Pier Paolo Pasolini, la integral

Han dit de mi que tinc tres grans ídols: Crist, Marx i Freud. Però en realitat el meu gran ídol és la realitat”. Són paraules de Pier Paolo Pasolini (1922-1975), icona del cinema d’autor italià dels anys seixanta i setanta i gran renovador del gènere amb la seva mirada lúcida i controvertida, palpable tan en pel·lícules en poemes i articles.

Des d’avui i fins al 31 de juliol, la Filmoteca de Catalunya oferirà una aproximació a la figura d’un dels grans intel·lectuals contemporanis amb una retrospectiva íntegra (mai feta abans a Catalunya) amb material inèdit provinent de la Cineteca de Bolonya, la seva ciutat natal, i Roma.

“Pasolini molestava a tothom: era un home cristià, però comunista i homosexual; li agradava portar bons cotxes, però atacava la burgesia...”, contraposa el cineasta Xavier Juncosa, que va treballar 12 anys a Itàlia i coneix amb profunditat l’obra de Pasolini. Aquestes contradiccions, embolcallades pel seu talant contestatari i rebel, revesteixen la seva producció fílmica d’una contemporaneïtat innegable. “Si Pasolini fos viu ara, donaria suport al moviment dels indignats”, afirma el director adjunt de la Filmoteca, Octavi Martí. Salvant les distàncies, Juncosa compara Pasolini amb un Arcadi Oliveres, o un Chomsky, o un Vázquez Montalbán de l’època. Crític, tremendament brillant i, en part, antisistema, va aconseguir tenir l’establishment, l’Església i la burgesia en contra. Apallissat i assassinat brutalment, el seu final va mitificar la figura del creador d’obres com Teorema, El Decameró i Saló o els 120 dies de Sodoma. “La seva personalitat feia nosa”, apunta el programador del cicle.

Al llarg de la retrospectiva, que inclou 22 peces i que serveix de pròleg a l’exposició La Roma de Pasolini —que a partir del dia 22 oferirà el CCCB—, es podrà veure el Pasolini dels inicis, amb l’Anna Magnani de Mamma Roma (1962), que tracta del salt del camp a la ciutat d’una exprostituta, o Comizi d’amore (1965), documental fet a partir d’entrevistes al carrer sobre l’amor i la sexualitat en la mentalitat italiana. També hi haurà altres joies menys conegudes, com ara el curtmetratge Che cosa sono le nuvole? (1967) i clàssics com L’Evangeli segons sant Mateu (1964), Medea (1969) i els Contes de Canterbury (1973).

A banda de la seva extensa filmografia, també es passaran documentals al voltant del cineasta. Pasolini, un viaggio (dirigida per Juncosa) apropa la realitat més íntima de l’intel·lectual. “Més que un documental, és un document d’un valor, ara, intangible”, afirma Juncosa. La cinta, filmada durant un viatge a Itàlia el 1998, recopila testimonis del cercle més proper de Pasolini. Molts d’ells ja són morts, com els artistes Giuseppe Zigaina o Fabio Mauri, l’editora Silvana Mauri o Attilio Bertolucci (pare del cineasta Bernardo Bertolucci). El film també contraposa tres hipòtesis al voltant de la seva mort el 1975 a Òstia, encara avui un misteri.