6,5

No sé és si és curiós o és alarmant, però se succeeixen exposicions, commemoracions, taules redones, al voltant dels subjectes passius (estudiants) de l’ensenyament espanyol dels anys seixanta. Passius que van decidir ser una mica actius al final de la dècada. Commemoracions que són rememorades amb més o menys fortuna.

Anys seixanta, vint anys després del colp d’estat de Franco. Vint anys després de la venjança sagnant contra els ensenyants que van intentar recuperar l’educació fins aleshores monopolitzada per l’església. Torne a citar l’institut Lluís Vives de València (no ho oblidem: de xics). Tres o quatre capellans –per què haurien de caldre’n més, amor guerrero?– i un falangista posaven ferma la línia educativa mentre obligaven a comprar els texts escrits per ells mateixos, necessaris per a aprovar assignatures (6,5 de danys col·laterals). M’hi havia un, menys directament obscé, menys necessitat de sergents, més amo, que es dedicava, el primer dia de classe, a preguntar als alumnes, un per un, com en el Tribunal d’Ordre Públic, quina nota esperaven a final del curs. No sé si es fan una idea de la perversió de l’acte. Recorde: parlem de xavals de 10 anys a 17. Un dels alumnes, fart d’aquest sistema, li va respondre: “Jo trauré un 5,63”. La classe esclatà a riure i el capellà, amb una ràbia continguda, li recordà que tenia beca i que la podia perdre. He oblidat el nom d’aquest cristià. També oblidarem el nom de Wert, com s’obliden els noms dels perversos que ens amarguen la vida un temps. L’ensenyament ja anava agafat de la mà de la repressió. Només calia amenaçar l’alumne rebel de baixar-li la nota.

És 6,5. No 5 o 6, o 7. 6,5. Sempre m’ha fascinat la ciència exacta dels professors que saben distingir una avaluació amb decimals. A més: vostés saben quin nivell cal obtindre en total perquè la mitjana arribe al 6,5? Ah, no? Això vol dir que mai no han passat per la prova. Sembla que 6,5 no siga res, una mica més que l’aprovat. No. Ajunten totes les notes. Només cal un parell de cincs i ja tenim la mitjana coixa.

Wert, com qualsevol ministre del ministeri eclesial, ha entrat en un procés del pitjor misticisme. No el del “ese saber no sabiendo” (encara no s’ha trobat millor definició de la poesia) de Juan de la Cruz, sinó el misticisme bastard que algunes drogues químiques, exteriors o interiors, produeixen i fan que l’individu pense que és graciós o que té la raó. I si no fóra per les conseqüències, estudiants exiliats de les aules, editorials paralitzades amb vista a la impressió de textos, mestres per on tirar endavant, seria un de més dels esperpents que els hereus de la Inquisició han produït durant segles en aquesta península i la seua minsa i melancòlica pròpia Commonwealth.

Wert és el nom actual d’una sèrie infinita que hem patit des de fa dècades. Abans, fins i tot sota el franquisme, els ministres esperaven l’estiu per traure les seues lleis demencials. Wert ha vist el paisatge i ha pensat: si no m’hi posen límits, perquè posar-me’ls jo? El mateix PP comença a mirar-se’l amb incredulitat. L’església, amb un somriure. El de sempre.