Una altra poesia

L’incansable Rafael Roca acaba de publicar l’edició crítica de l’Obra valenciana completa de Teodor Llorente. Fins ara, els lectors de poesia que quedem ens apanyàvem prou bé, almenys pel que fa a Llorente, amb la Poesia valenciana completa que Lluís Guarner va editar l’any 1983. Aquella era una recopilació molt meritòria, que va servir perquè alguns començàrem a apreciar de veritat la qualitat de la poesia de Llorente en termes estrictament literaris; una apreciació que havia quedat segrestada per altres consideracions, perfectament legítimes, per descomptat, però que entelaven i al remat distorsionaven la comprensió d’una figura complexa i polièdrica i d’una literatura, la seua, que no té res de banal.

La poesia del segle XIX a casa nostra ha envellit, en general, malament, molt més que la barroca o la (millor) medieval. Ens resulta fada, plúmbia i reiterativa. No defuig, sinó que s’estima rebregar fins a l’extenuació tots els tòpics possibles, sol ser narrativa o d’encàrrec, prosaica i exacerbadament convencional. Queda molt lluny del que els lectors d’ara entenem que és la poesia i li exigim. Cal dir que, en bona part, això no és culpa seua. Els poetes, casolans o no, del segle XIX no escrivien per a nosaltres, o no en primera instància. Els seus pressupòsits i objectius eren molt diferents, fins al punt que molts dels que ara ens semblen vicis –la rimbombàcia retòrica, la profussió abusiva de clitxés, la facilitat de les rimes, la proclivitat al didactisme i l’oratòria o l’enuig sentimental- llavors eren considerats com les majors virtuts. Cal adaptar-s’hi i, en alguns casos, val la pena de fer-ho. Si condescendim a acceptar que, llavors, la poesia era això, començarem a veure que, això, hi havia gent que ho sabia fer molt bé.

En català, hi ha autors que, llegits així, recobren el valor que tenien. Verdaguer, sens dubte, i també Rubió i Aguiló, i algun poema de Milà i Fontanals. I alguns més, però no massa. Els millors eren gent erudita i competent. Coneixien de cap a cap la poesia espanyola, s’havien llegit piles de balades alemanyes (i alguna d’anglesa) i els havia enlluernats Victor Hugo i Lamartine. En el rerefons, encara quedaven ecos d’Ossian. De tot això, se’n diu Romanticisme. Un moviment o, millor, un trasbals que a la península arribà tard i d’aquella manera i que donà els seus millors fruits (Bécquer, Rosalia, Augusto Ferrán) més tard encara, ja ben entrada la segona meitat del segle. Quan, el 1855, Teodor Llorente escrigué el seu primer poema en valencià, amb 19 anyets, tot això encara era innovador i excitant. Són qualificatius que no casen amb la imatge que ens hem fet del provecte patriarca de la Renaixença valenciana, però la cronologia no enganya i els nostres prejudicis sí que ho poden fer. En el seu temps, Llorente va poder ser un capdavanter perquè innovava. Era un modern.

Manuel Ardit, a qui tant trobarem a faltar, el va definir bé: Llorente era “un romàntic sense crits”. En el seu primer poema, mai publicat, encara s’exalta una mica. Renuncia a l’amor càndid i decorós d’una jove innocent perquè l’ànima del poeta, lluny de la terra i sense tocar el cel, viu en l’agitació de la tempesta (caram, senyor Llorente!). És cert que aquesta actitud de poeta tenebrós li dura poc. Un gran poema de vell, “Íntima”, expressa la posició estrictament contrària en una versió hortolana del Beatus ille que Horaci no hauria trobat gens malament. Els seus contemporanis més atents captaren de seguida aquest to tan dòcil i saberen valorar-lo. Subratllaren la sonoritat i l’elegància del vers, el romanticisme sentimental atenuat pel sentit clàssic de la forma, un gust per l’harmonia i la moderació salpebrat per un pessic de sensualitat pagana, que atribuïen a la seua inconfusible mediterraneitat i que no deixava de ser el pòsit d’un hedonisme amable, equilibrat i plàcid, feliç d’acontentar-se amb els petits i grans plaers de l’aurea mediocritas. De fet, el pas del temps, i amb ell l’amenaça o la presència de la mort, és una de les poques ombres que angoixen de tant en tant la sempiterna pau d’idil·li que s’escampa per la poesia llorentina (amb un dring melancòlic en “Vora el barranc dels Algadins” i amb un to més convuls en “Mal ensomni”).

