Vertebrats i invertebrats

La història de la literatura avança per camins que s’assemblen als nostres. El primer volum de la nova Història de la Literatura Catalana ja és a les llibreries. El nou projecte de Barcino, Enciclopèdia Catalana i l’Ajuntament de Barcelona, dirigit per Lola Badia, Josep Solervicens, Enric Cassany, Jordi Castellanos, Jordi Marrugat, Àlex Broch i d’altres, se situa a continuació de la història dels Riquer, Comas i Molas i al costat de tants d’estudis publicats al Principat, les Illes o el País Valencià. Alguns a la Catalunya Nord, poquets a la Franja.

Línies paral·leles: mentre llegia el capítol sobre Llull, una professora em va trucar des de Mallorca per dir-me que feia vaga malgrat que a casa anaven molt justos. Un amic de Gandia m’escrivia que potser la nova edició de la Història de la Literatura Catalana estaria, de facto, censurada, i dubtava que els governs d’Aragó i València comprin ni un sol exemplar. Un altre tipus de censura a l’any 2013, la gomina no els acaba d’amagar la caspa. La història de la literatura ens avança i ens estalona després dels anys de plom de la cultura al País Valencià, de la política de devastació a les Illes o de l’insult del lapao a Aragó. Una col·lecció que hauria de ser arreu de l’Estat i que faltarà en bona part del territori de parla catalana perquè si fos pels Wert, Bauzá, Fabra i Rudi aquesta nova història de la literatura no seria enlloc. Compte, pels Leguina, Belloch i Bono, tampoc.

D’això se’n diu actualitzar la tradició, en els llibres i en la política contemporània; ara ja som entre el Decret de Nova Planta i un Ortega y Gasset reloaded: l’única manera que ha tingut Espanya de suportar la seva invertebració ha estat trencant els intents de vertebració cultural, social i econòmica dels altres. Li podem dir història de la literatura, escola en català o corredor mediterrani, tant és. I és que costa molt entendre tant de menyspreu per les cultures que componen l’Estat: Espanya no s’adona que es trenca a si mateixa quan intenta trencar els altres. Rebutja l’amic, rebutja l’amat. Quin país més bèstia m’ha tocat viure amb tu, cantava en Sisa.