Parcerisas i la màgia de la traducció

Llegint Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció (Galàxia Gutenberg / Cercle de lectors, 2013) m’he sentit al cor mateix dels problemes d’un ofici que ocupa un lloc primordial en la cultura humana. I això potser perquè Francesc Parcerisas, l’autor, no ha confegit un tractat acadèmic, sinó que ha deixat de banda tota l’ostentació erudita i ens hi ha portat directament, sense disquisicions més aviat supèrflues, en un volum que, dedicat als seus alumnes, té l’origen en l’experiència pedagògica acumulada per l’autor al llarg d’anys de dedicació a l’ensenyament. Però l’experiència de Parcerisas, com és ben sabut, no es limita a les aules universitàries i aquest volum en dóna compte de sobres. Certament, el lector s’hi veu més aviat convidat a una mena de viatge pels territoris de la lectura des d’una perspectiva quasi autobiogràfica que enllaça els problemes centrals de la traducció amb les preocupacions pedagògiques de l’autor, però també amb les seues ocupacions com a traductor de Tolkien, Russell, Heaney, Pound, Pavese, Rimbaud…, o com a director literari (des del 1986 fins al 1993 fou director literari de la col·lecció Clàssics Moderns de l’editorial Edhasa) o amb fets més aviat quotidians que ens porten per exemple a passejar sense presses pel mercat de Sant Antoni a la recerca d’alguna petita joia o simplement pel plaer de fullejar llibres que “algun dia van fer la felicitat d’altres lectors”.

Les paraules de Carles Riba que obrin el volum contribueixen notòriament a situar una bona part dels trets que defineixen el punt de vista de Parcerisas sobre el fet de la traducció, com ara una certa identificació entre el fet de traduir i el de llegir, que Riba, un dels nostres grans traductors, formula amb claredat en les paraules citades: “És en l’home el misteri, no en l’obra d’art: ella dura, exigint sempre uns ulls nous que contemplin i que hi vegin més d’actual. Traduir, així mirat, ¿fóra res més que llegir assajant una forma a la personal interpretació? I el qui bonament llegeix, si llegeix bé, ¿què fa sinó traduir per a ell —més provisionalment encara?”. No ha d’oblidar-se, tanmateix, que, a pesar de les formes, a pesar de la voluntat de dir sense erudicions i gairebé sempre guiant-se per l’anècdota intel·ligent o pel símil pedagògicament valuós (el traductor, no com a viatger, sinó com a contrabandista o espia, de manera que l’agent doble esdevé el paradigma perfecte del traductor; “la traducció com a illa entre dos continents, com a punt entre dues cultures” que Parcerisas construeix a partir del cas singular de l’illa de Dejima on els japonesos deixaven en quarantena totes les influències occidentals), aquest Sense mans és una reflexió sagaç sobre el món de la traducció que, lluny d’aturar-se en idees generals, prefereix esmentar-les de passada (“la traducció és la columna vertebral de la cultura humana: no hi ha un sol acte de la nostra vida que no estigui relacionat, d’una manera o d’una altra, amb la traducció”) i dirigir-se a l’anàlisi específica de problemes, com ara el de la fidelitat a l’original, que li permet recrear-se en la defensa del Carner traductor de Dickens, o el de l’autotraducció, que li recorda el quadre de Dalí El gran masturbador: “L’autotraducció podria ser interpretada com el gran escenari de l’autoplaer, l’escenari de la pulsió, de la imaginació, de la mecànica excitatòria i de l’orgasme final tot en una sola acció”. Fa goig passar les pàgines d’aquest llibre i trobar-te amb els problemes centrals que ja has vist enunciats ací o allà, però que ara se’t plantegen des de la concreció que permet un llibre determinat, un fet singular de la nostra cultura o de la universal, o alguna de les disjuntives crucials amb què ensopega l’ofici.

Segurament, les opcions de Parcerisas no sempre mereixeran l’aprovació general

Segurament, les opcions de Parcerisas no sempre mereixeran l’aprovació general. Pense, per exemple, en la seua defensa sistemàtica i enraonada de les “traduccions de sang plebea”, per contraposició amb “les de sang blava”, elaborades per traductors anònims, modestos, que “sovint són els peons que tallen els escaires del granit més dur, mentre que alguns dels més reconeguts només pasten sota els focus un fang molt tou.” I pense també, a propòsit del gran esforç de la nostra cultura per a incorporar obres d’altres cultures, en la seua denúncia dels “mestretites dedicats a fer la carrera del paparra” que burxen “amb llur panòplia erudita en els detalls i les imperfeccions d’algun cas concret mentre perden de vista el conjunt i tot allò que el conjunt ha representat i encara representa”. Potser Parcerisas sí que obtindrà l’aprovació unànime quan conclou amb un darrer símil per a definir la traducció, el de la màgia. Com el mag que ens sorprén amb mocadors de color dins la màniga o amb una cigarreta encesa que fa eixir de l’orella, “el traductor sempre ha de descobrir un punt de vista nou: el de la seva llengua”. I el que és més decisiu: ho ha de fer com el mag, sense descobrir-ne el misteri, fent-nos creure que allò que llegim, incorporat amb saviesa a la nostra llengua, és la cosa (la història, la idea, el vers…) més natural del món.