“Ja no farem la nostra obra mestra”

Tres anys després del seu darrer treball amb cançons noves, tornen Els Pets. L’àrea petita és l’obra amb què afronten la cinquantena, edat en principi vetada al pop, perillosa quan es practica una música que molta gent veu encara només com a jove. La resposta dels de Constantí són 12 cançons que els mostren en forma, molt en forma. Potser precisament perquè ja tenen més de 50 anys.

Pregunta. Què els impulsa a treballar en un nou disc: el tic-tac de la indústria, les ganes d’explicar-se, tenir material per a una nova gira?

Lluís Gavaldà. Una mica tot, però és important el tic-tac de la indústria, que cada dos anys, més o menys, t’impulsa a compondre material nou. De tota manera, tot i ser una banda amb 27 anys de carrera, sempre estem lluitant contra una llei de vida: ara ets més important pel que has fet que pel que faràs. Aquesta és la nostra lluita, tot i saber que, probablement, ja no farem la nostra obra mestra. En tenim prou amb fer discos dignes.

P. Però no té la sensació que ja s’han explicat prou? Què poden dir de nou?

R. En el fons, sempre es tracta d’explicar el mateix d’una manera diferent. Mires d’ensenyar-te d’acord amb l’edat que tens, ara no m’explico com fa uns anys. Les cançons parlen dels temes del teu dia a dia, qüestions molt generals que afecten la condició humana, les pors, les inquietuds, les esperances. Tinc ganes de reivindicar que, malgrat la nostra història com a grup, som artistes de present. Aquesta és la intenció quan comencem a pensar en un nou disc.

“Arrosseguem un complex d’inferioriat i el nou productor ens ha donat confiança”

P. Vostè té fama de patidor, especialment quan treballa les lletres. Aquest any ha tingut un daltabaix i un quadre d’angoixa. Està arribant al límit?

R. No. El meu patiment és genètic, pateixo amb les coses amb les quals gaudeixo, com escriure lletres. Pel que fa al quadre d’ansietat, s’ha d’entendre que aquest disc és una mena de cruïlla. Veníem d’un espai confortable —disc d’homenatge, celebració dels 25 anys del grup, etcètera— i aquest disc em generava inquietud, és un disc important perquè no pot abaixar el nivell dels discos anteriors. No pot ser un error. I, a més a més, teníem molts canvis: de discogràfica, de productor...

P. Raül Fernández, el productor, té una personalitat molt marcada. No tenien por de fer un disc de productor, més que d’Els Pets?

R. Abans de parlar amb ell, un mica, sí. Després ha resultat que no ha volgut regirar les nostres cançons i ens ha esperonat a creure en nosaltres mateixos. Treballar amb ell va ser una injecció de moral, arrosseguem un complex d’inferioritat i ell, amb els seus comentaris, ens ha donat confiança. Fins i tot ha revisat les meves lletres i de vegades m’ha suggerit canviar-les, perquè en alguna deia: “No està a la teva altura”. De fet, crèiem que no voldria treballar amb nosaltres.

P. Quan es trauran de sobre el complex d’inferioritat, quan deixaran de pensar que encara han de demostrar que escolten molta música i tenen un gust refinat?

R. ...

P. Un no té la sensació que aquest sigui un disc arriscat d’Els Pets, potser fins i tot és el disc més Pets dels darrers que han tret, aquell on queda més patent la seva fascinació pel pop anglosaxó de tall clàssic, el disc d’artista madur que incorpora la tradició musical que l’il·lumina.

R. Sí, també creiem que és un disc molt Els Pets, molt de les coses que ens agraden. M’han arribat a dir que és el disc indie d’Els Pets, però no hem volgut sonar indies, sinó més aviat clàssics.

P. A les lletres han incorporat comentaris sobre la situació social, però com de fons, com si fossin part d’un paisatge.

R. El més còmode hauria estar fer un disc reivindicatiu, que sembla és el que tothom vol. Agost, el millor disc que hem fet, està marcat per la guerra de l’Iraq, però no hi ha cap cançó que parli d’ella, és un tema de fons. Ens sentim còmodes... Jo no em crec els artistes unidireccionals, no crec que totes les cançons hagin de ser de militància. No existeix cap persona que pensi les 24 hores en un mateix tema. Per ser honesta, una lletra ha de tenir una mica de tot.

P. Però les seves lletres són fonamentalment d’amor, l’amor protagonitzat per una persona que se sent fràgil i de vegades feble i desprotegida. Semblen unes lletres molt en la línia de les del disc Fràgil, com si fossin una continuació.

R. És veritat, però a la vegada definir-les “d’amor” és una mica simplista. Jo intento parlar de la condició humana, de les coses que et fan tirar endavant, entre elles l’amor.

P. I l’amor, passat els 50 anys, no pot ser arrauxat?

R. A partir d’una edat determinada les veritats absolutes desapareixen i el que apareix és el dubte a tot arreu, incloses les relacions amoroses. Per això no tenim cançons típiques d’amors plens. Descobreixes els racons de la vida i l’amor es converteix en existència emocional amb la teva parella. La meva dona em va dir que eren cançons tristes, però jo no les veig així. Potser són melancòliques. En aquest disc, Bombolles, per exemple, és una cançó d’amor ple.