Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Notícies de Catalunya

Repàs de la producció doctrinal nacionalista davant l’aparició de la Biblioteca del Catalanisme

Nacionalisme, sobiranisme, independència... fils conductors dels títols de la Biblioteca del Catalanisme. Ampliar foto
Nacionalisme, sobiranisme, independència... fils conductors dels títols de la Biblioteca del Catalanisme.

No és habitual amb els temps que corren que una col·lecció dedicada al pensament i l’assaig, i menys encara si no té cap subvenció institucional, es presenti en societat avalada per la presència dels quatre presidents de la Generalitat vius: Artur Mas, José Montilla, Pasqual Maragall i Jordi Pujol. Aquest és el cartell que RBA anuncia per celebrar, dimarts vinent, la sortida a les llibreries de la Biblioteca del Catalanisme.

Realçat per la conjuntura política, es tracta d’un ambiciós projecte pensat fa un any i pilotat pels editors Joaquim Palau i Jordi Rourera, però que el president de RBA, Ricardo Rodrigo, ha cuidat fins al punt d’estar damunt la tria, encara no tancada, dels 25 o 30 títols que pretenen renovar i ampliar el cànon del pensament catalanista entre final del XIX i la fi del franquisme. Això sí, amb tiratges modestos de 1.000 o 1.500 exemplars curosament enquadernats (punt de tela inclòs) que res tenen a veure, tampoc per continguts, amb l’eclosió d’assaig sobiranista que aquest Sant Jordi va nodrir les llistes de no-ficció.

La Magrana, integrada a RBA des del 2000, ja havia formulat un cànon a principi dels vuitanta amb la seva Biblioteca de Clàssics del Nacionalisme Català, de la qual es recuperen textos. Però l’antiga selecció, feta per editors procedents de l’òrbita del PSAN i dirigida per l’historiador Jordi Casassas, es retoca ara seguint només criteris de qualitat i sense quotes ideològiques, cosa que objectivament perjudica l’esquerra, malgrat que Casassas recorda que, als anys noranta, l’antiga col·lecció “es va aturar quan alguns socialistes a la Diputació de Barcelona es van negar a seguir finançant textos que creien massa conservadors”. El nou cànon s’amplia amb títols posteriors a la Guerra Civil (sota la condició implícita de publicar només autors morts), i, sobretot, es rellegeix i repensa amb pròlegs que són tan o més interessants que els clàssics.

Ho certifiquen els quatre primers títols, ja a les llibreries: La nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba (amb pròleg d’Enric Ucelay-Da Cal); Llum als ulls i força al braç, de Joan Maragall (Anna Punsoda); Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives (Miquel Àngel Marín Gelabert), i Espanya i Catalunya, de Pierre Vilar (Josep Fontana). Els seguiran, aquest mateix mes, Lo Catalanisme, de Valentí Almirall (amb pròleg de Josep Pich) i Resum d’Història del Catalanisme, d’Antoni Rovira i Virgili (Agustí Colomines). També estan programats Tot s’ha perdut, d’Agustí Calvet, Gaziel (antologia inèdita de textos publicats a El Sol i La Vanguardia entre 1922 i 1934, amb pròleg d’Enric Juliana); Cambó, de Josep Pla (Valentí Puig); Memòries polítiques (18901917), de Claudi Ametlla (Xavier Pla), i La lliçó de la dictadura, de Lluís Nicolau d’Olwer (Carles Miralles).

El poeta Joan Maragall ampliar foto
El poeta Joan Maragall

En una llista que l’editor Rourera encara no dóna per tancada estan previstos noms com el bisbe Josep Torras i Bages, autor de La tradició catalana; antologies de textos de Ferran Soldevila i Josep Benet; les Memòries de Raimon Galí; Per la concòrdia, de Francesc Cambó; L’altra concòrdia, de Jaume Bofill i Mates; El nostre combat, de Josep Pallach; Fènix o l’esperit de la Renaixença, de Joan Estelrich; Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster; Catalanisme i revolució burgesa, de Jordi Solé Tura, i el (Nou) Resum d’història del catalanisme, de Josep Termes. De la tria dels títols i la selecció dels prologuistes se n’encarrega el curador de la col·lecció, el filòleg i periodista Jordi Amat, amb l’assessorament de l’historiador Agustí Colomines, que acaba de deixar la direcció de la Fundació CatDem per impulsar la Càtedra Josep Termes a la Universitat de Barcelona, i del també historiador Josep Maria Muñoz, director de la revista L’Avenç.

