Anecdotari

Recentment s’ha celebrat que fa 50 anys Raimon va actuar —i hi continua actuant— per primera volta a Barcelona, mentre Al Tall anunciava la fi de la seua existència. La cançó pot sobreviure millor en terres catalanes? No sé què en diria Ovidi Montllor.

I fa 51 anys que Fuster i Eliseu Climent van organitzar un concurs literari que es va lliurar al bar Casa Pedro (no el busquen: una víctima més de l’“amor” patrimonial valencià), entre murals del pintor Manolo Gil, on Raimon va cantar en francés, i Al vent. Un any després, com un no men’s land, Castelló va acollir un recital amb Raimon i uns quants membres d’Els Setze Jutges i ja no va hi haver retorn. Pocs anys després, al teatre Principal de València, un gener com un altre, Raimon va gosar cantar Diguem no amb la lletra censurada. Qui hi va ser deu recordar què és o quin és un dels moments en què la gent trenca la por instaurada: el teatre tremolava pels crits i els aplaudiments. Mig segle, doncs, de cançó.

Què passava musicalment durant els anys seixanta? Fa quatre dies. Sí, home sí: els Beatles. No és cert que ja no sona tan llunyà? No existia Internet ni els telèfons mòbils. No hi havia pipes, els encarregats de muntar i desmuntar els equips de so; per això els components d’Els 4 Z, de matinada i després d’un concert, esgotats, pujaven a pols mitja tona d’instruments per les escales infinites de la Diputació de València actual, llavors seu hospitalària de Lo Rat Penat.

Els intèrprets de la Nova Cançó cobraven excepcionalment i no molt, molts menys diners que ara, sota l’axioma de “la causa”. Com es podien pagar, doncs, instruments, amplificadors? Actuant d’amagat en places i locals del País Valencià, contribuint a l’acostament físic de les persones mitjançant, en el cas dels mateixos Els 4 Z, un repertori de música ballable francesa i italiana. I alerta si un progre se’ls trobava i els insultava per rebaixar-se a fer això.

I quins instruments? Marques de guitarra com Gibson, Gretsch, Fender (aquesta se la va comprar llavors el grup que acompanyava Bruno Lomas per París) apareixien en fotografies i prou. Sense sortir d’Els 4 Z, un dels components va aconseguir una Grestch (els Beatles: la de George Harrison). Li van furtar les càpsules amplificadores i van ser identificades al cap de dos dies, tan extraordinària era l’existència de la marca a València.

Més coses del mateix grup: com que no tenien elements al país, el mateix membre va idear un eco electrònic amb un modest magnetòfon: una cinta sense fi passava per davant de cinc o sis capçals magnètics. El primer gravava el senyal i els altres el reproduïen amb un volum progressivament més baix. De poc no van morir lapidats quan el públic d’un poble es va pensar que no cantaven, sinó que era un so preenregistrat.

Heroïcitats quotidianes d’un temps i d’un país que van possibilitar el naixement i el desenvolupament de la cançó. I no es queixaven tant com ara. Hi continuem un altre dia?