Gel (Sigur Rós) i foc (Salif Keita)

Dues formes d’entendre la música se citen aquesta setmana a la cartellera barcelonina. Una arriba del nord; l’altra, del sud. Una és blanca, molt blanca, mentre que l’altra, tot i ser blanca de pell —ho és per la genètica—, és negra, molt negra. Parlem de Sigur Rós (Rosa de Victòria en islandès) i de Salif Keita, que es presenten davant del públic de Barcelona amb pocs dies de diferència.

El concert de Sigur Rós és d’interès pel fet que la banda islandesa no ha realitzat cap gira europea en els darrers anys, de manera que aquesta és la primera oportunitat en molt de temps per presenciar un dels seus directes, generalment pautats per una delicadesa visual que se situa en el mateix nivell que la seva música. Escenaris decorats amb gust i subtilesa acostumen a ser habituals en els espectacles del grup, que d’una manera gens gratuïta va gravar un documental, Heima, actuant en diversos espais de la seva terra natal, un país, Islàndia, d’una bellesa natural poc menys que irreal. El grup encapçalat per Jón Birgisson —Jónsi per a tothom, músic que també té discografia en solitari— presentarà les cançons de Valtari, que van publicar l’any passat després d’un llarg període de descans. Aquest nou disc és una mena de refundació del so Sigur Rós, però potser en un to una mica més solemne i una sonoritat general més pausada, tranquil·la i sense gaires estrèpits. En realitat, es tractaria d’un so paisatgístic dominat pel falset de Jónsi i per un entorn que, com el mateix gel, no se sap si crema o gela.

VALTARI

Molt diferent és la sonoritat de Salif Keita, una de les grans estrelles de la música africana. Que la seva actuació tingui lloc en una sala de dimensions relativament reduïdes indica fins a quin punt les músiques africanes són populars entre nosaltres. Keita és descendent directe de Sundata Keita, fundador de l’Imperi Malià, però a causa de la seva condició d’albí va ser apartat de l’educació i se’l va considerar portador de mala ventura, i la música va ser l’únic refugi que Keita va trobar per combatre la seva marginació. Amb el temps es convertiria en una de les veus més fascinants d’Àfrica, a més d’una música capaç de barrejar els ritmes tradicionals del seu poble amb elements de la música pop i rock, tot donant lloc a una mena d’afropop que pot ser entès tant per blancs com per negres. Una de les mostres de la seva capacitat de síntesi es troba en el disc que presentarà en el seu concert a Barcelona, anomenat Talé. En aquesta obra, produïda per Philippe Cohen Solal, de Gotan Project, Salif Keita s’envolta d’artistes com ara Roots Manuva (recitador londinenc), la contrabaixista i cantant Esperanza Spalding o Bobby McFerrin. Un luxe.