Cap concessió

“Gran part de l’art és fruit de la desesperació”, diu un personatge d’El fracassat, la incursió narrativa de Martí Domínguez en una etapa de la vida de Paul Cézanne i d’altres pintors destacats amb qui es relacionà. Cézanne, fracassat? L’immens Cézanne? L’artista que obri de bat a bat les portes a les avantguardes del segle xx, autor d’obra exquisida i visionària, el prestigi i la valoració del qual no para de créixer?… En efecte: Cézanne —com Van Gogh, com Gauguin i com tants altres— passà nombrosos afronts, no poca gana i molta desesperació. Res no és com sembla. De menut, vaig estudiar en un col·legi que es diu Lluís Vives. La imatge que tenia jo d’aquest personatge valencià era boirosa, nascuda d’un gravat que en reproduïa el bust i que acompanyava el logotip de l’escola. Vives tenia l’aspecte d’home bo, pacífic, compassiu, tolerant. Una mena de sant dedicat a l’estudi. Molts anys després, ja gran, he conegut detalls de la seua vida: Vives fou un dels intel·lectuals més lúcids i notables del món en el seu temps, que va escriure en català i, sobretot, en llatí, l’idioma internacional de l’època. També vaig saber que, per l’origen jueu de la seua família —convertida, tanmateix, al cristianisme—, hagué de fugir, amb dèsset anys, cap a països d’Europa on no practicaren el costum de cremar viu, a la plaça pública, qui fora de creences dubtoses respecte de l’ortodòxia de la Inquisició, sempre tan suspicaç. Vives va salvar la pell, però no pogué fer res per la seua família: el pare, una germana, els avis, un cosí i una tia foren cremats a la plaça. Sa mare, que havia mort anys enrere víctima de la pesta, fou desenterrada i les seues restes cremades. Tot i que els textos que he llegit de Vives traspuen no sols intel·ligència, sinó també fe en la humanitat, la imatge candorosa que jo en tenia de menut no s’ajusta a la d’un individu tan durament colpit pels seus propis veïns. Això, aquest desajust entre la representació pública d’un personatge històric i la seua realitat, no l’he experimentat només amb Lluís Vives, sinó amb molts altres noms que ens arriben mistificats, adulterats segons l’interés de l’intermediari. Amb Cézanne, per exemple. En el llibre de Martí Domínguez no hi ha el Cézanne glòria nacional francesa, el patriarca de Picasso, Braque, Dérain i tants altres, l’autor venerat als museus, sinó l’home que es rebaixa, malgrat el seu caràcter orgullós —sovint insolent—, davant d’un carnisser per aconseguir un tros de vedella per al fill, o davant de qui siga per comprar els materials que li permeten véncer, pinzell a la mà, la seua desesperació. Perquè, això sí: la humiliació de Cézanne es limita a les tribulacions de la “prosa quotidiana”, com en deia Riba; davant del llenç, l’immens Cézanne —i per això avui és qui és als museus, als llibres i a l’imaginari col·lectiu de qui estima la pintura—, no es rebaixà, ni féu cap concessió, mai, malgrat la desesperació que el tenallava, o potser per això. Benaurats, doncs, els humiliats i els fracassats, perquè, com demostren els segles, el futur és seu.