Un capellà encastat a les tropes austriacistes

Este buen comandante despreció todos estos avisos y se quedó durmiendo a pierna suelta en compañía de su manceba, de tal modo que entraron los enemigos y fueron a su cuartel y les pidieron que levantasen al señor capitán (…) Pero cómo no había de suceder esto a un regimiento que traía más de cincuenta mujeres mundanas y los oficiales andaban amancebados…”. El desori i el canvi de bandera de Mart per Venus era una de les grans xacres de l’exèrcit austriacista. “Es lástima que en estas tropas casi se igualen las mujeres mundanas al número de soldados (…) Pero de todo esto tienen culpa los generales que no lo castigan ni lo pueden hacer que como no pagan a los soldados no les queda lugar para castigarlos de lo que se desprende que los soldados hagan muchos robos y otras insolencias inauditas”.

Ho constata tot plegat Fra Domingos da Conceiçao, franciscà encastat a les tropes portugueses que prenen partit per l’arxiduc Carles i a les quals acompanyarà des del març de 1706 al de 1713, set anys que li donaran per portar un Diario Bellico que Publicaciones de la Universidad de Alicante ha traduït al castellà.

No és la de Fra Domingos una ploma brillant però sí constant, filla de la curiositat i de ser al lloc dels fets, cosa que fa que el seu text estigui farcit d’elements que diuen força de la lletra petita de la Guerra de Successió, com detecten els historiadors Joaquim Albareda i Virginia León Sanz, pares de la rica introducció al dietari.

El sexe podria ser una obsessió professional del capellà, però no. “El ejército estaba bien asistido de damas aunque fuera perjudicial para todos y tanto era así que decía Starhemberg que antes habría querido dar una batalla que haber venido a Madrid”, recull Fra Domingos sobre l’amarga queixa del cap de les tropes austriacistes en l’entrada a Madrid en la campanya “felicísima” de 1710. El mariscal era la darrera carta de Carles III per posar ordre en un exèrcit massa heterogeni i marcat per la manca de lideratge i els interessos de cada contingent, sobretot l’anglès.

La incompetència dels oficials surt no menys de deu vegades, en un context de tropes especialitzades en abusos a les poblacions civils i excessos de tota mena; i això des del primer dia que entren en combat, a Brozas, que els portuguesos saquegen sense miraments, com anglesos i alemanys faran calant foc al Alcázar de Toledo per apoderar-se d’unes joies. Els excessos es poden resumir en l’ordre d’ajusticiar un soldat alemany “por el pecado de bestialismo en que lo cogieron con una mula”.

La llarga estada de Fra Domingos a Catalunya li genera certa esquizofrènia: d’una banda, detecta que l’economia catalana ja no produeix només per autoabastir-se, sinó que ho fa també per comerciar (amb els mateixos soldats a la plana d’Urgell, per exemple); de l’altra, els catalans són egoistes: “Es de tal modo esta nación y tiene tanta ambición que por juntar dinero mueren de hambre”, formula ja sigui parlant de la gent de Bellpuig (“ricos y soberbios”) com dels de Vilafranca del Penedès (“no tienen más rey que sus conveniencias”), passant pels de Manlleu (“pobres y de mala casta”).

Entre el fotimer de detallets (l’austeritat en equipatge i guàrdies de Carles III; les meravelles de l’Escorial, la lluminària de Madrid a la rebuda de l’arxiduc, “parecía aquella corte un monte Etna”), xoca veure com detecta el cruel tracte de Felip V als catalans a mesura que conquesta territori (“Y tratando a los paisanos como a esclavos, no como a vasallos ni como quien hace intención de reinar en aquel país”). I també, la tírria que les tropes gasten envers el superb duc de Vendôme (que va prometre a Felip V que en menys d’un any sotmetria Catalunya a ferro i foc), fins a l’extrem que una de les accions més celebrades fou una en què van prendre “dos cargas de ropa blanca que estaban para lavar que era del duque”.

Fa la sensació, llegit el Diario Bellico, que les tropes portugueses (amb un paper galdós a la batalla d’Almansa) van ser, de les aliades, les que van servir més de carn de canó i de les més mal pagades (van estar un any sense cobrar). El país, gràcies a la intervenció anglesa, no en va sortir tan mal parat: mantingueren Brasil, guanyaren Sacramento i Felip V els abonà 600.000 escuts. Però cap dels seus objectius expansionistes europeus i de recerca d’hegemonia s’assoliren. Massa poc bagatge per a tanta sagnia.