Anys d’aprenentatge

La setmana passada, en una taula redona sobre edició –un negoci que, com tants d’altres, suporta molt malament la crisi-, algú va comentar que les editorials catalanes havien apostat en massa per la novel·la, que és l’únic gènere moderadament viable des del punt de vista econòmic a hores d’ara, i havien condemnat quasi a l’ostracisme gèneres sencers de molt alta prosàpia, com la poesia i l’assaig, per no parlar del memorialisme, fa poc tan en voga en les nostres lletres. I és cert que de tot això se n’edita molt poc, ara i ací; molt menys que se n’escriu. I és una llàstima veure que llibres excel·lents no troben editor pel simple i aspre fet que la dictadura del mercat és molt més rigorosa quan el mercat és pobre.

Es diu que tota regla té les seues excepcions i aquesta tendència a l’adotzenament narratiu de les editorials també les té. Així, el que estic cert que quedarà com un dels millors llibres que s’han publicat enguany en català és un llibre de memòries, El tramvia groc, de Joan Francesc Mira. El títol és en part un homenatge a Le tramway, de Claude Simon, que evoca un vehicle exactament igual al que havia d’utilitzar cada dia l’autor, de xicotet, en el seu trajecte del barri de la Torre al centre de València per a anar a escola, i és també un símbol –perquè el tramvia unia els dos mons del xiquet aquell: el camp domèstic i la ciutat vertiginosa, i són aquests dos mons tan pròxims i tan distints els que el llibre convoca-, i a més l’experiència viscuda del tramvia vell, tardà, arrebossat de gent, lentíssim, incòmode i perillós, que formà part de l’aprenentatge de les coses com són. Com eren, com van ser.

Que Joan Francesc Mira és un prosista formidable ja ho sabem. Aquesta qualitat seua dóna relleu, color i aroma a les pàgines més commovedores del llibre: l’experiència de la terra, dels animals i dels camins, de l’àmplia varietat del món que el xiquet explora amb ulls sempre encuriosits, sovint atònits; els recorreguts per una ciutat depauperada i estranyament solemne que ja només es conserva en el record; la bellesa increïble, ordenada i exacta de l’horta de València, un món rural de mil·limetrada orfebreria agrícola, d’una harmonia única, que també ha desaparegut (perquè l’hem destruït); els ritmes de la vida antiga -o tradicional, com l’autor s’estima més de dir-, amb la fam i el fred enquistats en els ossos, els rituals precisos, el comerç ambulant, el tracte directe amb la matèria, potser amb fantasia, però sense intermediacions; la malaltia de la mare o la mort del pare. Però, per damunt de la prosa, el que fa de veres memorables aquestes pàgines és la vida que transmeten. La vida és la matèria primera de la literatura, i per això és absurda tota aquesta xerrameca acadèmica que ens vol convéncer que per llegir un text hem de prescindir del tot de qualsevol conjectura sobre la vida de l’autor. La literatura sempre l’escriu algú, i si aquest algú no prova de dir-nos el més profund i verdader d’ell mateix d’una forma o d’una altra per mitjà –això sí- del traïdorenc instrument de les paraules, no val la pena que perdem el temps llegint-lo. Els exercicis de camuflatge solen ser passatemps molt poc entretinguts.

La qualitat de formidable prosista dóna relleu, color i aroma a les pàgines més commovedores del llibre

Mira, que a més d’excel·lent escriptor és antropòleg, i hauria pogut ser un bon historiador, sap de sobres que l’home és un ésser social i que, per això, dir-nos els més profund i verdader d’ell mateix significa contar-nos com va ser el món que ell va veure i va viure en el període inaugural de la primera gran exploració que és la infantesa. Cada experiència del món és irrepetible, única, però aquesta experiència es viu amb, entre i pels altres. les memòries són, primer que res, testimoniatges, intents de convocar una vivència del món pròpia i alhora compartible. Mira sap també que ell, com l’altra gent del seu temps, va assistir a la més profunda transformació del món que hem conegut. Com va escriure en una altra ocasió, els xiquets del seu temps jugaven com en temps dels romans (i potser de més enrere); els xiquets d’ara juguen com no s’ha jugat mai. El món tradicional, reduït, solidíssim, sostingut en hàbits inveterats, es va esfumar en qüestió de dues dècades, en la mutació més accelerada que s’ha viscut mai al nostre país. Això dóna un escreix d’urgència i d’emotivitat al testimoniatge. Mira no s’enganya –i procura no enganyar-nos- en recordar. Aquell era un món estret, mancat de comfort i sovint de pietat, molt desvalgut, duríssim. Els pobres ho eren de debò, i l’existència podia ser un martiri inacabable. El redimia només en part una naturalitat ubícua –les coses eren així i prou-, una enorme llibertat, que els nostres xiquets ignoren, i la bellesa diàfana del món, camp i ciutat, una bellesa treballada de generació en generació que hem destruït en molt pocs anys sense necessitat, d’una manera bàrbara i estúpida, del tot irremeiable. El món modern no exigia aquest sacrifici.

El paradís perdut de la infantesa no va ser per a Mira un paradís, o no del tot: va ser un món de veres, amb penes i alegries de veres, ple de tota mena de coses bones i roïnes, que calia viure i aprendre dia a dia. No era cap paradís, però sí que s’ha perdut. Això amera les millors pàgines del llibre del to greu de fons de l’elegia. I potser és aquest to de fons el que ens transmet de forma tan veraç i tan corprenedora el món que ha volgut recrear per a nosaltres Joan Francesc Mira.