Tots tres, com Rourera, coincideixen a destacar l’oportunitat de la Biblioteca del Catalanisme i assenyalen “el gran valor afegit” (Amat dixit) que els pròlegs aporten a la col·lecció. “Qualsevol generació té la necessitat de rellegir els seus clàssics” i fer-ne una “revisió crítica i desmitificada” que ajudi a contextualitzar “uns llibres que no han estat mai doctrinals”, apunta Colomines en ressaltar “la plèiade de prologuistes”.

Muñoz, per la seva banda, insisteix que “en alguns casos els pròlegs són millors que els textos”. Precisament, l’historiador Enric Ucelay-Da Cal, en el seu pròleg a Prat de la Riba, destapa amb cruesa un dels tres debats de fons que envolten la Biblioteca del Catalanisme: la comparació d’aquest cànon amb l’actual boom d’assaig sobiranista. Que el sobiranisme signifiqui un trencament (o no) de la tradició catalanista i el poc pes de l’esquerra en el cànon són els altres debats de fons.

El valor afegit de

la col·lecció són els pròlegs, una revisió crítica dels clàssics

Sobre el primer, escriu Ucelay: “La nacionalitat..., editada el 1906, fou una mena de pastitx d’urgència de cara a la campanya de crida de la plataforma unitària i transversal que fou Solidaritat Catalana. No hi ha cap dubte que l’obra teòrica cabdal del catalanisme en el seu segle de plenitud, entre 1880 i 1980, fou La nacionalitat catalana. A despit del cofoisme patriòtic català, sempre enlluernat per la seva pròpia naturalesa meravellosa, s’ha de dir que la competició mai no ha estat abundant. Fins a la crisi intel·lectual del catalanisme històric, quan van acabar-se els llargs anys del pujolat (1980-2003), la producció doctrinal catalanista i/o nacionalista fou més aviat limitada. Sí, en clau catalanista, és veritat que hi va haver molt i molt discurs d’orador publicat a cop de fullet, bastants reculls d’articles de premsa impresos per oferir un balanç d’idees, però escassa obra pesant, de pensament profund, ben argumentat i millor documentat”.

Llançada la pedra, ningú amaga la mà. Amat i Muñoz reconeixen que “avui predomina una anàlisi molt més presentista i un oportunisme periodístic que abans no existia” (Amat). Ambdós coincideixen a dir que és difícil saber “si algun títol dels que s’escriuen ara tindrà transcendència”. I és que, com exposa Muñoz, “moltes reflexions són conjunturals, els falta un punt de pausa, de mirada enrere”. Hi coincideix Casassas, que adverteix: “Amb tanta instrumentalització periodística correm el risc de perdre el senderi”. No és estrany, doncs, que el pes de la tria i dels pròlegs recaigui en historiadors. Casassas avisa que “tot text nacionalista té un fons estratègic però no teòric”. I Colomines reitera que molts títols de la Biblioteca del Catalanisme “són llibres de conjuntura, però van ser escrits amb voluntat de crear cànon”. Una cosa que, segons ell, ara no passa perquè “la política no pensa: des de la Transició s’ha instal·lat una dicotomia entre política i pensament”. Una conseqüència d’això seria el fet que “la gran majoria de polítics” van coixos d’oratòria i d’història i “no són ni tècnics, sinó lletrats”.

Josep Pla ampliar foto
Josep Pla

Hi coincideix l’exvicepresident del Govern català Josep-Lluís Carod-Rovira, que aplaudeix l’aparició de la Biblioteca del Catalanisme en la mesura que constata que “la ignorància sobre la tradició política i cultural del catalanisme és oceànica, fins i tot amb gent que ocupa càrrecs importants”. Carod denuncia “certa idiotització i banalització de l’opinió pública i, sobretot, de l’opinió publicada”. I atribueix part d’aquest dèficit en teoria i història del catalanisme al fet que “en temps de l’antifranquisme, per l’ofec de la dictadura, hi havia més desig i necessitat per conèixer el passat”.

De tot plegat, com sosté Colomines, es desprèn la importància de “recuperar la tradició i rellegir-la”. També per als periodistes que, amb els juristes Albert Pont (Delenda est Hispania), Joan Ridao (Podem ser independents?) i Jaume Bosch (De l’Estatut a l’autodeterminació), són els que apuntalen el boom de l’assaig sobiranista.

Un cànon “nacional-popular”

M.A.

El president del Grup Planeta, José Manuel Lara (Barcelona, 1946), va amenaçar de traslladar “a Saragossa, Madrid o Conca” el seu imperi editorial —que controla l’emblemàtic Grup 62, a terços amb Enciclopèdia Catalana i La Caixa, i negocia aconseguir el 80% de l’accionariat— si Catalunya es declara independent. Per contra, el president del Grup RBA, Ricardo Rodrigo (Buenos Aires, 1946), consolida amb la Biblioteca del Catalanisme una estratègia marcada per “la voluntat de ser l’editorial de referència” a Catalunya, el desig “d’incardinar-se en la tradició catalanista” i la idea “d’aportar prestigi, coneixement i servei de país en un moment adient”. Ho afirmen el filòleg Jordi Amat, l’historiador Agustí Colomines i l’editor Jordi Rourera, respectivament.

