Democràcia i saber

En l’article d’aquesta mateixa secció de la setmana passada analitzàvem de quina manera un moviment democràtic —i així s’afirmava— com ho és el que ha endegat Catalunya en vista a la seva independència no hi guanya res, ans al contrari, fent servir elements estètics que impressionen i engresquen, però que sempre són de naturalesa enlluernadora i, per això, més o menys encegadors. Avui defensarem l’altra cara de la moneda: parlarem de com col·labora sempre en tot procés democràtic la posada en joc d’allò que es troba als antípodes de l’espectacle: el coneixement.

És cert que la constitució de la societat de masses —que és un fenomen lligat estretament al naixement de les grans conurbacions, a la civilització industrial i al desenvolupament del capitalisme— ha assestat un cop molt dur a l’antiga manera de bastir una democràcia basada en la sobirania intel·lectual de tota la població. De fet, Aristòtil ja postulava que en una ciutat massa gran —el demos atenenc va arribar a tenir més de 300.000 habitants, dels quals només uns 45.000 eren ciutadans lliures—, la pràctica assaonada, tranquil·la i reflexiva de la democràcia perdia gairebé tota eficiència: perquè la democràcia, per estricta definició, consisteix en el govern del poble, amb el benentès que aquest poble delega la seva opinió, també democràticament, en uns representants fidedignes: aquests configuraven totes les escenes de decisió política, tant a la Grècia en el seu millor moment polític com al senat romà, que parlava sempre en nom —indissoluble unitat— de tota la comunitat: Senatus Populusque Romanus.

Però, com s’ha dit, l’emergència de les masses i el sufragi universal —procediment que va ser discutit al llarg de tot el segle XIX, arran de l’emergència del gros de la ciutadania al cos dels votants— van fer que les iniciatives polítiques quedessin, per desgràcia, molt sovint en mans d’antigues aristocràcies, d’oligarquies, de plutocràcies, després de burocràcies —Alfred Weber ho va estudiar molt bé i Kafka, a El procés, ho va il·lustrar de meravella— i, finalment, en mans de la propaganda i dels mitjans de comunicació.

Enfortir una democràcia, als nostres dies, només pot consistir, doncs, a reforçar tant com es pugui la capacitat de discerniment de tota la població —des de l’alt funcionari fins a l’obrer o el pagès més amagats i dispersos en la geografia—, perquè els vots, tot i que valen el mateix, no signifiquen el mateix si provenen de les emocions que si provenen del clar discerniment, enraonat, del que pugui haver-hi en joc. La racionalitat política, doncs, assentada en una educació molt seriosa de la ciutadania —l’últim informe PISA, per cert, ens fa quedar molt malament—, és allò que, al capdavall, dóna força a tota democràcia, per molt legítims que siguin els altres mecanismes que hagin determinat la voluntat dels votants expressada a les urnes.

No veiem, doncs, altra manera d’assegurar sòlidament l’actual procés d’autodeterminació del país que una didàctica molt escrupolosa de tots els antecedents, pressupòsits i conseqüents d’aquesta iniciativa: ensenyar la història d’una manera no esbiaixada; donar als grups de l’oposició del nostre Parlament —que són representants legítims d’una part del poble de Catalunya— els mateixos mitjans que es fan servir per difondre i propagar l’independentisme; promoure tota mena de debats als diaris, la ràdio i la televisió, amb presència de tots els grups polítics i de totes les opinions, des de les més secessionistes fins a les més unionistes; no menysprear mai cap persona ni grup polític que discrepi de l’opinió generalitzada, o generada unívocament pel govern; no considerar mai que una idea circula per la via de la veritat i que les veus divergents són una nosa a liquidar.

Ara, quan sotgem la fundació d’una nova Roma, no podem dir allò que escrivia Tit Livi (28,27): Multitudo omnis, sicut natura maris, per se immobilis est, ventus et aurae cient. Que no ens moguin gaire ni el vent ni les brises; que ens mogui, per damunt de tot, el coneixement.<TB><TB><TB>