La forja d’una poeta

Aconseguir que, mitjançant les paraules, allò més senzill esdevingui bell i extraordinari és una de les qualitats que distingeixen la intuïció poètica. Res més normal, per exemple, que l’experiència infantil de fer voltar un tamboret giratori fins que arriba a dalt de tot, el cargol està a punt de sortir i el seient es podria separar en dues parts. Als ulls de Marina Tsvetàieva (Moscou, 1892 - Elàbuga, 1941), la barra de cargol del seu tamboret de piano als quatre anys, quan la seva mare s’entestava que aprengués a tocar l’instrument, era un “coll estriat, que tant recordava el coll plomat d’un gall dindi”.

Com aquesta, són nombroses les evocacions de gran vigor poètic que trobem en aquest volum, El diable i altres relats, format per “tres proses autobiogràfiques”, com les defineix amb encert Miquel Cabal, responsable de l’acurada edició i traducció, que omple un buit en la migrada bibliografia catalana de Tsvetàieva, autora russa tardanament reconeguda però que gaudeix ara d’una alta valoració, i que es manté vigent amb recuperacions d’escrits com ara les Cartas del verano de 1926, epistolari amb Rilke i Pasternak publicat per Minúscula l’estiu passat.

Una part dels records de Tsvetàieva, bé que corresponents a la fi del segle XIX, resulten universals, i els podrà compartir el lector d’avui —si més no, el d’una certa edat—: l’olor de naftalina que desprèn la roba vella guardada en un bagul; la mirada doble i perduda cap al sostre de la nena que es distreu en una església glaçada; entelar la tapa del piano, com es fa amb el vidre d’una finestra, per “imprimir nas i boca sobre l’òval platejat de l’alè que s’esfumava corrents”; o una tela de pota de gall, amb aquell motiu reiterat de quadrets esbiaixats que “si te’ls mires gaire estona, se t’enterboleix la vista”.

Sensacions d'infantesa i el retrat d'un entorn social omplen un vell buit sobre Tsvetàieva

Però les evocacions de Tsvetàieva van més enllà de la capacitat de recuperar imatges i sensacions de la primera infantesa. El seu interès rau, sobretot, en el viu retrat que fa d’una singular experiència familiar i d’un entorn social i cultural que determinarà en bona mesura la trajectòria de l’autora com a persona i com a artista: una família àmplia, amb germanastres i avis dobles (la seva mare es va casar amb un vidu amb fills); la petja constant de la mort, que s’emporta prematurament molts dels membres de la família; la descoberta primerenca i secreta de la lectura a l’habitació prohibida de la germanastra Valeria (la mare rebutja i menysprea l’afició de Marina pels llibres, obsedida a convertir-la en el pianista que havia de ser el fill desitjat en comptes del qual va néixer Marina); els canvis de residència i de llengua; els poc afalagadors referents matrimonials, des del pare absent a l’avi Ilovaiski, que no és “parent directe” (el pare de la primera dona d’Ivan Tsvetàiev), un historiador autoritari i esquerp. Tot un conjunt d’elements que prefiguren i expliquen l’existència breu i alhora plena de vicissituds de Tsvetàieva, sotmesa a fortes passions amoroses i culturals, gairebé indestriables, i víctima també de la tràgica història russa del segle XX (es va suïcidar al cap de dos anys d’haver tornat a la Unió Soviètica, després de 17 anys d’exili).

Moltes referències literàries (oportunament aclarides per les notes del traductor, que ha aconseguit un text fluid i molt llegidor, tasca que no devia ser senzilla) s’encavalquen amb les imatges infantils i amb les prematures agitacions sentimentals de la petita Marina a les pàgines d’un llibre que ens obre la porta al talent d’una escriptora de primer ordre.