Paisatges Le Corbusier

Ha obert les portes a Barcelona una gran exposició sobre Le Corbusier produïda pel MoMA de Nova York. No ocupa pas més superfície que d’altres muntades també a CaixaForum, però sí que és on més material original i desconegut podrem veure sobre l’obra d’aquest arquitecte. El paisatge es converteix en l’argument central d’aquesta mise en scène de l’obra de l’arquitecte suís; la idea no és nova, però el material aportat —dibuixos i maquetes originals (algunes que crèiem desaparegudes, com la del Palau dels Soviets), fotografies i pel·lícules— i els vincles suggerits entre el paisatge i l’arquitectura són molt elaborats i la fan imprescindible.

Amb aquesta idea, el comissari Jean Louis Cohen ha endreçat un conjunt de materials en el quals podem veure la presència del paisatge de diverses formes. Apareix a l’inici com l’element que el jove Jeanneret assaja de copsar a la seva Chaux-de-Fonds natal, retratant en esbossos i aquarel·les —alguna desconeguda fins al moment— el paisatge de les muntanyes que el van veure néixer, que ell dibuixa i pinta com un mitjà per formar-se.

Més endavant, la presència del paisatge es deixa sentir per absència en les pintures reunides aquí, malgrat que, en la seva composició, la idea del fons i de la base que la sustenta anticipa l’horitzó real. Però on és innegable és en el conjunt d’apunts de viatge, en els quals l’Acròpolis d’Atenes, el nord d’Àfrica, l’Amèrica Llatina o Nova York són dibuixats de manera sistemàtica. Aquests dibuixos de coses aparentment allunyades de l’arquitectura són essencials per als que la volen comprendre, ja que mostren generosament no pas la seva obra, sinó allò de què ell va aprendre.

Una manera de mostrar aquesta presència protagonista a l’obra de Le Corbusier és esquitxar l’exposició amb una sèrie de fotografies de Richard Pare, que dissolen l’arquitectura en el paisatge o la tornen pròpiament paisatge, al mateix temps que legitimen sense embuts la seva actualitat. Aquestes fotos, moltes d’elles situades de manera que les veiem en enlairar la vista, actuen com una presència innegable. Però és en els projectes reunits on el paisatge ens permet descobrir-lo. Així, com els melòmans que gaudeixen buscant la melodia del fons de l’obra, els convido a anar-lo descobrint al fons de perspectives i esbossos, aportant una realitat terrenal que s’obre pas entre finestres, pòrtics o carrers dels diversos dibuixos dels projectes mostrats.

La idea de reconstruir quatre habitacions a escala natural (molt ben reproduïdes), la sala de la casa projectada pels seus pares el 1912, l’estudi-biblioteca de la Villa Church a Ville d’Avray el 1927, la sala de la Unité d’Habitation de Marsella el 1945-1952 o la petita cabana de vacances feta per a la seva dona i per a ell a Cap Martín el 1955, són posades en comú a través de la vista des de les seves finestres. Aquesta idea és molt eficaç a l’exposició; la decisió de grafiar amb una línia clara el paisatge, en lloc de fer-ho amb una fotografia i col·locar-la a les quatre finestres, és molt intel·ligent i força la comparació entre elles, tot fent-les veure com dispositius per mirar.

Entre aquest conjunt de projectes, representats pels dibuixos i les maquetes originals (tan sols una de les maquetes de la mostra és feta nova), destaquen especialment els projectes urbans. És aquí on el component paisatgístic es torna més evident, fins a fondre fons i figura de manera exemplar. És la ciutat mateixa la que sembla transformar-se en paisatge, com es pot veure en els seus dibuixos d’Istanbul o de Moscou. De la mateixa manera, en les seves propostes urbanístiques, representades molts cops a través dels objectes i monuments, aquests semblen voler-se dissoldre entre els arbres, com ell mateix anota al marge d’un dibuixet a partir del gravat de Pirro Ligorio Antiquae urbis Romae image accuratissima del 1561, que poden veure a l’inici de la mostra.

Els convido que vagin a veure-la, no pas per extreure’n una idea o verificar cap teoria com un historiador, sinó per sorprendre’s com el que observa un paisatge, i no oblidin que de paisatges n’hi ha tants com d’espectadors.