Barcelona se la juga

Podria semblar una imatge anacrònica, o marginal. Taules plenes de gent jugant no pas amb consoles o ginys electrònics sinó amb taulers de cartró, fitxes de plàstic o figuretes de poliuretà. Taules plenes de molta gent. I tanmateix és ben actual, perquè és el que es va veure l’any passat a l’estrena del festival Dau Barcelona i el que es repetirà aquest cap de setmana, en una segona edició, corregida i augmentada, de l’esdeveniment. De les 10 del matí de dissabte a les 8 del vespre de diumenge (entrada gratuïta), el recinte de la Fabra i Coats, al barri de Sant Andreu, acollirà una de les cites més importants del món del sector del joc de taula, comissariada per Oriol Comas, autor de més de 50 jocs. Durant dos dies tothom qui vulgui podrà conèixer de primera mà les novetats més destacades del sector i veure els autors en persona. A més de participar, no cal dir-ho, a tantes partides com vulgui (o aguanti).

Esment destacat mereix el gènere del joc de paraules, que enguany, per celebrar el centenari de la publicació del primer crucigrama de la història, proposa un triatló de proves inèdites de format espectacular.

La indústria del joc de taula és una de les poques que no solament no ha sucumbit a la crisi, sinó que ha crescut. En un context en què la competència és tota la indústria de l’entreteniment en pes, que va des del futbol fins a les sèries de televisió, els videojocs o l’oci nocturn, el joc de taula ha recuperat a poc a poc espais de lleure, tant de famílies com de grups d’amics, gràcies a una equació tan simple com la que posa en relació el cost (preu del joc) amb la quantitat d’hores d’entreteniment. Comparat, per exemple, amb altres passatemps tradicionals, com ara el cinema, econòmicament no hi ha color.

“Hi ha la sensació que la crisi fa que les persones es quedin més a casa fent vida de família. En aquest sentit, el joc de taula contemporani té la partida guanyada, perquè proporciona temps de qualitat presencial amb un cost més aviat baix”. La reflexió la fa Joaquim Dorca, director de l’editorial Devir, que publica a casa nostra dos dels jocs de taula amb més èxit a tot el món: Catan i Carcassonne.

David Olesti, cap de màrqueting d’Educa Borras, hi coincideix força: “Els jocs de taula estan en la línia general del mercat, però les xifres milloren si per exemple alguna tendència televisiva arrossega les vendes d’una novetat en concret. Enguany, en el nostre cas, el mercat de les joguines es manté, mentre que els jocs de taula van lleugerament a l’alça”.

Són dues editorials catalanes que, sense cap mena de dubte, tindran una presència destacada a la segona edició del Dau Barcelona (tota la informació a http://daubarcelona.bcn.cat). Dedicat exclusivament al joc de taula contemporani, el festival va néixer el 2012 de la mà de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, amb la intenció de convertir-se en una festa de la creativitat i alhora un punt de trobada de referència a tot Europa per a autors, editorials i, no cal dir-ho, jugadors, tant novells com especialitzats, que són legió. Segons Inés Garriga, directora de Creativitat i Innovació de l’ICUB, “Barcelona és una ciutat del seu temps, reconeguda internacionalment per la seva capacitat emprenedora de projectes ciutadans que la vinculen emocionalment amb el teixit associatiu, entitats i sectors professionals. A Europa, i de fet ara ja a tot arreu, cada vegada més la gent demana ciutats que emocionin, que les puguis viure des de l’experiència; ciutats on la creativitat, en el sentit més ampli del terme, prengui un protagonisme creixent. Per això Barcelona té l’oportunitat de ser capdavantera del grup de metròpolis que aposten per potenciar la capacitat creativa i alhora innovadora dels seus ciutadans i comunitats. Els jocs de taula són, sens dubte, una expressió d’aquestes ciutats creatives i emocionals. És en tot aquest context que el joc pren més protagonisme que mai”. Garriga, de fet, considera un deure “reivindicar-lo com a element cultural i social que és”.

