MARGINALIAOpinión
i

Romanticisme retardat

Catalunya va rebre massa tard, i desfigurada, la teoria literària d'autors com Friedrich Schlegel

Friedrich Schlegel, impulsor d’Athenäum.
Friedrich Schlegel, impulsor d’Athenäum.

Un dels problemes que la literatura catalana ha arrossegat durant molt de temps ha estat el fet que les idees romàntiques arribessin al país distorsionades i, sobretot, tard. György Lukács, que va ser un crític literari de gran intel·ligència, ja havia dit, al seu Esbós de literatura alemanya, que el romanticisme alemany —el més substancial, al costat de l’anglès— podia donar-se per acabat amb la mort de Goethe (1832) i, en especial, amb el Woyzeck (1836), de Georg Büchner. Després d’aquest, la literatura alemanya, la més productiva en el terreny de les idees estètiques, va entrar en el camp de noves escoles literàries, el realisme per començar. Aquí, com que anàvem amb un enorme retard, just quan els romanticismes anglès i alemany es podien donar per liquidats, començava la nostra adhesió al moviment.

Les flors del mal, de Baudelaire, són de 1857; un any més tard, Rubió i Ors publicava la versió definitiva, ampliada, de Lo gayter del Llobregat: l’anacronisme és obvi, almenys si comparem la literatura catalana amb la de la quasi totalitat de la resta del continent. Decennis més endavant, entre 1873 i 1887, Rimbaud publicava l’obra poètica més moderna que va donar el segle XIX; Jacint Verdaguer, en aquell mateix moment, oferia a la impremta Canigó, apoteosi, al costat de L’Atlàntida, de l’èpica catalana empeltada de romantisme. Aquesta recepció tardana de les idees estètiques del Romanticisme —de fet, les més tronades, nacionalistes, folklòriques i sentimentals, que només en són una part— va ser la causa que, almenys fins a l’emergència del Noucentisme, anéssim a quarts de quinze en matèria literària, cosa que, en certa manera, encara paguem.

És cert que hi va haver tractadistes del pensament estètic que van fer un gran esforç per oferir als catalans les idees més altes i més elaborades de l’ideari romàntic anglès i alemany, com va ser el cas dels redactors de la revista La abeja (1862-1870), però el gros de la nostra literatura o bé no es va assabentar del continent en què vivíem, o bé no va entendre la veritable i més elevada lliçó dels grans romàntics d’Anglaterra i Alemanya.

Per això saludem amb entusiasme el fet que, trenta-cinc anys després de l’edició francesa (!), l’editorial Eterna Cadencia hagi posat a l’abast el bo i millor del pensament romàntic germànic, recollit per Philippe Lacoue-Labarthe i Jean-Luc Nancy al llibre-antologia El absoluto literario. Teoría de la literatura del romanticismo alemán (traducció de Cecilia González i Laura Carugati, Buenos Aires, 2012). Hi apareixen els famosos fragments” de la revista Athenäum (efímera: 1798-1800), gairebé tots escrits per Friedrich Schlegel, Novalis i Schleiermacher; la Conversació sobre la poesia, de l’esmentat Schlegel; les Lliçons sobre literatura i art, del germà d’aquest, Wilhelm; la introducció a la Filosofia de l’art, de Schelling, i algunes coses més.

Rebutjant la idea de sistema, amics més aviat de les formes breus, de vegades quasi epigramàtiques, aquests autors de la primera fornada del Romanticisme alemany van assentar les bases de la nova estètica, de la mateixa manera de Winckelmann havia assentat les bases del classicisme abrandat i impetuós de l’últim terç del segle XVIII (Sturm und Drang) amb les seves consideracions sobre la imitació de l’art clàssic dels grecs (1755). Passatges d’aquest magnífic recull encara poden resultar útils: “La literatura romàntica [Dichtung, per tant, no únicament “poesia”, com llegim en aquesta traducció] és una literatura universal progressiva. [...] Només ella és infinita, com només ella és lliure i reconeix com a llei pròpia el fet que el lliure arbitri del poeta no ha de sotmetre’s a cap llei”. (Això, al país nostre, no es palparia fins als poetes avantguardistes, cent anys més tard). A Catalunya, per desgràcia, vam estar encotillats per unes idees falsament o només tòpicament romàntiques, i durant massa temps. Què hi farem: també França va tenir el seu Victor Hugo, un poeta quasi sempre a destemps, i al capdavall tan bon forjador de versos com Mossèn Cinto.

Archivado En:

Te puede interesar

Lo más visto en...

Top 50