Botigues fora de catàleg

El Quílez podria desaparèixer. Ho diu sense titubejar el seu propietari, Carlos Lafuente. La botiga té un any per renegociar el contracte de lloguer, “però ens demanen una xifra que no podem assumir. Tothom està d’acord que el Quílez no pot desaparèixer, però ningú no fa res”. El desembre del 2014 s’acaba la pròrroga prevista per la Llei d’arrendaments urbans (LAU), que posarà fi a alguns lloguers de renda antiga. La Confederació de Comerç de Catalunya calcula que les botigues afectades no arribaran al 10%, però sí que donarà de ple a alguns locals emblemàtics. Lafuente va més enllà: “Algú ha de fer alguna cosa per preservar la identitat de la ciutat”.

Barcelona disposa de 35.000 botigues —sense comptar els locals de restauració—, que han resistit els més de cinc anys continuats d’una crisi que ha aprimat el consum fins al límit. Els experts coincideixen que el centre viu al servei dels turistes, mentre que la resta de barris lluiten per salvar el comerç tradicional. Passen coses molt interessants a carrers com Sèneca i Verdi, a Gràcia, o a Parlament, a Sant Antoni, explica Fernando Amat, director de Vinçon. “Hi ha gent nova que està rendibilitzant espais petits”.

El 2012, a Barcelona es van tancar més botigues de les que es van obrir. “Es veuen moltes persianes abaixades, però cal tenir en compte el tancament d’oficines immobiliàries i bancàries, moltes situades en carrers comercials”, adverteix Miguel Ángel Fraile. Pel secretari general de la Confederació de Comerç, hi ha una part positiva: la crisi també ha comportat una reflexió per part del ciutadà, que ha definit les seves compres, cosa que ha beneficiat el comerç de barri i de proximitat.

“Tenim un model de petit i mitjà comerç que amb molts esforços està resistint la crisi”, explica Raimond Blasi, regidor de Comerç de Barcelona. “Però és una realitat que determinades zones concentren els comerços de moda, souvenirs i alimentació”. Els centres de les grans ciutats s’han convertit en clònics, diu Vicenç Gasca, president de la Fundació Barcelona Comerç. I alguns se n’han sentit expulsats, com és el cas de la llibreria Jaimes. Aquest any va estrenar espai al carrer València, amb l’objectiu de recuperar amb gent del mateix barri la inevitable pèrdua de clients turistes i vianants que comporta el seu trasllat forçós des del passeig de Gràcia de Barcelona, on estava instal·lada des de 1951.

L’Ajuntament de Barcelona, segons explica Blasi, treballa per garantir la conservació del patrimoni i el seu valor comercial. A principis de l’any vinent crearà un consell per decidir quins establiments tindran la consideració d’emblemàtics. Per la seva banda, l’associació d’aquests establiments va presentar enguany un informe per protegir aquests comerços, en el qual se citen ciutats com Roma i París com a exemples de preservació. “La gent ve a veure com vivim, a veure la nostra història, no a veure un Burger King”, reclama Pere Pina, copropietari de la centenària Casa Almirall. “Ens hem convertit en una ciutat de servei que vivim del turisme”.

En els últims anys el centre ha vist com el turista ha pres les regnes de les compres. Aquest col·lectiu representa el 58,4% dels compradors en llocs com Barnacentre, la Rambla i el Raval, mentre que a la resta de la ciutat representa poc més del 8,2%, segons dades de la Fundació Barcelona Comerç. Els responsables dels barris menys turístics creuen que la crisi ha afectat de la mateixa manera uns barris i els altres. Però reconeixen una diferència: mentre que en els eixos més concorreguts hi ha hagut una recuperació ràpida i es produeix una àgil rotació d’inquilins dels locals comercials, als barris més populars això no ha estat així i s’ha generat un escenari de tancaments. Joan Romero, president de l’Eix Maragall, assegura que aquest canvi continuarà un cop s’acabi la crisi, per comerciants que es jubilaran i que no tenen “relleu generacional”. “Alguns joves han agafat noves botigues, però no moltes”, lamenta Romero.

Ramon Bigas, dissenyador industrial, defensa aquells sectors que proven de resistir oferint qualitat i varietat. “Algunes llibreries de bandera, com Altaïr, Laie, i algunes de noves, com La Impossible”. Destaca l’aparició de petites botigues concept store en llocs com Ciutat Vella. “El menjar se salva per la qualitat dels mercats de Barcelona i per algunes botigues amb aliments de proximitat. Sorpreses, poques; innovació, poca. Potser les botigues de museu i Vinçon poden plantar cara a la sordidesa de les botigues turístiques”.

Les grans marques han extremat la seva preferència pel centre de la ciutat, fins i tot les de luxe, que estaven situades als barris més benestants de Barcelona. Hermès i Louis Vuitton han abandonat l’avinguda Pau Casals, a Sant Gervasi, per traslladar-se al passeig de Gràcia.