De fires, festivals i convencions d’aquest estil se’n fan a països on el joc de taula té un gran mercat, com ara Holanda, Alemanya i Escandinàvia. El més important és l’Internationale Spieltage, que té lloc a Essen i acull un quart de milió de participants, entre editorials, jocs, autors i jugadors. A Cannes, a la Provença, hi trobem el Festival International de Jeux, que enguany ha atret més de 150.000 persones. Quant a l’Estat espanyol, hi ha experiències semblants, salvant les distàncies, a Còrdova, però és a Catalunya on aquest mercat és més fort. “Si ens comparem amb altres mercats, podem afirmar que l’espanyol queda lluny de l’holandès, l’alemany o l’escandinau, però per sobre del britànic o l’italià. Per altra banda, si mirem el volum del mercat a Catalunya, proporcionalment es pot comparar amb els millors mercats europeus”. Joaquim Dorca, a més, hi afegeix una dada a tenir en compte: “Si al nostre país no es juga més és perquè resulta impossible conciliar la vida laboral amb la familiar, i sovint els pares opten per utilitzar la consola com a mainadera, perquè és molt difícil trobar una estona per seure a jugar tots junts”.

I tu, jugues en català? La destacada presència del joc de taula aquí al país explica que hagin sorgit campanyes com la de “I tu, jugues en català?”, que va posar en marxa el Consorci per a la Normalització Lingüística l’any 2012 i que, encara vigent, procura donar visibilitat als jocs i les joguines en català.

Enguany, a les activitats que va dinamitzar el 2012 hi afegirà la celebració d’un gran campionat d’Enigmàrius dirigit als seus estudiants i també al públic general, sota la batuta de Màrius Serra.

Per a les editorials de jocs de taula, editar en català no només és una obvietat, sinó que, a més a més, incrementa les vendes. Al món del llibre ningú es planteja que un llibre pugui sortir a Catalunya en castellà i prou. Al Dau Barcelona, una editorial de Sevilla i una altra de Madrid presentaran sengles creacions en català. Devir va ser de les pioneres, tal com recorda Dorca: “Catalunya sempre ha estat el punt d’entrada de les noves actituds culturals que després s’han traslladat a la resta de l’estat, i amb els jocs passa el mateix. Som el focus principal de la indústria del joc de taula, ho hem estat al segle XX i ho continuem essent ara; la paradoxa és que no s’havia donat prou importància a l’edició en català, i a Devir ens vam preguntar si aquest mercat inexistent era una oportunitat de negoci o bé si havíem de seguir el model de la resta d’empreses i “fer veure que no calia”, perquè digui el que digui el ministre Wert a Catalunya tothom sap llegir en castellà. Si per nosaltres els jocs de taula són un producte cultural, ens semblava lògic, i just, que la llengua catalana hi estigués representada. Ens vàrem tirar a la piscina i resulta que el mercat ha reaccionat molt favorablement”. Educa Borras també ofereix un extens catàleg de producte en català o que inclou el català. Olesti ho exemplifica: “Disposem de jocs com per exemple puzles, que porten les instruccions en molts idiomes, el català inclòs. També tenim jocs educatius exclusivament fets en català, o de taula, com El joc de TV3, que només tenen versió en la nostra llengua".

Això porta inevitablement a la consideració del joc com a matèria primera de la cultura. Segons Inés Garriga, “amb el Dau Barcelona volem contribuir a assentar en l’imaginari de tothom que el joc de taula també es consideri cultura. Jugar forma part de la nostra cultura, del nostre patrimoni, i és una activitat que ens permet compartir coneixement i dinàmiques, crear experiències, imaginar nous escenaris, emocionar-nos, sentir, aprendre i passar una bona estona. Si estem convençuts que el joc de taula és cultura, i que forma part de la nostra, no podem deixar de posar l’accent també en la llengua amb què es juga”.

