Norma i lectura

El nostre espai lingüístic és estret i fràgil, i el nostre és un idioma sempre convalescent i delicat. Segurament no podem resistir els sotracs i els estiraments que resisteixen sense massa risc l’espanyol o el francés (l’anglés ho resisteix tot). Nosaltres podem resistir, en la llengua literària, un cert estirament i una certa dispersió en la morfologia i en el vocabulari, però només “fins un cert punt”: només fins al punt que el lector no senta que llegeix en un idioma que “sona” o és percebut com a distant i estrany. El remei, tal com jo ho veig, no està en la reducció sinó en l’expansió: no a reduir tota la llengua literària a una sola de les possibilitats normatives o lèxiques; ni a reduir-la tampoc a les variants pròpies del territori de cada autor. Ara bé, un cert grau d’”estranyesa” és inevitable: no és fàcil que “serveixi” i “galleda” siguen percebuts com a pròxims i propis pels qui diuen “servisca” i “poal”; però coses així, i més fortes i extenses, passen amb altres llengües, i els efectes no són vistos com a dispersió i barrera, sinó com a vitalitat i riquesa. I ací arribem a l’altre sentit de l’”expansió” contra la “reducció”: al camp dels hàbits de lectura i, per tant, a la circulació dels llibres. La unitat de l’espai literari, d’un espai que és molt més que la llengua, depén del manteniment d’un espai de mercat on siga tan fàcil i tan normal trobar i llegir una novel·la, un assaig, un llibre de poemes, publicat a Barcelona o a Vic en variant “catalana”, a València o a Alzira en variant “valenciana”, o a Mallorca en variant “mallorquina”. Sembla elemental, però hi ha alguns signes en direcció contrària: en direcció a desentendre’s progressivament de la part de lectors —que és la part de l’espai comú— que no correspon al territori propi. Això ja ha començat a funcionar així de cara, sobretot, a les lectures escolars, i és un mal senyal: mal senyal si els nois de Girona no llegeixen llibres que parlen de xiquets, i si els xiquets de Gandia no poden llegir contes on apareguen nois. No és qüestió de normes ni de noms, sinó de llibres. No cal, doncs, que patim per les Normes, que són nostres, racionals, i segures: enguany celebrem el primer centenari d’un èxit històric. Val més que patim per la lectura, i pel consum generós de literatura. Perquè és ací on ens juguem —ací, i en l’ús social, i en la política— una part substancial del futur de la llengua. I, per tant, del futur del país.