_
_
_
_
ESPURNES
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Elegia de l’hort

Gaspar Jaén i Urban ha construït pas a pas, solc a solc, una veu poètica ferma i segura

Dibuix de Gaspar Jaén i Urban.
Dibuix de Gaspar Jaén i Urban.

El llibre de poemes Testament. Sonets de l’hort de palmeres (Arola editors) de Gaspar Jaén i Urban és una autèntica joia. En la portada hi ha reproduïda una aquarel·la del mateix poeta, un dibuix de la casa de Motxo, l’alqueria del seu hort de palmeres a Elx. Gaspar ha construït pas a pas, solc a solc, una veu poètica ferma i segura, plena d’enyorances i de sensacions. El que sura en aquests poemes és el passat, els dies perduts i mai més retrobats en aquell hort, als afores d’Elx, envoltat de llauradors. El poeta aconsegueix arreplegar les sensacions presoneres de la seua memòria, i donar-les vida, recuperar-les. És un llibre visual, sensorial, aromàtic, ple de llums i ombres. Hi veus els llauradors llaurant les palmeres, hi sents la flaire dels rosers, dels gesmilers, de les alfàbegues, de les violetes (les violeres que fan una “olor vella”), hi sents els refilets alarmats de les merles (els merlots del poeta). Els colors també ho enlluernen tot, les taronges i les llimes, les magranes i les pruneres, l’acàcia i els pins. I el joc dels mots, que el poeta recull i paladeja (“Pels bancals hi ha lletsons, panigrocs, cama-roges”). És el jardí del versificador, on cada element és referenciable, transsubstanciable, on tot pot assolir contingut literari: la séquia curulla d’aigua, els malnoms (Pallús i Panxorro), els quefers (“quan alfarrassa magranes i dàtils”), la llengua parlada (“Ancestral llengua viva que apreníem dels pares”, “era el ver català que apreníem dels pares”), la festa conduïda per gent senzilla (“Érem d’un poble sec, llaurador, cridaner”). Com diu Alexandre Bataller, en el seu esplèndid pròleg, “la poesia de Gaspar s’eleva contra l’oblit”. En realitat, és una llarga elegia dels dies de vida al camp, de contacte amb la natura, d’estar frec a frec amb els pares i els llauradors veïns. La imatge de la mare ho impregna tot, i també la seua lenta decadència, inspeccionant-se el sexe “amb l’ajut d’un espill, apunxonada enmig del corral de la casa”. Ningú no ha cantat millor que ell aquell paisatge del sud valencià, aquella llum blanquíssima sobre la qual s’agrunsen els plomalls de les palmeres. I amb les seues aquarel·les ha dut el contrapunt artístic més lluny encara, i versos i dibuixos s’autoalimenten, en una poderosa cruïlla de sensacions. Fa uns quants anys, Gaspar Jaén va publicar un article en la revista Mètode parlant del seu hort, que va acompanyar amb les seues lluminoses imatges. I deia: “Intentàvem que es mantingués viu quelcom de la divina infantesa dels homes, com una edat daurada perduda per sempre en el món dels records, tancada per sempre en el món infinit dels papers i de les paraules.” I ausades que el poeta d’Elx ho ha aconseguit, això. Aquest testament en dóna fe.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_