Una recomanació

Recorde perfectament l’instant en què Giovanni, editor i lector apassionat, em parlà de La Storia, d’Elsa Morante. Ho féu mentre sopàvem a l’aire lliure, a la casa-taller de l’escultor Pinuccio Sciola, a Santu Sparau, Sardenya. Allà, el reconegut artista feia d’amfitrió per a una trentena de convidats que abans de l’àpat i després vam poder contemplar i escoltar les seues pedres sonores, manipulades amb saviesa per ell mateix amb un arc de violí o simplement amb les mans, que en generaven uns sons tan moderns com primitius. Giovanni em parlà de La Storia en un dels moments menys memorables d’aquella llarga nit que Pinuccio ens va dur fins a un hort de tarongers on tenia la seua obra més gran, una mena de museu a l’aire lliure on va encendre, amb branques de taronger, una foguera immensa perquè poguérem copsar al màxim les qualitats de les seues monumentals pedres, de contorns irregulars però buidades amb incisions rectilínies que les convertien en instruments d’aquella música estranya. En vam fer fotos, hi vam xarrar, vam passejar per l’hort nocturn il·luminat, només, per les flames. Mil pensaments que ara no recorde em suraren dins del cap, sorgits d’aquells estímuls. Pinuccio se m’acostà a cau d’orella i em va dir, assenyalant les espurnes que enlairava el foc: “És d’ací, d’on naixen les estrelles”. Pinuccio, personatge carismàtic, atent, generós, conscient del seu rol. Tot allò feia una ombra espessa sobre la discreta recomanació literària de Giovanni. Tanmateix, setmanes després d’haver tornat de la Sardenya, furgant en una llibreria vaig trobar La Storia editada en castellà. N’he llegit amb fruïció les vora set-centes pàgines. Malgrat que ho he fet mitjançant una traducció deficient —agreujada per la diversitat lingüística de l’original, en què els protagonistes parlen amb desimboltura diferents dialectes— i una edició lamentable —no hi ha cap full sense errates—, a pesar de tot això, dic, que m’ha fet accedir a l’original com es veu un paisatge rere un vidre brut, la lectura ha sigut reveladora i plaent. Morante hi disseca el funest segle xx, i ho fa de la manera que ens pot ser més pròxima i comprensible: a través de vivències de personatges que no ixen en els llibres d’història, d’individus com els que ens trobem tothora pel carrer, de ciutadans com nosaltres. Hi ha un camí més directe vers la veritat, que no siga la ficció? Un camí més lliure, que n’il·lumine cada angle? “La storia siamo noi”, diu Elsa Morante, que, malgrat l’èxit immediat del llibre, patí un últim tram de la seua existència massa fosc: per ser dona, en part, però sobretot per ser clarivident i sincera. La Storia: un llibre memorable. Ara pense en aquella nit, a Santu Sparau, un poblet de poc més de vuit mil habitants, pròxim a Cagliari, i, de tots els estímuls rebuts aleshores, el que millor i més a gust recorde és aquella aparentment insignificant, tímida, recomanació que, mentre sopàvem, em va fer Giovanni.