Un exiliat valent

Em diu l’estudiós Jordi Amat dues coses que augmenten l’exaltació que m’ha produït el fenomenal text inèdit que tanca Les raons de l’exili: Albert Manent ha estat sempre un devot de la lucidesa política de Rafael Tasis i, segons un home fred com Manuel de Irujo, el català que va tenir un comportament més intel·ligent al Congrés de Munic de 1962 va ser el mateix periodista i polític, Tasis.

No és estrany que pensin així, perquè és un rara avis que va pel seu compte i, tanmateix, no es deslliga de res rellevant. Els articles de l’exili entre 1940 i 1947 que aplega aquest volum són inusualment equànimes dins del dolor, tendeixen estranyament a no deixar-se endur per la tragèdia (empitjorant-la una mica més) i procuren escatir amb racionalitat el present de la derrota i l’exili. Això passa sobretot en un diàleg només semiimaginari, titulat com el llibre que han editat amb cura Montserrat Bacardí i Francesc Foguet, Les raons de l’exili. El va publicar a Perpinyà, als Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials l’octubre de 1946, i no fa trampes ni amb si mateix ni amb les emocions: va i torna el neguit d’encertar amb el que s’ha de fer en un moment de consolidació del règim, d’abstenció pràctica internacional i d’angoixa personal. Tasis trigarà sis mesos a decidir-se a agafar el camí del retorn a Barcelona el 1948, quan ja té el seu passaport a les mans, i quan assumeix que la repressió policial del franquisme ha rebaixat la seva virulència indiscriminada. Però sap també més coses, com les sabien alguns altres: contra la mitologia llegendària de la Resistència amb majúscula, la de “casa nostra és una cosa més modesta, ja ho saps; potser més heroica. Completament diferent de totes maneres (...) Allà és una cosa purament interior, sense contactes amb l’exterior, sense gaires il·lusions i sense cap ajut d’altri”.

Però existeix. Comença a bellugar-se sota terra, i aquesta és una de les raons de posar fi al seu exili: el compromís amb la construcció del futur des de l’obscuritat del present i l’ajut d’un petit negoci patern (el pare va morir sense que el fill se n’assabentés fins a deu dies després), que és una llibreria i una modesta impremta. Calen encara vint anys perquè sàpiga (o pugui) explicar el seu punt de vista. El 1965 va escriure les primeres 45 planes d’un llibre que la seva mort l’any següent malauradament va cancel·lar, i que coneixem per primer cop gràcies a aquesta edició. I com commou la delicadesa amb què explica als exiliats —de fet, i sense dir-ho, el destinatari del text en format de carta és l’íntim amic Vicenç Riera Llorca— que els temps han canviat i el deure civil també; com fa bé de dir que la persistència rocosa de la legitimitat republicana és un obstacle per al futur; com els informa amb exactitud i afabilitat de les empreses i les empentes que garanteixen una continuïtat insospitada de les lletres i la cultura catalana, però també, i molt destacadament, de la consciència liberal i democràtica. “Amb tota la meva bona fe intentaré de donar-los uns elements per rectificar”, escriu, i vol dir rectificar la idealització d’una Catalunya immobilitzada al 1936 i la perversió que ara (1965) suposa penjar-se d’una “patent de puresa política, d’eficiència patriòtica” per continuar a l’exili.

La seva originalitat rau a no deixar-se endur pels tòpics i les badoqueries: Josep Pla és un gran escriptor i una peça cabdal, tant si escriu a Destino com si no, malgrat que no opinava del tot igual el 1946. El que sí que sabia era que havien de restituir els llaços entre l’interior i l’exterior i fer costat a aquells que a casa es trobaven sense res del passat, o gairebé res. I això és el que raona admirablement el text inèdit i abruptament interromput: l’índex del llibre, que s’edita com un annex, fa més ràbia encara per la seva intenció mateixa a l’hora de construir el mapa del present real i no el mapa de les cabòries del despit o l’amargura.

A més, el relat pren sovint un tomb autobiogràfic on la literatura sentimental i l’analítica es donen la mà per revisar fredament i crua la defensa de la República durant la guerra (ha llegit ja l’Hommage to Catalonia o els primers treballs de Hugh Thomas) i donar un relat de l’exili tan de primera mà, tan ben escrit i veraç, que el fan un dels millors testimonis que conec d’aquella desgraciada història.