Rússia en un piano

El carisma volcànic de la seva escriptura pianística i l’irresistible poder emocional de les seves melodies van convertir el compositor rus Serguei Rakhmàninov (Semionovo 1873-Beverly Hills, Califòrnia, 1943) en una llegenda de virtuós del segle XX. Adorat pel públic i menyspreat per les avantguardes, que mai no van suportar les seves apassionades melodies, la seva música desafia el pas del temps i segueix enlluernant el públic. La pianista coreana Hyo-Sun Lim i l’OBC ofereixen els seus tres grans concerts per a piano en un sol cap de setmana, en un Festival Rakhmàninov sota la batuta de Pablo González.

Nena prodigi al seu país natal —es va iniciar en el piano amb només tres anys— i formada per Gary Graffman a l’Institut Curtis de Filadèlfia, una autèntica factoria de grans virtuosos, Hyo-Sun Lim (Jeonju, 1981) posseeix les qualitats necessàries per enfrontar-se a un gran repte: tocar gairebé tota l’obra concertant del compositor rus en tres dies: els Concerts núm. 1 i 2 (divendres, 20.30 h); la Rapsòdia sobre un tema de Paganini, en un programa completat per Sheherezade, de Rimski-Kórsakov (dissabte, 19 h) i el Concert núm. 3, que tanca el festival al costat de les Danses simfòniques (diumenge, 11 h).

Encara que va ser un pianista llegendari i un notable director d’orquestra, Rakhmàninov se sentia, per sobre de tot, compositor. Després de la desastrosa estrena de la Primera simfonia, el 1897, dirigida en un penós estat d’embriaguesa per Alexander Glazounov, va trigar tres anys a recuperar la fe en el seu talent creador, i ho va aconseguir amb la reeixida estrena el 1901 del Concert per a piano núm. 2, la seva obra més famosa, utilitzada, imitada i moltes vegades plagiada en el món cinematogràfic.

Després de la Revolució Russa va començar el seu llarg exili que el va portar als Estats Units, on, després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, va fixar la seva residència definitiva a Califòrnia. Les gires de concerts li van donar fama i diners, però li van deixar poc espai per compondre. Fill del romanticisme rus, despulla les seves emocions en unes partitures de màxim virtuosisme tècnic, riques textures —subtilment acolorides a l’estil rus— i melodies eloqüents. Música amb sentiment i ànima russa, com confessava el mateix compositor el 1941: “Sóc un compositor rus, i el país en què he nascut ha influenciat el meu temperament i la meva concepció del món. La meva música és el producte del meu temperament, de manera que és música russa, però mai m’he esforçat conscientment a escriure música russa ni cap altra classe de música. El que intento fer quan escric la meva música és dir senzillament i directa el que escolto en el meu cor quan estic component”.