Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
A MANERA DE TASCÓ

Una bomba de temps

No crec haver llegit mai un text memorialístic més corprenedor

L'escriptor Jospeh Brodsky.
L'escriptor Jospeh Brodsky.

“Cada any pel meu aniversari —conta Joseph Brodsky en el relat autobiogràfic En una cambra i mitja (PUV, 2012)— el meu pare em treia al balcó i m’hi fotografiava”. No sé què deu haver passat amb aquestes imatges del poeta en aquell especial punt d’observació de la plaça codolada amb la catedral del Salvador del Batalló de la Transfiguració de Sa Majestat Imperial i el jardí de roures, til·lers i aurons on Brodsky jugava de xiquet. Potser han desaparegut; no debades el poeta no en dóna cap dada més que aquesta referència general. Però, ben mirat, encara que existiren, què no haurien amagat dels retalls de vida que quedaren fora de l’enquadrament? O és que el conjunt de fotografies anuals del rostre d’una persona representa la totalitat dels moments viscuts? La memòria, com la fotografia, com l’escriptura, com l’art en general, tria, és a dir, deixa en la foscor una gran part del temps transcorregut. Per això mateix Brodsky afirma amb contundència: “Més que res, la memòria s’assembla a una biblioteca en desordre alfabètic, i sense les obres completes de ningú”.

En una cambra i mitja és també un grapat de fragments de memòria enllaçats per la prosa extraordinària d’un escriptor que a través de la literatura, i en una llengua —l’anglés— diferent de la que emprà —el rus— en aquells anys recordats, construeix una part de la seua vida amb la intenció d’homenatjar els seus pares i potser sense oblidar que la reconstrucció és també la del seu propi jo. Tot plegat entre la pura i simple teràpia o la convicció de la salvació a través de les paraules. Brodsky havia abandonat Rússia la primavera del 1972 quan tenia trenta-dos anys. Els seus pares, tanmateix, s’hi van quedar. El pare va morir a huitanta anys i sa mare a setanta-huit. De tots aquests anys, el poeta només en compartí amb ells trenta-dos. Ja als Estats Units, quan tenia quaranta cinc anys, va escriure aquest petit relat que amb una destresa admirable reconstrueix la infantesa i joventut passades amb els seus pares a Leningrad, en un habitatge d’un total de quaranta metres quadrats, que sobrepassava l’espai vital mínim per persona que en aquells anys a l’URSS era de nou metres. No crec haver llegit mai un text memorialístic més corprenedor. Ja sé que la literatura es presta a consideracions més que subjectives, però quin sentit tindria renunciar a aquesta percepció individual en benefici d’una pretesa objectivitat crítica? Pocs textos breus podrien comparar-se a En una cambra i mitja si ateníem la capacitat de reunir, acordats i sincronitzats amb perspicàcia, els records i la reflexió sobre el funcionament de la memòria i de l’oblit. I pocs textos, d’altra banda, resistirien la comparació si consideràvem el fet tan singular d’haver-se construït a la manera de la memòria, que és precisament el contingut que transmeten. La tria de l’espai vital, la cambra de petites dimensions, no és més que una encertada metonímia que remet al conjunt i que, a mesura que el relat es desenvolupa, dóna lloc a nous fragments de realitat recordada que malden per esdevenir símbols del tot que es pretén traslladar al lector. I, finalment, pocs textos s’hi podrien comparar si descendíem als detalls de la reflexió que acompanya el fet mateix de recordar, la memòria que s’hi analitza pas a pas i que es defineix des del fragment (la unitat amb què la vida es deixa transportar a través del temps) i la mort: “La memòria traeix tothom, especialment aquells qui millor coneixíem. És una aliada de l’oblit, és una aliada de la mort. És una xarxa de pesca amb una captura molt petita, i sense l’aigua. No la pots fer servir per reconstruir ningú, ni tan sols en el paper”. A tots ens ha passat en algun moment de recordar atònits petits detalls del temps viscut; Brodsky, en aquesta mateixa situació, es pregunta pel que recorda —les arrugues del front de son pare, la galta esquerra de sa mare, les veus de tots dos, que sobreviuen en la seua consciència— i pel que ha desaparegut —les claus de casa, el llit dels seus pares…— com a conseqüència d’una “bomba de temps, que fa estelles fins i tot la memòria”. De fet, l’art, la literatura, no és una mena de refugi que et permet rebel·lar-te contra l’efecte devastador de les bombes del temps? Brodsky ho sap i per això En una cambra i mitja és també un espai de reconstrucció del jo que recorda i dels fets recordats.

Algú, com és el meu cas, ja deu haver llegit recentment aquest relat com a cloenda del recull Menos que uno que publicà Siruela (2006), traduït per Carlos Manzano. L’edició que comente, en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company per a la col·lecció “Breviaris” de Publicacions de la Universitat de València, el singularitzen de manera ben manifesta. D’una banda, perquè el posen en un bon català i, d’una altra, perquè el deixen sol, sense acompanyaments; és la soledat que els textos de pes reclamen per a ser atesos convenientment pels lectors. No deu ser aquesta una de les raons que justificaran la supervivència del llibre? No és més susceptible l’espai internàutic, en quantitat i en qualitat, de simular que la cultura, i la literatura en conseqüència, és un contínuum, una mena de magma acumulable i indiferenciat?