Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Al davant de la cruïlla

Les galeries d’art s’enfronten avui al canvi de paradigma tecnològic

Obres de Samuel Salcedo a SWAB, 2012
Obres de Samuel Salcedo a SWAB, 2012

Ja han passat dotze anys del nou mil·lenni i les galeries no només s’han d’enfrontar als nous reptes, sinó que també tenen unes quantes assignatures pendents del segle passat. Jaume Vidal dedica als reptes del futur només una de les 300 pàgines del seu llibre, i no perquè no n’hi hagi, sinó ben al contrari. L’autor prefereix recolzar-se en una atípica proposta de la galeria Metras, que va inaugurar la temporada 2010 amb una sala plena només de preguntes sobre el seu propi paper. Uns interrogants que, segons Vidal, reflecteixen “el sentiment d’incertesa i desconcert davant els profunds canvis que ha experimentat el mercat de l’art... la competència de les cases de subhastes, l’accés als circuits internacionals, la funció de les fires i el paper de les noves tecnologies”. Unes preguntes de difícil resposta que s’empelten en el teixit socioeconòmic global i empenyen Vidal a apuntar com a únic plantejament viable “la suma d’esforços i la coordinació d’iniciatives, per configurar-se com a col·lectiu amb visibilitat i presència pública”.

Excloent els espais híbrids, actualment a Catalunya hi ha un centenar de galeries d’art, majoritàriament concentrades a l’àrea de Barcelona i dividides en quatre associacions: el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya, Art Catalunya, Art Barcelona i els Galeristes Independents, que des de fa sis anys escenifiquen cada mes de gener la seva unió a la Nit del Galerisme, durant la qual lliuren els premis GAC. D’altra banda, al llarg de l’any les iniciatives solen ser més aviat individuals o de grups reduïts. L’associació Art Barcelona és la més activa, així com la que té més suport institucional. A més d’organitzar la reeixida fira Loop (que també comença a necessitar una posada al dia), en el seu afany per configurar-se com un col·lectiu d’utilitat social al qual no mouen exclusivament objectius mercantils, està intentant posar en marxa altres iniciatives, com ara el llibre de Jaume Vidal sobre el galerisme, que marcarà sens dubte una fita en la historiografia del sector. També van organitzar el Barcelona Talking Galleries, una trobada reservada al sector, que l’any passat, en la seva primera edició, no va tenir la capacitat de traspassar, almenys en les conclusions, les fronteres gremials. Altres projectes realitzats per grups restringits de galeristes, com ara portar el comissariat del Pavelló de Barcelona a la Biennal de Xangai, han demostrat els seus límits, tant conceptuals (en decidir presentar un artista consagrat com és Miralda), com tècnics (la instal·lació va tenir continus problemes de funcionament). La manca d’un sòlid front comú es va posar recentment de manifest en la negociació amb la fira ARCOmadrid. El problema, que finalment es va esvair com una bombolla de sabó (totes les galeries que van anunciar la seva renúncia participaran en la fira madrilenya, menys Estrany-De la Mota, que va liderar la breu rebel·lió), enllaça amb un dels temes més conflictius del sector: la necessitat de tenir una fira internacional de gran envergadura a Barcelona. Una exigència que no totes les galeries comparteixen. N’hi ha moltes que pensen que les dues que hi ha, Loop i SWAB, funcionen bé i que és molt més important participar en fires estrangeres, tot donant a conèixer internacionalment la creació espanyola. En aquesta punt, el canvi del paradigma tecnològic, més que un problema, sembla un avantatge, ja que permet i afavoreix noves formes de col·laboració i producció.

Potser el repte principal de les galeries passa precisament per acceptar la condició i el paper que tenen, tot reconeixent en primer lloc la necessitat de posar en pràctica una política de transparència en la seva relació amb els artistes, les institucions i el públic, i sanejant la fractura amb els no iniciats, joves i curiosos, que encara se senten cohibits per l’espai i de vegades l’actitud.