Trencadís

Camine per una senda molt empinada del tossal de l’Esclaramunda, al cor del Maestrat. Un pastor m’ha explicat que hi ha una cova amb pintures rupestres, i intente seguir les seues indicacions. Primer haig de trobar un mollonet de pedres a l’altura del mas de la Coixa, i en el lloc on creix un pi negral molt gros, tirar costera amunt, i no hi ha pèrdua possible. Però de seguida m’he perdut i m’he endinsat per una senda de mal peany, o, com diria el pastor, de molt mal navegar. El tossal de l’Esclaramunda està format per una sèrie de cingles impressionants, on xisclen les gralles i s’esgarrapen les savines. Els llargs hiverns, les fortes nevades i les gelades van erosionant el cingle, i se’n desprenen roques colossals, que es van fragmentant a poc a poc, fins que creen una tartera, una infinitud de bocins de pedra, com si fóra una platja de còdols cantelluts. Avance a poc a poc, relliscant sobre les roques, enquimerat amb el fet que les pintures estan al cingle i que el pastor ha fet una mica curt en l’explicació. El sol cau a pleret i rebota en aquelles pedres del barranc, on amb dificultats creixen unes poques carrasques, escarransides i malmeses per una última nevada. Pense en el pas del temps, i que aquell pedregar s’origina de la lenta erosió del cingle, on el pas dels anys va fent el seu treball modulador. Al peu del cingle veig unes cabres ibèriques que tresquen pels trencacolls, sobtades per la meua presència. Comence a creure que el sender pel qual m’he endinsat és un caminet de cabres i que no trobaré mai allò que busque. Però una vegada dalt investigue la carena, per si de cas. És tota plena d’abrigalls, de covetes, de balmes, i en qualsevol lloc podria amagar-se la traça prehistòrica. Però per més que ho intente, no la trobe. Al fons de la vall es veu el mas de la Coixa, amb els bancals de blat abandonats, on comença a créixer una densa pineda. Els bancals recollien els sediments de l’erosió de l’Esclaramunda, i sobre aquells desnivells impossibles creixien els rodals de blat. Desesperançat inicie el descens, amb el sabor amarg del temps i l’esforç balafiat. Ja al peu de la pista rememore les indicacions del pastor i faig un últim intent, i m’endinse de nou pel carrascar, molt atapeït i espés. I, en efecte, allí hi ha, al bell mig del bosc, una coveta natural, protegida per una tanca de ferro, sense cap indicació. Els esbarzers i els matolls hi han crescut tant que quasi no es veu fins que ets al costat. M’aproxime i guaite a l’interior: les pintures tenen aquell estil tan característic, vertader encuny de l’art rupestre llevantí. Es distingeixen dues mans pintades, i alguns animals, un dels quals sembla un senglar. També en la cova Remígia, d’Ares del Maestrat, hi ha un senglar, i potser tot siga obra d’una mateixa nissaga, d’antics pobladors del neolític de fa milers d’anys. Allí, al bell mig del carrascar d’Esclaramunda, pense en el pas del temps: en aquell abric natural on uns homes nòmades hi varen fer els seus dibuixos rituals, molt abans que tot aquell territori fóra colonitzat per masovers, que artigaren les muntanyes, en un esforç titànic i sobrehumà. Bancals ara ja quasi desapareguts per l’avanç del bosc, que recupera, implacable, el seu espai. A poc a poc, el temps tot ho esmicola, en un gran trencadís sense pietat.