Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
LLIBRES

Recapitular íntimes veritats

A 'Es perd el senyal' Margarit fa un repàs d'episodis viscuts que li han deixat empremta

Joan Margarit és un dels que creu que "un bon poema és sempre compassiu"
Joan Margarit és un dels que creu que "un bon poema és sempre compassiu"

Joan Margarit (Sanaüja, Segarra, 1938) es considera un poeta essencialment bilingüe: els seus primers assajos van ser en espanyol, i ell mateix ha anat traduint-hi la seva producció en català; per això sobta trobar al seu darrer poemari, Es perd el senyal, un vers tan contundent com aquest: “El castellà m’ofega i no l’odio”. Es tracta d’un sentiment ambivalent propi d’un temps i d’una determinada formació cultural. No s’hi arriba sense haver-hi meditat profundament ni haver après a distingir entre les opressions de la història i els refugis de l’esperit. Una idea que plana al llarg de la seva obra és que la poesia permet conciliar els conflictes i fer les paus amb un mateix. Revisada i reunida la seva obra poètica del 1975 al 1995 en Els primers freds (2004), del 1999 ençà cada dos o tres anys ens sorprèn amb un nou recull que reitera els temes habituals des de noves aproximacions i que, inexorablement, se situen entre els llibres més venuts.

Margarit creu que “la veritat és l’objectiu profund de la poesia” —els epílegs als seus llibres són sempre petites lliçons de moral i literatura—, que “un bon poema és sempre compassiu”, i que “la salvació és explicar-se”. Posa en primer terme l’afany de donar testimoni, i això el porta a fer servir una expressió nítida, que defuig l’ambigüitat i el virtuosisme. Predominen les frases de subjecte, verb i predicat, i els versos, tot i tenir una notable regularitat —decasíl·labs principalment—, eviten els encavallaments i flueixen sense entrebancs. Algun substantiu com despedida o algun adjectiu com desangelat demostren que la interferència del castellà és persistent, cosa que en últim terme contribueix al to col·loquial que imprimeix als seus poemes.

La llengua poètica és intel·ligible, depurada i contrària a la retòrica pretensiosa i afectada

Es perd el senyal té un to marcadament biogràfic; és un repàs d’episodis viscuts que han deixat empremta: són remarcables alguna amarga anècdota familiar de postguerra —“Mirar la cara als avis era com seguir el rastre / d’un fugitiu ferit que s’amaga en la història”—, les evocacions de la feina d’arquitecte, el dibuix amb quatre traços d’algun paisatge urbà, el distanciament que sorgeix amb éssers molt propers —“cada nova parella dels fills m’és més estranya”—. No és estrany que un escriptor digui que escriu perquè l’estimin, idea que va popularitzar Gabriel García Márquez. Margarit va més enllà, fins a dir “espero ser estimat després de mort”, en el poema Les albes del romàntic, on es planteja que, havent perdut, o no havent trobat, senyal que confirmi l’existència de cap forma de transcendència, aquesta esperança és l’única que resta.

Per poc que el lector estigui familiaritzat amb l’obra de Margarit, no dubtarà que la vanitat no té res a veure amb aquesta afirmació. És més aviat una actitud de fons —o una visió del món que, en el poema Foraster, identifica amb l’existencialisme romàntic— que consisteix a fer que el centre d’atenció siguin les experiències concretes, indefugibles de l’individu, més ençà de les especulacions de la filosofia o de les consolacions de la religió. El Poema de l’últim refugi —en què afirma, contundent, que “No estic cansat de viure: estic cansat / de les veus que al voltant ressonen buides”— resumeix les premisses que són subjacents en un llibre com aquest: un afany de recapitular les íntimes veritats aplegades al llarg de la vida, amb l’exercici d’una llengua poètica intel·ligible, depurada i contrària a la retòrica pretensiosa i afectada de molta poesia actual. Margarit, que en un altre poema es defineix com a “brusc, fidel, solitari. Agraït”, prefereix refugiar-se allà “on al poema ja no hi queda / gairebé cap rastre de literatura”.