Grans magatzems

Quasi totes les novel·les d’Émile Zola presenten algun problema, i sovint més greu que l’únic problema que presenten les de Balzac. En el cas de Balzac, allò que falla gairebé sempre és l’estil, i així va consignar-ho Flaubert: “Quin gran escriptor hauria estat si hagués sabut escriure!”. En el cas de Zola, que porta el realisme flaubertià fins a les sabudes conseqüències del naturalisme —val a dir, l’exageració i l’homenatge al mal gust d’una classe petitburgesa embastardida, amant dels tòpics, les tafaneries i la sordidesa—, cal dir que clares vegades va fer un llibre perfecte, i encara més rarament va fer un llibre amb propòsits intel·lectuals una mica sòlids: L’obra, novel·la zoliana de 1886, que va editar fa poc Edicions 62, n’és una gran excepció.

Però, de vegades, Zola l’encertava tot entrant en temàtiques que, amb els anys, s’ha demostrat que eren com el baròmetre, el termòmetre, l’higròmetre i l’anemòmetre de tota una civilització. Aquest és el cas de la novel·la que presentem avui, Au Bonheur des Dames, en extraordinària traducció de María Teresa Gallego i Amaya García: El Paraíso de las Damas —el títol està tret, amb molt d’encert, de traduccions anteriors de l’obra—, Barcelona, Alba Editorial, 2013. Aquest és el nom fictici d’uns grans magatzems de la ciutat de París, al Districte II, inaugurats el 1869, és a dir, cap al final del Segon Imperi. Octave Mouret és l’amo d’aquesta institució, que passa, en cosa de deu o quinze anys, de tenir dos o tres centenars de dependents a tenir-ne dos o tres mil.

Mouret, home d’un cert refinament moral malgrat que es dedica obsessivament als negocis i al comerç, contracta una pobra noia arribada de pagès amb dos germans d’edat petita, mogut per una simpatia que en el transcurs del llibre es convertirà en una passió amorosa molt a l’estil Zola: només és visible perquè ho diu el narrador, no perquè els dos protagonistes despleguin amb senyals els avatars d’una passió.

Defectes d’aquesta mena són plens a vessar en l’obra d’aquest grafomaníac, però això, com hem dit, no anul·la el mèrit de l’autor en descriure allò que és el nus de l’argument del llibre: el fet que els grans magatzems es mengin, despietadament, el petit comerç de barri. Fan fallida, l’un darrere l’altre, un paraigüer, un venedor de sedes, una pelleteria, un artesà de bosses, una panyeria, un sabater i qui sap la colla de comerciants modestos: tot s’ho empassa l’activitat frenètica del gran magatzem —moda que va arribar a París, a mitjan segle, via l’Anglaterra industrial—, que es belluga sota l’emblema tan elemental i tan del comerç ulterior com aquest: “Vendre molt per vendre barat, i vendre barat per vendre molt”.

Aquest és, al nostre entendre, el gran valor d’aquesta novel·la de Zola, molt recomanable per als amants de la història, de l’economia i de la sociologia. L’autor la va escriure el 1883, i uns trenta anys més tard Walter Benjamin quasi fundava —hi poso el “quasi” perquè Marx ja havia parlat a bastament de la “fetitxització de la mercaderia” a El Capital— la teoria de l’enlluernament que escau al consumisme d’objectes de luxe, superflus i prescindibles. No per casualitat Benjamin es va fixar en el París del Segon Imperi, que és el període en què transcorre l’inici de la novel·la, i el temps (1852-1870) en què París va abraçar, de cop, diverses modernitats: urbanística, financera, poètica, comercial, artística i de costums sexuals.

Amb el pas dels decennis, Alemanya, Itàlia, i més tard Catalunya i Espanya pujarien al mateix tren del progrés i de l’acumulació desmesurada, frenètica i hipnòtica de mercaderies en uns grans magatzems; i és ben recent, en la nostra memòria urbana, de quina manera les anomenades “grans superfícies” han acabat amb el comerç de proximitat i de barri, aquelles botigues en què et tractaven educadament i es delien per aconsellar-te i servir-te. Allò més interessant de tot del llibre, per acabar, és el fet que a Zola mai no li va semblar una mala cosa que a París proliferessin aquests “monstres”, com ell mateix els anomena: creia en el Progrés amb la mateixa ingenuïtat que Flaubert el detestava.