Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
NOTES DE CAMBRA

La vida de qualsevol

No hi ha excuses, per a qui no troba arguments sobre els quals escriure

La vida de qualsevol

Diu Lichtenberg (gràcies, Ela Geminada, per tan acurada edició dels Quaderns de notes!) que “Caldria investigar més sovint sobretot allò que resta oblidat per les persones, allò que no mirem, i allò que suposem tan conegut i evident que no sembla que siga digne de cap investigació”. Associe la frase a un llibre llegit fa poc: Stoner, de John Williams. En la contracoberta de l’edició catalana, l’actor Tom Hanks en defineix l’argument: “Es tracta simplement d’una novel·la sobre un paio que va a la universitat i es converteix en professor”. La descripció és matussera, però justa: som davant el relat lineal d’una vida exempta de fets extraordinaris, plena de rutines i vivències que, si més no a la major part d’humans, ens resulten pròximes. I això em fa pensar que la vida de qualsevol individu —de qualsevol— pot ser l’argument d’una bona novel·la. No cal haver passat per Auschwitz ni haver tingut mil amants ni haver guanyat cap premi Nobel, per a esdevindre tema literari. Tots som un excel·lent tema literari. La vida —qualsevol vida—, amb tots els matisos i petits miracles quotidians, és d’una riquesa inexhaurible. No hi ha excuses, per a qui no troba arguments sobre els quals escriure: estem envoltats d’infinits arguments inèdits. Tot depén, però, no del què, sinó del com, es conta. Allò que converteix en art un text no n’és el tema, sinó la veu de qui ho conta. És absurda l’obsessió per saber “de què tracta” tal llibre o tal pel·lícula. Quina importància té, de què tracta? Des que el món és món només s’han contat cinc o sis històries, que es repeteixen amb formes i personatges canviants, segons les necessitats i els gustos de l’època i del lloc. Allò que importa, per damunt de tot, és la veu. La veu ho és quasi tot, en art. Hi ha veus tan febles que, inclús quan tracten temes que ens apassionen, ens provoquen tedi. Hi ha veus tan potents que, inclús quan parlen d’assumptes que no ens afecten, no deixen de seduir-nos. No se salva de la inanitat un text mediocre inserint-hi assassinats, intrigues i coits, de la mateixa manera que no se salva un arròs insuls afegint-hi safrà i pebre. La vida quotidiana és un vi que —per a qui té paladar— no necessita gasosa. El dia a dia d’un professor universitari, la zelosa preparació de les lliçons, la relació amb col·legues i alumnes, les admiracions, els nepotismes, les enveges i els odis d’aquell micromón tancat, no m’havien paregut mai interessants, ho suposava “tan conegut i evident que no sembla que siga digne de cap investigació”, com diu Lichtenberg. Això ha canviat, però, quan he llegit Stoner, el relat de la vida d’aquell professor laboriós que “quan treballava a l’estudi, s’estava intentant definir a ell mateix”; de la mateixa manera com, al llit de mort, s’adona que “havia considerat la saviesa i al cap dels anys havia trobat la ignorància”. Això ha canviat, dic, gràcies a una veu. La veu discreta, eficaç, de John Williams.