Hem hagut d’aprendre a poc a poc que Llorente era un dels millors poetes del seu temps

El que els seus contemporanis sabien i nosaltres hem hagut d’aprendre a poc a poc és que Llorente era un dels millors poetes del seu temps. En realitat, només inferior a Verdaguer. I ho era precisament per aquella elegància mesurada que aleshores saberen apreciar, per l’extraordinària destresa tècnica del vers –això impressiona encara ara-, per la varietat de la imatgeria i, sobretot, per la sàvia modulació de la llengua. En això, el domini musical i plàstic de l’idioma, fa molta enveja. Sobta, francament, que a partir del valencià depauperat del cap i casal algú poguera escriure així. Llorente tenia sens dubte un instint lingüístic finíssim i un bon gust a prova de bombes. Quan aprenem a llegir-lo com el llegiren els millors dels seus contemporanis, a partir de les expectatives i les ambicions del seu temps, salta a la vista que, a més d’un orfebre de l’idioma, Llorente podia, quan volia, ser un líric molt pur, contingut i commovedor, que amb uns altres referents estètics hauria arribat a estremir; també tenia aptituds per al quadre plàstic convincent i encara més per al poema narratiu poderós i ben articulat. A més, evolucionava. Josep Piera, que és un lector d’una intuïció inusual, ha detectat en la seua poesia de maduresa els ecos –molt retinguts, això sí: tampoc tocava espantar la clientela- de la poesia més agosarada del moment, que Llorente traduïa amb notable aplicació al castellà; fins i tot de Baudelaire, ni més ni menys. Lluny de ser un carcamal momificat, Llorente era receptiu a les estètiques que més se li oposaven. També en això la cronologia és important.

Aquestes qualitats, i algunes altres, expliquen la llarga pervivència de la poesia llorentina i el seu valor de clàssic, i justifiquen de sobres l’aparició d’una edició crítica de la seua obra. Aquesta ho és tant com es puga desitjar. Hi ha una aclaridora introducció de Rafael Roca i acompanya cada poema un davantal que n’explica la peripècia editorial, de vegades intricada, a més de tot l’aparat de variants i correccions, sovint molt interessants, que permeten seguir com es componia un poema en el segle XIX, i en algun cas per què. Hi ha poemes inèdits que fins ara havien escapat a totes les percaces i també s’inclouen els textos en prosa que Llorente havia redactat en català, cosa que, de passada, esvaeix el tòpic segons el qual havia recuperat l’idioma només per a fer versos. També és significatiu que la majoria d’aquests textos en prosa anaren destinats a publicacions de Catalunya. Es posen de relleu, una vegada més, les limitacions i les incomprensions amb què hagueren de topar, a sa casa, els apòstols de la Renaixença valenciana. Finalment, l’ordenació cronològica dels textos permet copsar millor l’evolució d’aquesta poesia, i de les intencions del seu autor, al llarg d’un procés complex que va durar més de 60 anys.

L’Obra valenciana completa s’obri amb una presentació intel·ligent i ajustada del besnét del poeta, Joan Teodor Corbín Llorente, qui també va escriure’n una altra per a l’edició de Lluís Guarner, en 1983. Joan Teodor va servir sempre la memòria del seu il·lustre antecessor col·laborant amb els estudiosos, oferint dades i materials, ajudant en tot. El movia l’admiració i l’estima per l’obra del seu avantpassat i per la literatura valenciana. Tot un exemple de continuïtat i de civilització que és molt rar de trobar en el nostre país. Joan Teodor Corbín Llorente no va viure prou per a veure editat aquest volum que tanta il·lusió li feia. Ara és també un homenatge al seu exemple de constància i al seu treball callat.