Centenaris passats i previstos

Comptat i debatut, em pense que el balanç de l’any Espriu, celebrat al llarg del 2013, ha sigut positiu, almenys per a la millor comprensió d’un autor essencial de la nostra literatura. És cert que hi hagut iniciatives deplorables, però també de valuoses, i qui ha volgut aprendre’n res, ha tingut moltes oportunitats de fer-ho. Això no vol dir que les reticències que la figura del poeta de Sinera suscita entre un ampli sector de la classe lletrada s’hagen esvaït, ni de bon tros. L’altre dia, un article de Jordi Llovet encara insistia a criticar Espriu per haver-se rebel·lat contra l’estranya superstició que ens insta a posar sempre els adjectius darrere dels substantius quan escrivim en aquesta pobra llengua nostra –incomprensible tirania que un servidor, que no arriba ni a la sola de la sabata d’Espriu, per descomptat, acaba de desobeir ara mateix, i vostés disculparan-, o també per usar en alguns dels seus poemes un to massa arcaic, sense copsar que en aquests poemes no parla un poeta modern anomenat Espriu, sinó un seguit de personatges, molts dels quals són profetes bíblics –amb citacions explícites i tot-. I és clar que un profeta bíblic com Jahvé mana no pot parlar com un poeta modern. El segle XX, en literatura, ha sigut un període propens als heterònims, evidents o camuflats, i això un lector veterà i habitualment tan sagaç com Jordi Llovet ho hauria de tindre en compte.

Les reticències que aquest article i molts d’altres posen de manifest es poden entendre –i justificar i tot- almenys per un motiu: que l’operació que als anys 60 va voler convertir un escriptor extraordinàriament complex, i bastant hermètic, com Espriu en un poeta compromés i popular tingué un èxit desmesurat. Les tergiversacions que se’n van seguir encara ens ofusquen. Crec que quatre iniciatives del 2013 han contribuït a tornar les coses al seu lloc: la detallada biografia d’Agustí Pons, Espriu transparent; l’exposició comissariada per Rosa Delor, La càbala i Espriu, que posa en primer pla un aspecte important de la seua obra que havia passat massa desapercebut; la publicació d’Ocnos i el parat esglai, el recull de l’obra assagística completa de l’autor, de què ja hem parlat ací, i last but not least, el llibre Sobre Espriu, de Carles Miralles, un recull de textos de primera línia d’un gran hel·lenista i expert coneixedor de l’obra espriuana, sobre la qual ja ha escrit molt i molt bé en altres ocasions. Són aportacions que il·luminen, a més de la literatura d’Espriu, àmbits cabdals de la cultura catalana del segle XX.

D’altra banda, l’any Espriu ha eclipsat una mica el centenari de dos bons amics seus, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Joan Teixidor. Del primer, un poeta enlluernador, d’una prodigiosa potència d’expressió, que tingué la desgràcia de morir massa jove, se n’ha fet cas sobretot a Mallorca. A fora, quasi només ha arribat la novel·la Dos amics de 20 anys: una fabulació cordial, amerada de comprensible enyor, que Sebastià Alzamora dedica a l’amistat entre Rosselló i Espriu. Quant a Teixidor, Sam Abrams ha publicat per fi la seua obra poètica completa, Una veu et crida, en Curbet Edicions, amb notes ben instructives i un pròleg d’allò més entusiàstic.

Joan Teixidor va ser un intel·lectual voluntariosament discret, però molt digne d’atenció. Assagista versàtil, viatger incansable, gran lector i editor intel·ligentíssim, va ser també un poeta lent i laboriós, trasbalsat per la guerra. Els seus llibres millors, els de maduresa, destaquen per la coherència interior, la manca d’estridències i la limpidesa reticent de la dicció, però també poden suggerir la tragèdia –quan ve al cas, com en El príncep- amb una estremidora contenció. La veu d’un poeta que va saber “prosperar en la malenconia” no mereixia l’estranya postergació que l’ha ocultat, i si el centenari serveix almenys perquè se’l llegesca amb una mica més d’interés, ja serà alguna cosa. D’un altre poeta valuós nascut el 1913, Marià Villangómez, a penes se n’ha dit res fora de la seua Eivissa natal, i el que s’ha dit ha tingut massa poc de ressò. Descuits així serien indignants si visquérem en un país decent, que tinguera amb la cultura cap relació que anara més enllà de l’ús estrictament instrumental, però com que no és el cas, no cal que ens fem mala sang ara. I ja que parlem de descuits, no sé si algú ha recordat que el 2013 feia 100 anys que va nàixer el poeta, narrador i assagista valencià Francesc Carreres de Calatayud. Em pense que no, o no prou, i si m’equivoque, demane disculpes altra volta.

Vinyoli és un líric torbador, d’una capacitat impregnadora quasi al·lucinatòria, impressionant

El 2014 és any de sorolloses efemèrides, com l’inici de la I Guerra Mundial o el final de la Guerra de Successió. De tot això se’n parlarà, sens dubte. Hi ha dues commemoracions literàries que també haurien de tindre repercussió: el centenari del naixement de Martí de Riquer i el de Joan Vinyoli. Riquer va tindre una vida llarga –va morir l’any passat-, i la seua adscripció política franquista en fa, encara avui, un personatge incòmode per a alguns a l’hora d’aspergir-ne lloances. Però com que es tracta de l’historiador de la literatura més important que ha donat aquesta part del món en la segona meitat del segle XX, alguna cosa bona caldrà dir-ne. I com que una part substancial dels seus estudis està dedicada a gent com Ausias March o Joanot Martorell, als valencians també els correspondria de dir-la.

Vinyoli no planteja tants problemes, ni provoca polèmiques polítiques ni ha patit manipulacions interessades. És cert que, mentre va viure, la seua posició en el cànon literari es va discutir, però a hores d’ara, em pense que ningú amb coneixement s’atrevirà a negar que és un “dels més distingits i més importants poetes” que hi ha hagut en la nostra llengua, cosa que Espriu ja va subratllar en 1965, quan aquesta evidència encara era ignorada. Vinyoli és un líric torbador, d’una capacitat impregnadora quasi al·lucinatòria, impressionant. La seua poesia és d’aquelles que fan bona l’asserció kafkiana segons la qual la literatura ha de ser una destral per a trencar la mar gelada de dins nostre. Els versos de Vinyoli fan això, i qualsevol lector mínimament competent ho pot apreciar a la primera. Justament per això, serà interessant de veure com és recordat, on i fins a quin punt, l’any 2014, un escriptor d’aquesta talla, que honora el país en què va nàixer i la llengua en què escrivia –que és la nostra-, i que sobretot honora la literatura i els lectors capaços d’apreciar-la.