Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
MARGINALIA

‘Moralia’, de Plutarc

Els 78 llibres originals, d’extensió variable, comportaran almenys 20 volums

El filòsof grec Plutarc. Ampliar foto
El filòsof grec Plutarc.

Els diaris no dediquen cap gran atenció als clàssics —entre Homer o Hesíode i els autors paleocristians— ni se’n parla gaire, o gens, a la ràdio o a la televisió. Però el fet és que la Col·lecció Bernat Metge, fundada per Francesc Cambó, està a punt d’arribar al volum número 400. Una col·lecció com aquesta, tan ben feta i tan exhaustiva en aquests moments, no existeix en castellà. Podem, doncs, estar-ne ben orgullosos: no som independents en altres sentits, però ho som a l’hora d’acostar-nos als escriptors grecs i llatins fent-ho en la nostra llengua, sense dependre del coneixement de les llengües clàssiques: oh feliç independència!

La setmana passada es presentava a l’Ateneu Barcelonès el primer volum dels Moralia, de Plutarc de Queronea (ca. 40-120 dC), dits també pròpiament Escrits d’ètica pràctica: introducció de Lieve van Hoof; notícies preliminars, text grec, traduccions i notes d’Àngel Martín, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2013. Teníem de Plutarc, sobretot i fins ara, tota la sèrie de les Vides paral·leles, a càrrec de Carles Riba, que va passar més de 20 anys traslladant les Vides perquè Cambó considerava que no podien mancar en la bibliografia catalana.

Ara ens arriba l’altra obra vasta de Plutarc —formen els Moralia 78 “llibres” d’extensió variable, cosa que comportarà almenys cap a 20 volums—, és a dir, els seus altres escrits conservats gràcies a la perspicàcia de molts autors i monjos medievals, obretes de les quals ens han pervingut més de 200 manuscrits. Hi ha textos que poden ser considerats apòcrifs —com el primer de la sèrie, i un dels últims, “Sobre la música”, peça que sempre ha estat considerada la font més fiable per saber com sonava i quin rol jugava l’art de la música a les societats gregues arcaica i clàssica—; però la majoria són d’autoria comprovada. Els dos que obren aquest enorme projecte editorial —que esperem que culmini Àngel Martín, que és molt jove i molt competent— són “Sobre l’educació dels infants (és a dir, dels nens) i “Com el jove ha d’escoltar la poesia”: hi diu això pel sol fet que en aquell temps i fins entrada la invenció de la impremta, la literatura, molta en forma mètrica, no es llegia, sinó que es declamava i s’escoltava. Tots dos textos són admirables, i el primer va ser un puntal per a la teoria de l’educació, juntament amb Quintilià, a la Roma imperial i a tota l’edat mitjana.

Plutarc, com ja hem insinuat, va fruir de l’atenció dels “conservadors” de manuscrits, però no tant de la del “públic”, que el va considerar, durant segles, un autor menor. Guardat en especial, com és lògic, allà on es parlava grec als segles medievals, és a dir, Bizanci, Plutarc va començar a tenir molta fortuna a partir del segle XV, i més encara al XVI: Amyot en va fer una traducció francesa l’any 1572, però Montaigne ja el coneixia i el podia llegir i citar en llengua original o en traducció llatina. Llavors no va parar de ser llegit i esmentat: en parlen i el comenten Cervantes (al Quijote), Shakespeare (l’Antoni i Cleòpatra del qual està basat en les Vides), Francis Bacon, Erasme, Budé (que dóna nom, a França, a la col·lecció cosina germana de la nostra), Dryden, Montesquieu, Rousseau, Schiller, Jean Paul o Goethe. Els homes de les esglésies reformistes van trobar ben avinents les pensades de Plutarc, o unes quantes, i van fer-ne la corresponent “utilització acomodatícia”: així Zwingli o Melanchton. Ja al segle XX, Adorno va escriure unes Minima Moralia.

Si haguéssim d’escriure una observació lleugerament crítica —com un ventijol amable— quant a aquest primer volum dels Moralia, diríem que convé que els redactors de la col·lecció es reuneixin un dia i fixin unes normes d’ús del català per evitar els neologismes, mimetismes, cultismes i balasquismes —s’ho va inventar Espriu: ve de mossèn Balasch i del seu (mal) art de traduir— que encara es troben a molts dels volums de la col·lecció: fins al punt que hom afirma que hi ha una “llengua bernatmetge” (en paulatina evolució, com es fa palès a la llarga sèrie de volums dedicats a Ciceró), refistolada, com hi ha una llengua “modernista”, barroera. Això ha succeït per la gran influència que el noucentista Riba va imprimir a la llengua de les seves versions, que ha estat imitada a gratcient i amb obediència molt devota. Res. És una qüestió que té molt fàcil solució. Tota la resta d’aquest llibre d’avui és mèrit i excel·lència.