La resurrecció de Joan Roís de Corella

La posteritat no fa presoners. Són coses sabudes, però inevitablement injustes. Hi ha qui en gaudeix d’una traçada en places i avingudes magnes, com hi ha qui sobreviu entre arxius lluny de tot record. Però la memòria no és atzar, sinó conseqüència. I les raons de l’oblit de Joan Roís de Corella (1435-1497) han estat múltiples.

València, mitjan segle XV. Corella és una estrela pública, total: literat, creador i traductor, teòleg, docent i predicador compromés, s’erigeix com una figura sense la qual no es poden entendre els carrers d’una capital en efervescència. Llig, escriu i és llegit. Eleva la mitologia amb l’anomenada valenciana prosa, però sense abandonar mai la literatura religiosa. L’amor i la fe, en una barreja intensa. Els seus versos i proses, sempre matemàticament mil·limètrics, van de mà en mà. Tradueix, també, o almenys s’ho proposa mentre la llibertat creativa se li escapa per les mànigues de la camisa. Corella viu.

L’escriptor mor, la seua obra roman, diuen. Però el temps passa i les modes també. Corella esdevé antiquat. Les seues lectures dels mites clàssics deixen de llegir-se, així com també les obres religioses, amb el magne Cartoixà com a estendard. A poc a poc, a més a més, esdevé hermètic en tant que orfebre de la paraula. Per a confirmar el silenci, la Inquisició no dubta a consumir unes obres sempre massa originals. Perillosament originals. Corella cau en l’ombra.

Impenitentment, passeja l’oblit durant pràcticament tres segles. Sobreviu a dures penes entre arxius eclesiàstics i referències puntuals, com la de Vicent Ximeno en el seu Escritores del Reyno de Valencia (1747-1749). Més tard, la Renaixença el redescobreix, però sense fastos. Almenys, això sí, comença la gènesi d’una recuperació que durant el segle XX el veu dibuixat entre plomes mestres, de Riquer a Fuster, que l’absolen en última instància. Però és una supervivència entre erudits, encara. Només. I continua sent-ho, a través dels estudis d’altres ascètics investigadors i de les publicacions que solquen els anys noranta. Les avingudes, estàtues, mitjans, edicions crítiques, i tot l’àmbit públic que la societat reserva als literats il·lustres, continuen reservats a uns altres.

Fins ara. I és que el bienni 2013-2014 està sent testimoni d’un interés renovat per Corella, més eclèctic, consistent i amb més voluntat popular que tots els anteriors. Va quedar ben clar fa pocs mesos, quan el programa Dossiers, de RTVV, emeté “Descobrint Corella”, un documental a l’alçada del personatge, potser per a demostrar el que podia haver produït una televisió tancada covardament poc després.

En el fons, el que tots els valencians podien veure en la pantalla era la metàfora d’una resurrecció. No debades, els reconeixements han començat a ploure en múltiples formes: documentals, congressos, publicacions, estudis. La figura de Corella torna a alçar-se; la seua veu, a ser escoltada. Els estudis s’han succeït al voltant del Congrés Internacional Joan Roís de Corella, celebrat el setembre passat, que anunciava ja una altra gran fita: el nomenament de Corella com a Escriptor de l’Any 2014 per l’AVL, institució que prepara l’edició crítica imminent de Lo Cartoixà, que s’afegirà a la del Salteri, a càrrec de l’IAM. Aparicions que se sumaran a la del Càntic novell de Corella, d’Antoni López, i una biografia nova, Joan Roís de Corella (1435-1497). Síntesi biogràfica i aportació documental, en preparació per Abel Soler.

Les publicacions periòdiques tampoc no li han escamotejat línies. Per als especialistes o altres amables vianants de la via pública amb voluntat de detall, la reconeguda revista Afers ofrena a Corella el número 76, “Joan Roís de Corella. Noves aportacions”, amb un seguit d’articles que canvien la pols per la certesa. L’escriptor guanya, fins i tot, les planes més generalistes. Fa uns quants mesos, el número 2 de la revista Lletraferit publicava un article sobre la seua vida i obra, mentre que la revista Saó dedica a Lo Cartoixà el monogràfic del mes de gener. La llista, tot plegat, no és gens decebedora.

En l’epitafi final de la seua Història de Leànder i Hero, Corella escrivia: “Amor cruel que els has units en vida i amb gran dolor el viure els has fet perdre, després de morts, tanca’ls al sepulcre”. Acabava així una història que, com la seua pròpia, contava un amor granític, un final certament tràgic i un silenci entre tombes. Llegit i admirat primerament, incomprés i oblidat després, Corella esperava que algú obrira el seu sepulcre, potser resignat ja a l’oblit parcial. La història, ja sabem, sempre guarda un últim instant de justícia, un moment que esborra del tot les ombres possibles i les frustracions passades. Per a Corella, aqueix moment acaba d’arribar.