La tecnologia. És curiós adonar-se de com els jocs de taula es van adaptant a cada context social, econòmic, tecnològic, familiar o històric. Sense anar més lluny, cada vegada n’hi ha més per a dos jugadors, i fins i tot per al joc en solitari, que durant molt de temps havia estat una prerrogativa de les cartes. Això es deu en bona part a les noves tecnologies i els nous dispositius mòbils, que ho fan canviar tot. La frontera entre videojoc i joc de taula cada vegada és menys evident. Catan o Carcassonne com a exemples de jocs internacionals que han venut milions d’exemplars, o Sidibaba, del català Perepau Llistosella, reinventen el tauler tradicional pràcticament fins a fer-lo desaparèixer. “Tots els que fem jocs ens adaptem, no només a les noves tecnologies, sinó també al llenguatge visual i estètic a què els consumidors estan acostumats actualment”, assegura Olesti. “Moltes vegades l’objectiu és adaptar dinàmiques de joc tradicionals a les noves tecnologies i els nous temps. Els nens estan acostumats a un tipus de llenguatge molt audiovisual, que és el que entenen i el que fan servir. Per exemple, les pissarres que ara hi ha a les escoles són digitals i abans eren de guix. Però una pissarra no deixa de ser una superfície perquè la canalla hi faci sumes i restes, encara que sigui digital. En alguns jocs, doncs, senzillament es tracta de fer una cosa similar i adaptar-se”.

Joaquim Dorca es mostra un puntet més crític amb aquesta evolució. “Això em sembla més aviat un mantra políticament correcte. Suposo que sí, que el futur del joc de taula passa per la tecnologia. Però substituir el cartró per una tauleta? Utilitzar la tecnologia per jugar a distància? Jo no hi crec. Segons els darrers estudis, el 73 per cent de les partides que es fan amb un telèfon intel·ligent, una tàblet, consola o ordinador no són multijugador, sinó d’una persona jugant sola contra la intel·ligència artificial, contra la màquina. Quan em presentin una intel·ligència artificial a la qual jo pugui manipular emocionalment per treure’n profit i guanyar una partida, llavors canviaré d’opinió”.

El joc de taula experience. El web del Dau Barcelona defineix els jocs de taula com l’única activitat de creació on el receptor final n’és sempre el protagonista absolut. Un joc és una creació que experimenten, literalment, les persones. I d’altra banda, no deixa de ser, tal com apunta Dorca, un fenomen de relació i de cohesió social de primer ordre: “El joc de taula és l’eina de què els humans ens hem dotat per divertir-nos experimentant sense risc qualsevol cosa que podem imaginar. Els jocs serveixen per habituar-nos a emocions com ara saber guanyar, saber perdre, negociar, seduir, intimidar, mentir... i fins i tot per experimentar conceptes com la gestió de recursos, la presa de decisions, el càlcul de probabilitats, la gestió del risc, l’explotació de l’èxit... No hi ha cap altra activitat humana que permeti un camp d’experimentació tan divers i útil com el que proporciona un joc de taula presencial. Cap”.

Per part de l’Institut de Cultura, tenen molt clares la direcció i la importància del certamen. “M’agradaria —declara Garriga— que Dau Barcelona es transformés en un gran festival internacional del joc de taula a l’altura dels millors, com els que se celebren a Essen o Cannes. Dau Barcelona hauria de buscar la seva diferenciació i esdevenir en poques edicions el gran festival de la creativitat del joc de taula, que aplegués autors i editors d’arreu del món amb un objectiu: subratllar la importància del procés creatiu. Em consta que en l’actualitat no n’hi ha cap que tingui aquest objectiu primordial”.

D’aquí, doncs, el significat d’un festival gratuït adreçat a les famílies i a la comunitat de jugadors avesats, que podran tastar de primera mà les novetats aportades pels editors just al començament de les festes de Nadal, les més familiars del calendari.

A partir de l’edició d’enguany, a més, Dau Barcelona incorpora un acte de gala destinat a editors, autors, afeccionats i mitjans de comunicació: el lliurament dels premis Dau Barcelona. A la gala (que es retransmetrà en streaming des del Palau de la Virreina, demà divendres a les 7 de la tarda), es premiarà, per una banda, tota la dedicació d’una persona a la cultura del joc al llarg de la seva vida, i de l’altra, els dos autors de jocs que més hagin destacat durant el 2013, en dues categories, absoluta i novells, amb un jurat format per més de 500 autors de tot el món.