Saviesa macerada amb esperit jove

Ja ha passat més temps de l’acostumat des de la darrera entrega de Julio Bustamante, aquell Lluvia cascabel (Comboi, 2008) de fa quatre anys. És una de les seues absències en solitari més llargues, ja que el veterà músic valencià ens tenia fets a la idea de rebre un disc a nom seu cada dos o tres anys, amb puntualitat britànica i constància artesanalment mediterrània. Així ha estat des que va debutar el 1981 amb l’històric Cambrers (Anec), pedra angular d’una manera molt valenciana i enlluernadora (i, fins llavors, gairebé inèdita) d’entendre el pop. El veterà músic valencià, al principi d’una conversa mantinguda en una idíl·lica pineda del parc de Marxalenes (el seu barri des de fa anys) un assolellat matí de gener, nega d’entrada, la major, perquè “el disc de Maderita el veig com un disc meu també, tot i que és amb banda”. Es refereix al fantàstic Vivir para creer (El Volcán), editat fa dos anys en companyia de Jorge Pérez, Caio Bellveser i Xema Fuertes, exintegrants de Ciudadano, i ara dispersos en diferents projectes arrelats a València (Tórtel, Alondra Bentley, Josh Rouse).

No solament això: els últims dos anys també ha pogut gaudir d’un reconeixement més que merescut de les noves fornades de músics del nostre entorn. El primer, un concert homenatge a la sala Apolo de Barcelona. El segon, un altre concert-tribut el maig del 2012 a la Matisse de València (encara que tot allò que no siga un Palau de la Música no fa més que allargar l’eterna injustícia del seu culte minoritari). Ens revela, per cert, que més d’una vintena d’aquelles cançons integraran el CD de la revista Rockdelux del proper mes de maig. El més curiós de tot és que pràcticament tots els participants (Fred i Son, Cuchillo o Senior, entre molts altres) podrien ser fills seus: “En la música això no té res a veure, perquè l’edat no hi influeix. A Barcelona em deien que jo sempre he format part de la seua generació, almenys de l’anímica”. I, per descomptat, ni rastre de formacions més veteranes o coetànies dels seus primers treballs, la major part perdudes pel camí de la vida: “Jo puc parlar només per mi: si jo em deixara la música, la vida no tindria sentit. No tinc vida privada sense la música”. I això no vol dir que els seus discos siguen una repetició dels mateixos esquemes. De fet, sobta la nuesa i l’austeritat formals, a les antípodes dels seus treballs més elogiats, emprada en Viento desatado. Un registre que atribueix al fet que “volíem fer-lo així, perquè a banda de fer sempre un disc diferent de l’anterior, la temàtica és més íntima. També radica aquí la importància de nou de Carlos Carrasco (guitarra, productor i partenaire escènic)”. Que ara estiga més a prop del folk clàssic que mai tampoc no és casualitat, ja que “sense l’experiència prèvia amb Maderita el disc no hauria estat el que és. El rock és molt anorreador, i tant ells com jo fem una proposta folk que les circumstàncies no ens permetien al seu moment, fa anys. Tot i que gravar amb ells és com Misión imposible, per la quantitat de compromisos que ja tenen amb els seus altres projectes”. De fet, qualifica les dues cançons produïdes pel tàndem Fuertes-Bellveser (El tranvía i València no s’acaba mai) com “una filigrana”, a més de reconéixer que ja té “catorze cançons que podrien servir per al meu pròxim disc amb ells”. No són, però, les úniques aportacions de sang jove. La més cridanera és la de la xilena, establida a València, Soledad Vélez, que aporta el segell personal de la seua prodigiosa veu a Tesoro, fermall daurat per a un àlbum tornat a il·lustrar per una pintura del mateix Bustamante en la coberta: “Aquesta cançó no té res a veure amb la resta del disc, i tenia molt clar que volia que ella la cantara, tot i que, finalment, es va entossudir a fer que la cantàrem tots dos”.

"Si jo em deixara la música, la vida no tindria sentit. No tinc vida privada sense la música"

Per acabar, parlem de València. La seua ciutat, aquella amb la qual manté una relació molt estreta des de sempre, amb les referències constants en les seues lletres, amb l’olor de salnitre i l’impacte encegador de la seua llum arrelats sempre en les seues melodies. Aquella València que es mostra, en les seues cançons, gairebé com un enclavament idíl·lic, una mena d’irrealitat bromosa que moltes vegades topa amb la crua evidència. La ciutat que, vista pel seu tamís, a tots ens agradaria habitar i defendre amb orgull, i a qui ara dedica Malvarrosa i València no s’acaba mai. Si es pot dir que ningú no es profeta a la seua terra, és més cert això encara pel que fa al seu cas?: “Jo sempre m’he trobat ben tractat ací. Mai no m’ha fet la impressió que les coses m’haurien anat de manera distinta si haguera viscut en una altra ciutat. I t’ho dic des de l’experiència d’haver viscut també un quant temps a Madrid, rodejat també d’amics i de gent que m’estime”. Ni tan sols relació d’amor-odi amb la seua ciutat, potser?: “Supose que tots tenim una relació d’amor-odi amb la ciutat on vivim. En això no és diferent”.

Senzill, transparent i lluminós. Com sempre.