Sense traïció

Establert a Nova York des de fa dècades, Antoni Muntadas (Barcelona, 1942) ha desentranyat a través del vídeo els mecanismes de manipulació que s’amaguen en els noticiaris de les televisions comercials i en altres xarxes, especialment en una època, els anys setanta, en què la contracultura s’exercia a través de manifestos, pamflets, llibres i tot tipus de publicacions. La gran metròpoli nord-americana era una font d’apassionats videoactivistes, escèptics amb la memòria històrica (Bruce i Norman Yonemoto, Frank Gillette, els col·lectius Ant Farm i Raindance) que amb les seves accions posaven en evidència la hipocresia dels mitjans de comunicació i de les institucions governamentals. L’inconscient polític.

Ja als noranta, Muntadas va decidir canviar el seu enfocament crític en posar a prova l’espectador (sèrie On Translation), en un intent de descriure el model d’audiència ideal que l’obra d’art semblava definir i que ja no seria la de l’observador que es distancia del seu entorn per trobar l’autenticitat i el plaer estètic, sinó la de l’individu/membre d’una comunitat orgànica preparat per afrontar l’alteritat i descodificar els discursos intel·lectuals. Disciplines com la lingüística, la filosofia, la sociologia i els estudis culturals començaven a donar respostes parcials a noves qüestions creatives, de manera que l’artista passaria a esdevenir un traductor, un constructor dels ponts de comprensibilitat. Traduttore, traditore, diu un proverbi italià. Amb Muntadas, viure és traduir.

Aquesta visió omnímoda de la cultura com a traducció és el que ha donat sentit al treball de Muntadas. Avui, quan la tecnologia mass media ocupa un lloc seminal, quan identitat, llengua, nacionalisme i internacionalisme han reconfigurat una postmodernitat allunyada dels ideals revolucionaris del XVIII, cal tornar a fer visibles els marcs socials en els qual es crea el significat i el valor.

El que es veu a les sales de la Joan Prats no són les grans instal·lacions i els circuits tancats de televisió, performances i vídeos amb què solia treballar l’artista els últims anys; al contrari, es tracta d’obres més enfocades al circuit comercial: fotografies de grans dimensions i d’impecable factura realitzades a Venècia i que conformen el primer lliurament de la sèrie Protocolli Veneziani. Són obres més previsibles, però segueixen el mateix flux crític i desconstructiu del medi urbà.

Muntadas fa atenció a una sèrie de formes (“protocols”), sistemes i tècniques de reparació en els espais i edificis d’una ciutat assetjada per les masses turístiques. Documenta en imatges les marques que queden després d’arreglar l’arquitectura, el paviment, els pous, les portes i façanes. Són escriptures i traços que passen desapercebuts o que deixen impressions i records, però que mai seran postal turística. Aquesta urbs escapista, amb els seus carrers sconti (amagats), és percebuda per l’artista com un espai d’acupuntures i interrupcions. A la ciutat de les màscares i góndoles, els camins poden acabar inesperadament en l’aigua o en un camp on tots ho veuen tot. El panòptic venecià.

A la galeria Àngels Barcelona, Marcelo Expósito (Puertollano, 1966) presenta tres videoinstal·lacions sobre la memòria històrica i les transformacions de les metròpolis. La més recent i complexa és Simfonies de la ciutat globalitzada, un vídeo en tres canals amb imatges preses a Bilbao i Valparaíso, entre 1995 i 2012. El document s’inspira en les simfonies urbanes que el cinema d’avantguarda va produir a la dècada dels anys vint, quan autors com Walter Ruttmann o Dziga Vertov van retratar magistralment a la pantalla Berlín i Moscou. Per contrast, Expósito il·lustra el declivi de la industrialització i el futur d’incertesa en la globalització. Una altra bona traducció.