El seu promotor, Ricardo Rodrigo, és un antic guevarista que es va entrenar com a guerriller a Cuba i que, en arribar a Barcelona fa quatre dècades, va treballar a Seix Barral i a Bruguera abans de crear RBA amb Carmen Balcells i Roberto Altarriba, que després ho van deixar. En mans de Rodrigo, RBA ha crescut fins a les alçades de la seva imponent seu de la part baixa de la Diagonal, al 22@. L’editor, Creu de Sant Jordi el 2006, no ha escapat a la polèmica en veure’s imputat, el 2011, per un presumpte frau fiscal de 2,3 milions d’euros. Ha declinat parlar amb el Quadern, però en la seva aposta pel cànon del catalanisme potser li ressonen aquestes paraules de Vicent Partal, en conversa amb Oriol Junqueras a RBA, durant la presentació del llibre A un pam de la independència: “Quan érem joves i marxistes, que ho érem, dèiem allò de nacional-popular...”. O potser Rodrigo ha llegit Pierre Vilar i també detecta que “l’aspiració nacional-revolucionària de les capes mitjanes” catalanes recolza “en organitzacions potents”.

N’és un exemple paradigmàtic que el mateix president de la Generalitat, Artur Mas, segons Vilaweb, recomanés per Sant Jordi assajos com Manual per la independència, de la jurista Dolors Feliu; Quatre vies per a la independència, del periodista Martí Anglada, i Camí sense retorn, del també periodista Tian Riba. Jaume Barberà (S’ha acabat el bròquil), Vicent Partal (A un pam de la independència), Pere Martí (El dia que Catalunya va dir prou), Jofre Llombart (Desmuntant la caverna) i Antonio Baños (La rebel·lió catalana) són altres periodistes amb obra de conjuntura difícilment candidata a cànon. Ho sentencia Colomines quan diu que “cap d’ells no són Manuel Chaves Nogales”, en referència al gran periodista republicà. Pel que fa als historiadors, absents del boom editorial si exceptuem els pròlegs de la Biblioteca del Catalanisme i el llibre La reconstrucció nacional de Catalunya 1939-2012, de l’irlandès Andrew Dowling, serveix una altra sentència irònica, en aquest cas de l’historiador Andreu Mayayo: “Si Jordi Pujol tenia Jaume Vicens Vives com a historiador de capçalera, Artur Mas té Oriol Junqueras”.

Carod, ignorat, menystingut o befat, fins i tot a ERC, quan el 2008 va publicar 2014. Que parli el poble català, distingeix entre els clàssics i les obres de “reflexió teòrica de la nació entesa com a societat diferenciada” —on classifica el seu 2014 i l’antecedent del 2003, La nova Catalunya, obres que creu que van contribuir a reforçar “un projecte nacional no nacionalista i d’esquerres sense complexos”— del que titlla “d’enorme producció constituent que ha sorgit de cop i volta i troba fórmules per explicar l’independentisme en 15 minuts”. Un tipus d’assaig que, segons Carod, “cau en l’error de l’inicialisme”, molt comú en “la gent de menys de 50 anys, que es pensa que el moviment comença amb ells”. Ho diu qui es reconeix en una línia de pensament catalanista d’esquerres que enllaça Narcís Roca i Farreras i Antoni Rovira i Virgili.

L’independentisme pràctic ha substituït la llengua com a eix del catalanisme

Ningú posa en dubte que la tradició del pensament catalanista objecte de cànon és molt útil en el context polític actual. Però mentre Amat i Muñoz defensen que, entès el catalanisme “en un sentit ampli”, tots els títols de la col·lecció tenen vigència, Colomines veu un trencament de la tradició amb la irrupció del sobiranisme. “El cànon del catalanisme diu que la llengua és l’eix vertebrador de la nació, i això avui ja no és veritat”, sentencia Colomines. En aquesta línia, Carod també reconeix que avui el sentiment nacional català és “més de butxaca que identitari o cultural”, per bé que ell, “no gaire entusiasmat” pel primer i assumint la complexitat d’identitats actual, s’identifica més amb un independentisme “d’argument estrictament democràtic, de voluntat ciutadana de ser”, factor en el qual va insistir Rovira i Virgili “malgrat provenir de la reivindicació cultural”. Casassas admet que “ara es parla d’una nova fase, s’han acabat la Reinaxença i el catalanisme històric per passar a l’independentisme pràctic”, però diu que “aquesta perspectiva periodística no té res a veure amb la història” i demana “ser molt més cauts com a teòrics del moviment nacional”. De fet, Muñoz veu una “continuïtat molt gran” dels debats de fons entre els títols del cànon i el moment present. I posa Vicens Vives d’exemple: “No és independentista ni sobiranista, conceptes que no eren de la seva època, però quan el llegeixes t’adones que posava l’accent i la preocupació en l’Estat, com passa ara”. També Fontana, al seu pròleg a Pierre Vilar, reivindica la continuïtat quan diu que el francès “no confonia la nació amb les formulacions polítiques del nacionalisme en un moment donat, una errada que cometen constantment la major part dels estudiosos del tema”.

