A Els nois, unes arracades són “com uns cucs de pedra penjant dels lòbuls” —algú aventura que un cuc “devia pensar com una serp petita”—, hi ha qui “es delimita al camí com un insecte sortit de la crisàlide de la boira”, i un dels protagonistes, després de tallar les potes d’un escarabat i arrencar-li les ales, “va trepitjar-lo i refregar-li la sola a sobre”: A Els nois no hi ha cap figura simpàtica, tothom és egoista i obtús i, en el món mesquí on viuen i es mouen els protagonistes —en dos pobles petits, Vidreres i Sils, en la deshumanitzada tragèdia del no-lloc d’una carretera—, és com si només sortissin de casa seva per fer mal als altres o per ser-ne deliberadament víctimes. I si tothom és presoner de les constriccions del pensament rural és perquè, al cap i a la fi, el que fa Sala aquí és revisar els paràmetres que havien sustentat la novel·la rural: la mort en un accident de cotxe dels hereus de Can Batlle és el cràter per on emergeix “el món ancestral, la realitat que precedeix i sobreviu els morts”, la força de la gravetat de la terra i els conflictes entre Can Bou i Can Dalmau per aconseguir la que s’ha quedat òrfena de futur: potser és en la permanència inalterable de la terra —en la seva bellesa iridescent— on Toni Sala es veu capaç de creure que la misèria i la brutalitat humanes hi poden quedar redimides.

Hi ha passatges a Els nois de bona literatura: quan la filla de Can Bou, per exemple, s’assabenta que els hereus de Can Batlle han mort i s’ha d’inventar una estratègia per suportar el dolor, la descripció visceral de la ràbia i l’amargor grotesca que aboca el camioner contra la felicitat dels altres, la tristesa irremeiable que sent l’empleat de la banca pel simple fet d’estar viu, la capacitat, algunes vegades, de suggerir amb tocs breus, rere l’aparença del vulgar, l’atmosfera desassossegant d’un poble o d’una vida. Però també és cert que si la matèria amb què es vol tractar sense pausa al llarg de la novel·la és la fascinació pel mal, el càstig, el remordiment i la culpa, la violència i la mort —sobretot la mort—, s’ha de córrer el risc de mantenir ben enlaire i molt vigilat el sentit del ridícul, i a Els nois, malauradament, no sempre és així. Hi ha ocasions en què l’ampul·lositat lírica de la prosa fa recordar que Czeslaw Milosz ja avisava que “la falsedat del sentiment s’endevina en la falsedat de la frase”, com si l’afany poètic fos incompatible amb la contenció, i n’hi ha d’altres on el desajust prové directament de la naturalesa de la matèria narrada: és excessiu que l’hereu de Can Dalmau vagi cremant xais i gossos —i cucs i escarabats i altres insectes— vius enmig del camp com a maniobres últimes de la seva vida d’artista modern, i és increïble també el número de la prostituta equipada amb unes ales d’àngel. Però de totes formes són uns detalls secundaris que no fan gens desaconsellable la lectura d’Els nois, sens dubte el llibre on Sala ha concretat més que mai com és el fons de la putrefacció.