NOTES DE CAMBRA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La festa de veritat

De les Falles, allò que més destorba és el soroll, i el fet que es tracte d’una festa invasiva

M. Baixauli.
M. Baixauli.

De les Falles de Sant Josep, de la festa i dels seus “monuments”, se n’han fet un grapat de crítiques: que si són —llevat d’escasses excepcions— d’ideologia i d’estètica reaccionària, que si suposen un balafiament que no deixa pòsit, que si s’han allunyat massa de la seua essència, de l’esperit irreverent que les animava en el seus inicis... Crítiques sovint intel·ligents i d’una lògica gens fàcil de rebatre, crítiques que, com tota anàlisi positiva i documentada, no en pretenen l’extinció sinó la millora. La reacció del món faller oficial davant d’aquestes opinions no ha consistit precisament a prendre’n nota i reflexionar-hi; tot al contrari: ha respost des de les vísceres o bé amb una indiferència total, cosa que carrega encara més de raó els crítics. Sempre he cregut que, com diu Tomas Tranströmer en un dels seus poemes, “la festa de veritat és silenciosa”. De les Falles, allò que més destorba és el soroll, i el fet que es tracte d’una festa invasiva. Un pot participar-hi de ple o, per contra, fugir-ne —si s’ho pot permetre— ben lluny (la setmana fallera és ideal per a viatjar: és temporada baixa i sol fer ja bon temps). Si un es queda al poble, difícilment aconseguirà fer vida al marge de la festa. Fer vida normal, vull dir. Els carrers estan literalment ocupats: pels “monuments”, per les cercaviles, pels coets... Un pot intentar l’exili interior, romandre clos entre les parets de casa, però el soroll hi penetra per cada escletxa sense miraments i l’assenyala com a desertor. Una característica que ens manté lluny del nivell de civilitat d’alguns països europeus és la manca de respecte per qui no professa els nostres gustos i costums; per la llibertat de l’altre, en definitiva. Les Falles en són una prova, d’això. Des de la despertà fins a la festa nocturna dels casals —situats, talment mines antison, entre el veïnat—, practiquen la insensibilitat absoluta cap a qui pretén viure a la seua, fora del ramat. I som molts els qui no volem que se’ns imposen els horaris, posem per cas, de dormir. Tots ens hauríem de preguntar si no podem divertir-nos sense haver de molestar els altres. O, ja posats, viure sense molestar els altres. Jo, si més no, m’ho plantege sovint. De les Falles hi ha algunes coses, però, de valor inqüestionable. Els bunyols de carabassa, per exemple; si són casolans i realment de carabassa, són una menja exquisida. O l’olor de pólvora, carregada de reminiscències infantils. O el pasdoble interpretat, des de lluny, per una banda de música (Déu me’n guard de les bandes de cornetes i tambors!). O els sorollets i l’escalfor de la cremà, amb les flames dibuixant escultures impossibles, fugisseres. O —i aquest és potser l’instant més sublim de la festa— el silenci del matí posterior a la cremà, quan la ciutat, exhausta, somnolent, torna a ser de tots.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete
Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS