La fórmula del talent

Centrada en dos anys de la vida de Paul Cézanne, els que van del 1872 al 1874, El fracassat sembla una novel·la sobre un pintor, però és la resposta a un escriptor. La quarta novel·la del valencià Martí Domínguez (Madrid, 1966), de fet, és una indagació metaliterària: sobre la vocació, sobre la crida del talent, sobre el compromís. Signe d'una època, enfronta un banquer i un creador, un art i una indústria, un somni i la realitat.I hi pren partit.

Es tracta d'un canvi, o un salt, respecte a la trilogia de la Il·lustració formada per Les confidències del comte Buffon (1997), El secret de Goethe (1999) i El retorn de Voltaire (2007). En aquestes novel·les, acompanyades d'un Andròmina, un Crexells, un Prudenci Bertrana, un Josep Pla i dos premis de la Crítica de la Universitat de València, Domínguez va anar perfeccionant una fórmula, el biopic de culte, de la qual és hereva El fracassat .

Com a la trilogia, en efecte, aquest nou relat parteix d'un personatge històric documentat, en aquest cas Cézanne, per oferir reeixides reflexions sobre la llibertat, l'oposició al poder i els xocs entre art i ciència, raó i passió, instint i pensament. Si en aquell cicle, però, els conflictes de Buffon, Goethe i Voltaire retrataven tot un segle, a El fracassat es dibuixa més aviat una tria actual, un posicionament. No debades, Domínguez renuncia a recrear una existència amb simpaties, com en els casos anteriors, i se centra en un tranche de vie , un curt període, i no casual: el mateix en el qual el pintor, desesperat, fart de passar fred i gana als 34 anys, encara no ha venut ni un quadre; el mateix en què era menyspreat pels seus companys impressionistes, amb l'excepció de Pissarro; i el mateix, també, en què havia d'amagar la dona i el fill per no perdre la minsa assignació del pare, un banquer preocupat per l'escàndol.

Posant a prova el geni, doncs, Domínguez ofereix dotzenes d'episodis que permeten entreveure un cert missatge: l'amistat amb Pissarro i Gachet, les tertúlies als cafès de París, les pressions per no incloure'l en l'exposició dels impressionistes a l'estudi de Nadar... En aquestes i altres ocasions, l'autor denuncia per veu del personatge la mercantilització de l'art, la manca de valor de qui prima el respecte o l'èxit, l'absurd d'una vocació que esdevé recreativa, burgesa, pur entreteniment. Sentències com la de la pàgina 210, "un artista fracassat sempre serà millor que un banquer d'èxit", semblen en aquest sentit una declaració de principis, val a dir que perfectament coherent amb el Cézanne real.

És per aquí, en tot cas, per on cal valorar El fracassat . Hi influiran altres elements, és clar, com ara el seu cant a l'amistat, els inesperats canvis de narrador o l'habilitat per descriure plantes i entorns naturals de la Provença (una marca de la casa: Domínguez és biòleg); o també, menys en positiu, l'abús d'informacions per al lector, inversemblants en casos com el de Degas explicant el cognom als amics (pàgina 123) i el de Manet i Monet rient una broma sobre els seus noms (pàgina 125). Al capdavall, però, on la novel·la se la juga és en el retrat de Cézanne, l'autoretrat metaliterari de Domínguez.

D'aquí que destaqui tant un secundari d' El fracassat , l'escriptor Émile Zola; el mateix Zola, per cert, que un any després de Germinal , en el cicle Els Rougon-Macquart , es va inspirar en la desfeta del seu amic Cézanne per convertir-lo en el Lantier de L'obra (1886).Resposta clara a aquest Zola, que presentava la insatisfacció perpètua de Lantier com un tret malaltís, El fracassat ofereix Cézanne com un model, com un exemple de puresa en temps de perversió. És cert que Domínguez, sabedor de la transcendència històrica del primer gran pintor de la modernitat, jugava amb avantatge. I també ho és, vet-ho aquí, que el nostre temps sembla amatent als missatges poc materialistes -gairebé romàntics-, al desig de tornar a posar a lloc la cultura.Per tot plegat, i pel bon ofici, és clar, d'un autor més que sòlid, El fracassat és una novel·la oportuna, agraïda, recomanable, fàcil de defensar. L'únic dubte, sobretot després de combregar amb la intransigència de Cézanne envers l'artista acomodatici, serà saber si el salt metaliterari serà suficient per decantar-se: ¿segueix Domínguez construint una veu o comença potser a repetir paisatges?