Mentre el comerç de barri pateix de la manca de botigues de grans marques, ja que els grans operadors busquen locals comercials d’unes dimensions que no tenen les principals vies de barris com Sant Andreu, Sant Gervasi o Horta, per citar-ne només alguns. Aquesta oferta es limita al centre de Barcelona i als centres comercials, que, des de fa lustres, són la gran amenaça del comerç de barri, per la seva capacitat d’atracció, per la seva ubicació i per les ampliacions que es preveuen en els pròxims anys en centres com Glòries i La Maquinista, a més d’altres que s’ubicaran fora de Barcelona (l’outlet de Viladecans i el que està previst aixecar a Cerdanyola del Vallès).

“En l’estatus de les botigues s’està eliminant la classe mitjana”, alerta l’interiorista Fernando Salas. I així, els locals multimarca van desapareixent. La Confederació de Comerç de Catalunya estima que la quota de mercat de les botigues multimarca ha caigut del 40% al 25% en deu anys a favor de les grans firmes. “Els grans es mengen els petits, i això va molt lligat a l’interiorisme. El treball d’imatge ha quedat relegat al producte que es ven, els espais han deixat de tenir interès, de renovar, d’il·lusionar”, diu Salas. Sens dubte, els restaurants han recollit el guant de la innovació.

Si hi ha un espai que per a molts és un punt i a part segueix sent Vinçon. Malgrat els anys. Resisteixen a la via més cara de la ciutat: “Molts han sucumbit a vendre els seus espais a les multinacionals”, afirma Amat, de Vinçon. Ell posa una ciutat com a exemple, Berlín, on “els lloguers són baixos i els permisos, fàcils d’aconseguir”. Per Amat, els bons projectes han de sorgir de forma espontània, encara que els temps no han estat fàcils i la llum no es veu gens clara al final del túnel: “Han estat cinc anys de curset accelerat d’humilitat. Hem après moltes coses, i quan ens recuperem una mica tornarem a ser feliços”.

Botigues d’olors, colors i sons

ANA PANTALEONI

Hem preguntat a alguns personatges de la ciutat quin és l’establiment del seu sector o d’un altre que més els agrada.

Eduardo Mendoza, escriptor: "Pastís i Sucre és la meva botiga preferida de Barcelona, on sóc més feliç. És una pastisseria, a prop de casa, al número 14 del carrer Teodora Lamadrid. La raó és simple: sóc molt llaminer i és una pastisseria molt bona. És un establiment petit i acollidor, trien per mi, no m'aclaparen amb l'oferta. I encara que no sóc un clientàs, em tracten com si ho fos".

Rosa Clarà, dissenyadora:  "Ramon, al carrer de la Gleva, és una joieria que sempre recomano. Tenen un gust exquisit, realitzen uns dissenys molt especials i les seves peces són d'una qualitat excel·lent. Les vegades que he necessitat comprar o regalar una joia han entès perfectament el que volia i s'han adaptat al meu pressupost".

Joan Capdevila, jugador de l'Espanyol:  "En general no m'agrada anar a comprar roba. I quan ho faig, per obligació, és perquè m'hi porta la nòvia (riu). Gairebé sempre anem al centre comercial de Diagonal. Sempre em vesteixo amb Lotto, és la marca que em patrocina".

Benedeta Tagliabue, arquitecta: "Camper, al passeig de Gràcia 2-4, dissenyada al nostre estudi. Es tracta d'un aparador que és respectuós amb la importància de l'edifici en què es troba, una de les cantonades més famoses de Barcelona. A l'interior, les grans formes de fusta i miralls que reprodueixen les siluetes de les sabates resolen amb elegància la combinació d'un aire modern amb el rústic".

Enric Palau, codirector del Sónar:  "Audio Reference, a Copèrnic 21, és un dels millors especialistes en equips d'alta fidelitat. A través de Manu Pla, el seu pare i tot el seu equip, estic descobrint i gaudint —encara més— del fet d'escoltar música, de l'experiència física del so, de la precisió i de l'espacialitat (ubicació del so en l'espai). Amb els seus equips pots arribar a percebre el so en 360 graus, molt lluny de l'estèreo d'un equip tradicional. Tot un món que s'està adaptant als canvis de format, a la música digital, mòbil, sense fils, amb avanços increïbles. Ho trobo fascinant, molt recomanable, encara que, sovint, poc accessible a les nostres butxaques".

Albert Adrià, cuiner: "La botiga que més m'agrada és Casa Gispert, a Sombrerers 23, primer per la selecció del producte i l'aposta per la qualitat, per la seva història, pel seu forn, per les olors quan hi entres, perquè és un símbol per a qualsevol botiga que vulgui fer les coses bé, a més d'interès turístic però sense perdre la identitat".

Roser Capdevila, escriptora: "La botiga de joguines que recomano és Barruguet, a la Gran Via 620. Una botiga creativa, que s'allunya de l'espot publicitari i on pots trobar les joguines de sempre, jocs de fusta, cuinetes i disfresses clàssiques. És una botiga on predomina el bon gust, i considero que és important educar els nens amb joguines maques, divertides i amb les quals es puguin entretenir llargues estones utilitzant la imaginació".

Custo, dissenyador: "The Outpost, a Rosselló 281. La vaig descobrir fa poc gràcies al seu aparador espectacular i perfectament dissenyat. Tenen una selecció de sabates i accessoris realment especial i articles de pell fantàstics. Gran descobriment".