Antoni Rovira i Virgili ampliar foto
Antoni Rovira i Virgili

Colomines insisteix que “el catalanisme d’avui ja no és la síntesi de Pierre Vilar, Vicens Vives i Jaume I”. I es lamenta: “La teoria del segle curt d’Eric Hobsbawm no encaixa en el cas català (1917-1939?), però ningú ha fet l’esforç de pensar el nostre segle XX, determinat per la tensió social i el catalanisme”. Colomines admet que els estudis de Termes sobre la relació entre les classes populars i el catalanisme “no arriben fins als nostres dies” i insinua que, si es pot equiparar Termes a l’historiador marxista britànic E. P. Thompson, un mestre com Fontana fa de Hobsbawm local, però amb més interès pel món que pel país. I és en aquest punt que es pot introduir el tercer debat de fons de la Biblioteca del Catalanisme: el seu biaix conservador.

Vilar ja va deixar clar a la introducció de Catalunya en l’Espanya moderna que “és impossible de separar l’estudi dels orígens i l’evolució d’un moviment nacional de l’estudi dels fenòmens de classe”. Però Vilar també va reconèixer que “la responsabilitat del catalanisme recau essencialment sobre la burgesia acomodada”. Almenys pel que fa a producció teòrica. I això és el que s’han trobat Amat, Colomines i Muñoz a l’hora de llistar el cànon. Amat reconeix que entre l’ultraconservadorisme de Torras i Bages i el liberalisme progressista de Rovira i Virgili i els homes d’ERC, no hi ha problemes per trobar obres “de referència i qualitat”, cosa que no passa més a l’esquerra. I això malgrat tenir on triar i remenar en l’arc ideològic que va dels anarcosindicalistes Salvador Seguí —el Noi del Sucre, que el 1919 va dir que “als treballadors, com que amb una Catalunya independent no perdríem res, al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por”—, Joan Peiró, Joan Montseny i Federico Urales, fins a marxistes com Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Joan Comorera. Amat i Colomines lamenten que “Peiró té encara el seu articulisme per antologar”. I Carod argumenta que els textos d’alguns d’aquests autors de l’esquerra “es van produir en moments de dictadura o de convulsió social i política i, més que llibres en si, el que cal resseguir per al cànon són articles i entrevistes”.

Casassas argumenta que “exceptuant Maurín i Nin”, l’esquerra marxista i anarquista “va ser tradicionalment contrària a un nacionalisme que identificava amb la burgesia”. I cita les excepcions d’Otto Bauer, Karl Kautski, Lenin i “el poc gruix” de Stalin per il·lustrar que “aquesta poca reflexió de l’esquerra sobre el fet nacional també passa a Europa”. A La reconstrucció nacional de Catalunya, l’irlandès Dowling coincideix a dir que el marxisme ortodox va ser incapaç de comprendre el nacionalisme i, en particular, el cas de Catalunya. Entrevistat al digital La Lamentable, Dowling precisa que “el PSUC va trencar una tendència històrica de l’esquerra cap al catalanisme” en “apostar clarament per la plena normalització de la cultura catalana”. Potser per això els títols més esquerrans del cànon, descomptats el valencià Fuster i el socialdemòcrata Pallach, són bàsicament d’autors que van militar o van ser companys de viatge del PSUC: Termes, Benet i Solé Tura. Muñoz admet que la qüestió de la influència de l’esquerra marxista en el catalanisme “és molt complicada” i ho il·lustra amb Catalanisme i revolució burgesa, “una aproximació teòrica feble de Solé Tura que cal distingir de la pràctica del PSUC en els mateixos anys”. I és que, com sentencia Muñoz: “Bona part de la reflexió escrita sobre el catalanisme ve de la dreta, però la pràctica vincula el catalanisme polític als moviments socials i progressistes. I això és veritat el 1931, el 1979 i ara”.