L’‘otium litterarum’

L’oci dedicat a les lletres, en llatí expressió molt viva durant tot el període de l’Humanisme europeu, i fins al XVIII, val encara per a les persones que dediquen el seu lleure, perquè poden fer-ho, a llegir i estudiar. Moltes persones podrien dedicar el seu oci a l’estudi i la lectura, però el dediquen a viatjar en un creuer, a practicar esports de moda o a freqüentar botigues per enlluernar-s’hi i prou.

Marc Fumaroli (Marsella, 1932) és un d’aquests homes que, sense posseir, possiblement, fortuna familiar, s’ha dedicat tota la vida a l’estudi, les lletres... i la refinada i ocurrent conversació. En queden pocs, sens dubte. Degué conèixer l’auge de les teories marxistes de la literatura (a França n’eren bons representants Sartre o Pierre Macherey), degué, igualment, veure com passaven davant seu estructuralismes, semiòtiques i formalismes de tota llei (els deixebles de Jakobson i dels russos, els búlgars Todorov i Kristeva d’aquells anys), i potser degué contemplar encara més modes, sense amoïnar-s’hi gaire, com Raymond Picard, cèlebre per haver posat el crit al cel davant un llibre, intel·ligent sens dubte, de Roland Barthes (Sur Racine).

Imagino perfectament el senyor Fumaroli fullejant amb disgust, en una llibreria, qualsevol publicació relativa a aquests deports intel·lectuals que ell va saber esquivar, quedar perplex sense disgust, deixar-la altra vegada a la prestatgeria i comprar-se la Història Augusta, o les Gestae, d’Amià Marcel·lí —àdhuc la de l’heterodox Marcelino— per al goig de les seves hores solitàries i petites (vegeu l’article de la setmana passada, perquè tot es lliga i s’encadena fatalment en aquest món: ho fa la segona Parca).

És impossible ressenyar in toto el darrer llibre del savi marsellès publicat per Acantilado —amic d’elecció, ben segur, del també raffiné Jaume Vallcorba—: La República de las Letras, Barcelona, 2013, eco, quant al títol, del que va fer servir Saavedra Fajardo al XVII. S’hi parla, per seccions diverses, de la tradició humanística i filològica de tota la modernitat —inclosa la querelle famosa, entre “clàssics” i “moderns”, en què va entrar, entre d’altres, Jonathan Swift, Olañeta Editor, 2012— entre l’emergència de les Acadèmies al XV i XVI —la de Marsilio Ficino o la de La Crusca, les dues florentines, i tantes altres— i una investigació sobre el mal nom dels “academicismes” als segles XIX i XX. En suma: ce n’est pas pour le divertissement; és un llibre que farà les delícies dels amants de les societats literàries, els cenacles lletrats... i els salons o cercles dedicats a l’alta conversació.

En aquest darrer sentit, no puc sinó aconsellar vivament als lectors els capítols 5, 6 i 8 del llibre, dedicats a aquesta ocupació gairebé sempre vinculada a l’aristocràcia de sang, de toga i espiritual, raó per la qual, atesos els avatars de la història després de 1789 —ah!, Tocqueville, clar vas veure que això aniria pel camí del pedregar!—, ja no es pot dir que avui dia quedi res semblant a les reunions dedicades al ciceronià sermo convivialis enlloc del continent, si no és amb comptades excepcions, gairebé totes en terres angleses, i una en terres catalanes: l’Invisible College (nom atorgat a la Royal Society abans que tirés decididament cap a les ciències), fundat fa cosa de dos anys a Barcelona per l’insigne llatinista, jove, Andrea Jacobus.

El llibre es troba en el deixant de magnífiques publicacions, com ara La cultura de la conversación o Madame du Deffand, de Benedetta Craveri, o Le monde des salons, d’Antoine Lilti. Els nostres noucentistes, tots amb un punt, impostat, d’aristocratisme, també van practicar, als cafès i les cases privades de la ciutat, aquesta art derivada dels studia humanitatis: aquelles benhumorades conversacions s’han convertit, als nostres dies, en discussions sobre la preeminència d’un club de futbol o un altre, o les possibilitats de fundar una república catalana, la qual, per coses de la història, ja no estarà presidida ni per l’enginy, ni per la saviesa, ni per l’erudició, sinó, ai las!, per mites de tercera categoria i tòpics de primera. Feliços i cofois, idèntics, llavors ens mocarem amb les orelles.

Madame du Deffand.