Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
OPINIÓ

Estellés: moltes llums i algunes ombres

El poeta és dels pocs escriptors valencians que no cal rescatar de l’oblit

Imatge de l'exposició dedicada al poeta de Burjassot.
Imatge de l'exposició dedicada al poeta de Burjassot.

 La celebració de la Fira del Llibre de València és, sens dubte, un dels millors aparadors per a polsar la nostra actualitat literària. Enguany, aprofitant que el 2013 ha estat declarat l’«Any Estellés» per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el poeta de Burjassot té una presència més destacada que altres anys en el programa d’activitats de la Fira. Així, amb la iniciativa de l’Acadèmia, Estellés comença a rebre l’atenció que les institucions valencianes li han negat vergonyosament en els darrers vint anys. Sembla, doncs, que comença a capgirar-se, encara que tímidament, una tendència que ha durat massa anys.

Ara bé, no s’ha de perdre de vista que, sovint, els homenatges institucionals als escriptors esdevenen armes de doble tall, és a dir, si d’una banda els rescaten de l’oblit, de l’altra és habitual que en perpetuen tòpics gens ajustats a la realitat. Amb tot, Estellés és dels pocs escriptors valencians que no cal rescatar de l’oblit, perquè compta amb una llarga nòmina de lectors i un bon nombre de poetes que encara hui palesen l’ombra allargada de la seua poesia. I no sols té un bon grapat de lectors, sinó també d’estudiosos que han analitzat a fons la seua obra: els uns de reputats, com ara Jaume Pérez Montaner, Ferran Carbó o Vicent Salvador, i d’altres de nous, que apunten bones maneres, com ara Jordi Oviedo. Altrament, si parem atenció al capítol de les antologies, se li n’han dedicat bastants, fins i tot una de dirigida al públic infantil a càrrec de l’incombustible Juli Capilla. A més, els poetes Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà han editat recentment L’inventari clement de Gandia amb què Estellés guanyà el premi Ausiàs March d’aquesta població el 1966, una troballa impagable si considerem que aquesta versió no es correspon amb L’inventari clement que coneixíem fins ara. Tot això sense oblidar les innombrables activitats que es promouen des d’associacions culturals, universitats, instituts i col·legis d’arreu del País Valencià. Per tant, si alguna cosa no ha mancat a Estellés, ha estat el reconeixement de la societat civil, que, al capdavall, és el més important.

Ens espera, doncs, un any d’homenatges merescudíssims al poeta, però també un any d’impostures dels polítics de torn que, de sobte, es declararan uns empedreïts lectors estellesians. Ens parlaran, per exemple, tal com ja ha fet la consellera de Cultura, de la «valenciania» d’Estellés, però aniran amb compte de no inserir aquesta «valenciania» dins de la història de la literatura catalana. En definitiva, faran ús de clixés banals, ens n’oferiran una lectura esbiaixada i, com de costum, defugiran adoptar una actitud honesta envers l’obra del poeta. Ja se sap que amb els polítics, tard o d’hora, tot queda reduït a un oblit il·lustre. Just el contrari de l’objectiu d’un homenatge d’aquesta mena, que no hauria de ser cap altre que difondre la seua obra amb voluntat crítica. De fet, qualsevol opinió que no es fonamente en una lectura amatent dels seus textos no deixarà de ser pura xerrameca i mandra lectora. I és que Estellés ens ha llegat una quantitat inusual de llibres memorables. Pense ara, sense voluntat exhaustiva, en L’Hotel París, Horacianes, El primer llibre de les èglogues, Llibre de meravelles o El gran foc dels garbons. Tot plegat, una mostra més que suficient per a avalar el lloc d’honor que ocupa en les nostres lletres. De fet, només per haver escrit una joia de la brillantor de «Coral romput» ja hi mereixeria un lloc preeminent.

Estellés fou un poeta prolífic fins a l’extenuació

En definitiva, l’obra incommensurable d’Estellés ha de ser jutjada pels cims assolits, que en són molts i ben alts, però no ha de fer-se extensible la qualitat dels cims a tota l’obra en general, que això fóra caure igualment en el parany dels tòpics. Hom sap que Estellés fou un poeta prolífic fins a l’extenuació. Per tant, és inevitable que entre els seus escrits, la gran majoria d’una qualitat indubtable, trobem també algunes davallades. No podia ser d’una altra manera i així ho advertí Fuster en el pròleg a les seues obres completes: «Fóra idiota de pretendre que ‘tot’ el que puga eixir d’aquest huracà grafòman serà ‘bo’».

Siga com siga, és difícil, i gosaria dir que desaconsellable, valorar globalment la seua obra, tant o més que encunyar-la amb una sola etiqueta, perquè no hi ha un únic Estellés. I és que si bé cantà l’amor, el sexe i la vida, també cantà la mort. Si bé fou el poeta del poble, també fou deliberadament culte. Si bé fou el poeta nacional, també tenia el seu propi univers. Si bé retratà la quotidianitat efímera del seu temps, també anhelà l’eternitat. Tot això fou Estellés. I més encara, molt més del que puga dir-se en un article. Ignore si en el futur se li dedicaran elogis prudents o si Foix haurà vessat ja totes les llàgrimes que havia de vessar, però qualsevol homenatge que se li faça, se’l té ben guanyat.