“Els polítics són uns pocavergonyes”

Fa 75 anys, una de les batalles més cruentes de la recent història espanyola va sacsejar les terres de l’Ebre. La xifra de morts i desapareguts no ha pogut fixar-se amb exactitud (els historiadors encara no s’han posat d’acord), però, en qualsevol cas, van sumar diverses desenes de miler, a les quals cal afegir més 50.000 ferits. El proper dissabte 28 de desembre, l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa acollirà un concert en record d’aquella sagnant batalla com a testimoniatge als republicans espanyols i als membres de les Brigades Internacionals.

Paco Ibáñez, que en el tríptic de presentació de l’acte enarbora “l’orgull de pertinença als ideals d’aquells homes que tot ho van donar en nom de la llibertat”, serà el gran protagonista de la commemoració, que també comptarà amb la presència de la cantautora tortosina Montse Castellà. “No recordo la Batalla de l’Ebre, jo tenia quatre anys”, explica Paco Ibáñez. “Això sí, recordo els bombardejos de Barcelona. Recordo que anàvem a refugiar-nos no sé on, després em vaig assabentar que era el metro, i vaig saber que era la guerra”.

Pregunta. Quines raons el porten a celebrar aquest aniversari?

Resposta: És necessari rescatar tots aquests morts de la injustícia que va ocórrer fa 75 anys. La desmemorització de la societat és tan gran que vaig pensar que era el moment d’expressar tot el que sentia. Ningú sap on són tots aquests cadàvers, així que estan a tot arreu i ens increpen: us heu oblidat de nosaltres. És dolorós, i si a sobre és veritat que ningú fa res per ells, és encara més dolorós.

P. Com caldria explicar la Batalla de l’Ebre als joves?

R. Deixant de costat les estadístiques i explicant el que va succeir perquè la gent jove pugui tenir un sentiment a favor o en contra, una veritat palpable, no una veritat comptable. La Batalla de l’Ebre va ser la primera gran victòria de Hitler, l’inici de la seva carrera.

P. La societat espanyola ha oblidat aquestes coses?

R. La societat espanyola, de l’única cosa que no s’oblida és que ha d’anar al partit de futbol tal dia i tal altre. I menjar gols cada dia, fins a la indigestió. De tant oblidar, fins i tot arriben a pensar que no va ocórrer. Els joves no tenen ni idea del que va passar i ningú s’ha preocupat que tinguin criteri per enfrontar-se a aquesta veritat i aquesta realitat i poder arribar a una conclusió sentimental, política o filosòfica. Els han robat la història o, tal vegada, se l’han deixat robar, però la realitat és que d’aquestes coses ni se’n parla, com si no haguessin passat.

P. Qui té la culpa d’aquest oblit?

R. El més horrible, el fet fastigós, és que la gran responsable ha estat l’esquerra. Es vanten que són els portadors d’aquesta memòria i, en realitat, els importa un rave. Estan a milers de quilòmetres d’aquesta veritat, han estat enganyant la gent de forma permanent, és una esquerra tuberculosa que va amb la mentida per davant.

P. Com ha arribat l’esquerra a aquest punt?

R. Per actes de covardia. De covardia en covardia, perquè políticament no convenia dir les coses: ja les direm després, l’important és arribar al poble, que ens voti i, una vegada en el poder, ja parlarem. Però quan han estat en el poder se n’han oblidat. Què han fet Felipe González, Rodríguez Zapatero, tota aquesta gent, pels morts, pels republicans? I al que ho ha volgut fer l’han apartat.

P. És possible que l’esquerra espanyola pugui regenerar-se?

R. L’esquerra existeix, els valors, els ideals existeixen. Si segueixes mantenint aquests ideals, el sentiment estarà en el teu interior, però no en els polítics. Els polítics no representen res ni ningú, són una banda de pocavergonyes. En coneixes algun que sigui capaç de pensar? Si el coneixes, presenta-me’l!

P. Diuen que cada poble té els polítics que es mereix...

R. Jo no em mereixo aquesta gent. Si la gent els accepta, és que els mereixen, però jo no els accepto, a mi me’ls imposen. Els polítics actuals són culturalment uns analfabets, són ordinaris, són la vulgaritat. Els que tenen el poder volen tenir tot el poder, i els altres a callar. Volen mantenir-los en la ignorància perquè no protestin i no s’assabentin del que els està passant, així que molt futbol, molt Barça, molt Reial Madrid. Ara els polítics es vesteixen de futbol per donar-se una certa importància.

P. Aquesta situació és exclusiva de l’Estat espanyol?

R. A França també comença a haver-hi feuilles mortes. En altres països, com Holanda, també avança l’extrema dreta. Hi ha una mena de fascització, per anomenar-la d’alguna manera, arreu del món que espanta. Així les coses, jo al papa Francesc li dic Che Guevara.

P. En tot aquest panorama, com veu l’actual conflicte català?

R. Sempre ho he dit i ho diré: visc a Catalunya i defensaré sempre Catalunya i els catalans. El que hi hauria d’haver és diàleg, i els de Madrid es tanquen perquè són els hereus de Felip II. Quina gosadia la dels catalans, atrevir-se a parlar amb nosaltres! Aquesta fatxenderia que tenen els governs de la capital és insuportable. Haurien de preguntar què passa, asseure’s a negociar o a discutir, però ni això.

P. Què opina del procés cap a la consulta?

R. El d’Espanya contra Catalunya és un plantejament bast. Ara, la pregunta de voler ser un Estat i voler ser independent és una pregunta neta. Els catalans tenen tot el dret del món a opinar i decidir el que volen ser i posar-se els mitjons del color que els doni la gana. D’això se’n diu democràcia. Desitjaria que s’arribés a un acord integrador respectant la condició dels catalans i que ningú tingui el dret a dir quina corbata s’han de posar. Ha de desaparèixer el dret de cuixa, hi hauria harmonia entre tots.