Urbanalització

Urbanalització era el títol del llibre del doctor en Geografia i professor i director de l’Observatori de la Urbanització de la Universitat Autònoma de Barcelona, Francesc Muñoz, que mostrava una mirada incisiva sobre el paisatge urbà contemporani. Però també podria ser una manera d’explicar algunes obres d’urbanització de l’espai públic barceloní, com la que ens ocupa avui. Un petit triangle a la cruïlla dels carrers Comtal, Magdalenes i Via Laietana. Aquestes cruïlles són rares a Barcelona, una ciutat de cruïlles regulars dominades pels xamfrans. En aquest cas, l’excepcionalitat rau en el fet de ser capaç de fer-nos veure el tall i la irrupció d’aquesta particular avinguda, la Via Laietana, entre el nucli antic.

No hi ha res més interessant per mi que observar aquest carrer, no pas caminant des de la guia de la seva perspectiva, sinó arribant-hi des dels carrers que la creuen, amb els seus punts de vista oblics. És l’exercici contrari del que conviden a fer alguns carrers, com ara el de Joaquim Pou, obert expressament en el moment de traçar la Via Laietana, per encarar les vistes sobre les agulles de la catedral.

No fa gaire es va presentar al Col·legi d’Arquitectes un treball sobre la Via Laietana que n’il·lustrava les cruïlles amb grans passos de zebra concèntrics, com si es tractés d’una diana gegant, com les ones que hom pot veure a l’aigua en llançar-hi una pedra. Uns passos que, per uns moments, estenen l’àrea lliure de trànsit i permeten als vianants creuar com vulguin en direccions variades i molt sovint diagonals. S’empra la gràfica de zebra per il·lustrar zones lliures de trànsit a estones, unes àrees més extenses per creuar, un pacte entre tots els que circulen, vehicles i vianants. El contrari d’això és la progressiva canalització de les voreres, simplificant les cruïlles fins a dibuixar una cinta per al trànsit el més contínua possible. És un bon exemple per veure que, algunes vegades, la millor de les intencions —guanyar espai a la vorera— dóna com a resultat una simplificació excessiva del fet urbà, dibuixant i resseguint les seves línies més banals.

Acceptar la complexa geometria d’una cruïlla sense l’ortogonalitat clàssica de l’Eixample central, com les que es troben a la Via Laietana, significa que en aquests casos està en joc una qüestió essencial, com és acceptar una manera veritablement lliure de caminar per la ciutat i, per què no, de badar. En canvi, sembla que la tendència sigui perfilar els carrers i jutjar com a anomalies totes les vies que no segueixen la traça dominant. Així han sorgit la reforma de l’avinguda de Roma, el projecte de definició de les cruïlles amb xamfrans del Paral·lel o, ara, aquesta que ens ocupa.

Canalitzar, en lloc de deixar a la vista la complexitat de la cruïlla múltiple, sembla la idea dominant en aquests casos. Les voreres de la ciutat, especialment a les cruïlles, pateixen aquesta malaltia que obliga a circular amb una direccionalitat més pròpia dels vehicles que de les persones. Resulta una paradoxa que, per dotar-nos d’elements que representen tot un vocabulari contra el cotxe, com ara baranes protectores, aparcaments de bicicletes, terrasses i altres, haguem acabat per fer voreres canalitzades on se’ns obliga a circular sense poder creuar lliurement el carrer. Ens queixàvem dels cotxes, però són pitjors alguns d’aquests artefactes-barrera urbans.

En casos com el que ens ocupa, en el fons hi ha una concepció en què segueix pesant més l’illa de cases, que representa allò substantiu —on la vorera és la base, el pedestal— per davant de l’espai urbà, el carrer i la seva escenografia. Cada cop que es perfilen millor les voreres, amagant les traces dels carrers i unificant paviments, divorciem l’espai de la ciutat i l’escena urbana es banalitza. Volen fer les voreres més útils, però les fan irreversibles i poc flexibles, perden bellesa i interès, mentre nosaltres, els actors, ja no actuem al carrer, sinó que fem d’extres a la vorera.